Incendi, sí. Però al final, un somriure

Avui he sortit a córrer com tantes altres vegades. Vaja, des de fa un temps, sovint barrejo córrer i caminar. De vegades faig vuit, deu o dotze quilòmetres corrent (no sempre tots seguits) i quatre, cinc o sis caminant. Avui, menys: uns sis corrent i uns deu caminant. No tinc cap ruta fixa, vaig cap a on em porten els peus. Avui he fet un clàssic. Un clàssic meu. Funicular fins a Valvidrera Superior i, d’allà, he tornat a casa, a la Sagrera. Vaig per la carretera fins a Vista Rica, passo pel costat del Turó de Sant Cebrià i agafo el Passeig de les Aigües (l’antiga “Carretera de les Aigües” que, per cert… per què té el mateix nom que la part que va des del Pla dels Maduixers fins a la Plaça Mireia, a Esplugues, si no hi ha continuïtat entre una part i altra?). Portell de Valldaura, Forat del Vent, Coll de la Ventosa, Torre Baró… i cap a casa per la Carretera Alta de Roquetes. Amb diverses variacions, aquesta és una ruta que ha esdevingut clàssica per a mi. I m’agrada.
Avui, però ha estat diferent. Reconec que, tot i que normalment no tinc sentiments diguem-ne morbosos (no sóc dels que s’aturen a fer el tafaner en un accident, posem per cas: si m’he aturat alguns cops ha estat per ajudar realment), avui se m’ha despertat un no sé què. Merda! He sortit del funi deixant que em portessin els peus, i m’han dut a veure de lluny la zona cremada en l’incendi d’aquest migdia, a sobre del barri de Canyelles. Podia haver anat cap a l’altra banda, cap a Esplugues, o Sant Just, o Sarrià. Però no, he anat a veure com estava l’incendi. I Déu n’hi do! Des del Tibidabo es veia un bon trosset del Turó Blau cremat, matolls bàsicament. He fet un càlcul a ull, tot i que la distància em feia difícil prendre mides. Tres, quatre hectàrees com a molt, he pensat. He vist que el foc havia arribat a dalt del turó, a l’antena, però que no havia baixat per l’altra vessant. En aquell punt el Passeig de les Aigües transcorre per la vessant Nord. Perfecte. He continuat el meu camí cap allà. Ja m’aturaran si no he de passar, he pensat (per coses d’aquestes sóc mooolt obedient).
Durant bona part del trajecte n’he perdut la perspectiva i gairebé me n’he oblidat. En un punt proper al Portell de Valldaura hi ha restes d’un petit incendi, segurament de fa uns mesos o, potser, de l’any passat, que m’han posat al dia mentalment. Arribant al Coll de la Ventosa ja ho he vist de prop. Encara fumejava. Pufff! Allà he començat a veure vehicles de bombers i dels ADF. Força vehicles, força gent. Tranquils, recollint, semblava. Però molts. No m’han impedit passar.
Sabeu? Fa mal rotllo quan corres per la part de darrere del Turó Blau, quan vas cap a Torre Baró, i et venen bafarades de cremat. I no de cremat de rom precisament. A la baixada he anat caminant. Tinc un genollet que em toca una mica la pera i l’he de cuidar perquè no em toqui molt la pera. Baixades i córrer, aquests dies, tururut. Quan he arribat a Torre Baró ja m’ha canviat tota la visió. Això era més gros del que em pensava. Furgonetes de la Urbana aturant el possible trànsit (escàs, s’ha de dir). Un cop a la Carretera Alta de Roquetes, la visió ha estat tota una altra. Un cotxe de la urbana aturava el pas de vehicles. “A peu sí que es pot baixar per aquí”, m’han dit. Per cert, senyor urbano, gràcies. Li ho dic ara, perquè quan he marxat m’he adonat que, en comptes de dir-li-ho de paraula, un senzill “gràcies”, només li he aixecat el polze i li he fet una ganyota. I jo sóc més ben educat que tot això. Vaja, que si ho llegeix, doni’s per agraït. Ah, sóc el paio que anava amb una samarreta groc llampant de la Dir-Diagonal Guàrdia Urbana (precisament), pantalons vermells, gorra negra, ulleres de sol (encara) i cueta.
Doncs, això, que he baixat per la Carretera Alta de Roquetes. Co… Llons! Del terra encara sortia fum en molts, moltíssims punts. I veure des de baix (des del mateix límit d’on havia arribat el foc) tota la muntanya, tota, socarrimada, grisa, negra, blanca de cendra a trossos, fumejant, impressiona i entristeix. I tan a prop de les primeres cases. No sé… t’omples d’un sentiment que barreja desolació, impotència i, alhora, un cert embadaliment. En un moment donat m’he descobert que ja devia fer una estona que posava cara com de fàstic. I no era fàstic. Era… era això, aquesta barreja estranya de sentiments. La part calculadora del meu cervell m’ha corregit l’estimació inicial: “quinze o vint hectàrees”, he pensat. I això és molt. Desgraciadament, gairebé l’encerto: catorze, he sentit per ràdio al vespre.
Gairebé a baix, entre els bombers que recollien n’he sentit un. Parlava amb una noia que devia ser del barri i ell en devia saber força d’aquestes coses: “Ara es faran uns espàrrecs que buafff!” El buafff era una exclamació. No sé si per grossos o per bons. O per totes dues coses. Els incendis van bé per als espàrrecs? Jo no en sé, d’això. Però sé que m’ha fet somriure.

Anuncis

La cursa d’El Corte Inglés

Fa molt que no escrivia en aquest bloc. Pobret, que el tinc mig abandonadet! Des de l’últim post he tingut alguna aturada per lesionetes (ara corro amb plantilles), per falta real de temps o, pitjor (i em confesso), en alguns moments, per mandra. L’última cursa oficial que havia fet va ser la del barri de Sant Antoni. I avui, la d’El Corte Inglés. Em vaig inscriure sense xip, com altres vegades, perquè així puc sortir amb amics que no corren normalment i que també s’hi han inscrit. Al capdavall, més que una cursa, és una festa.

Ahir, fent el burro, vaig deixar tocat el genoll i vaig arribar a pensar que no podria sortir. Després em vaig dir “surt, tira fins on puguis, i camina la resta”. I, la veritat, és que se m’ha portat força bé i l’he poguda fer tota corrent. He sortit de darrere, amb unes amigues del grup de tai-txí (un dia parlaré de com comparo la qüestió mental entre tai-txí i córrer) que tenien la intenció de fer-la caminant. Unknown

És una cursa molt difícil. Massificada. Gent que se’t creua, canvis constants de ritme, frenades en sec, canvis de direcció… Tota aquella mena de coses que li senten d’allò més bé a un genoll tocat. Però només he notat un parell o tres de punxadetes. Lleus. He anat corrent sol, al meu aire, trotant més que corrent, fins que, poc abans del primer avituallament, m’han tustat l’esquena. El Xavi! Un amic amb el que hem fet algunes curses. Es veu que ha sortit encara de més enrere i ha anat fent. És una persona de gambada poderosa, molt alt, de quaranta-cincs i cinquantes quan jo sóc d’hora i poc. Evidentment no tenia cap intenció de batre cap rècord. I hem fet la resta de la cursa junts.

Pensaments mentre corria? Algun de divertit, sí. Com el del gos (un de tants gossos) que he vist. El duia la mestressa lligat, i el gos anava per davant, ben normal. I m’he fixat que el dorsal el duia el gos, no ella. M’he imaginat que a l’arribada la desqualificarien per fer trampes: penjar el dorsal al gos davant implica que, a l’arribada, la màquina llegeixi el xip abans que la corredora hagi passat de debò. És o no és fer trampes? I com el de la samarreta amb una ona de so dibuixada. Sí, un noi amb una samarreta blanca amb publi de no recordo què, que a la part de darrere, a baix, portava impresa la representació gràfica d’un so, primer ascendent i després descendent. M’ha fet riure: tenint en compte a quina part del cos queia el dibuix, semblava la representació gràfica d’un pet amb alts i baixos. Digueu-me escatològic.

Comentari que no m’ha agradat? Una parelleta jove, davant del Poble Espanyol aproximadament. I ell esbroncant la noia, amb un to força desagradable, dient-li “és clar que pots més, però com que ja fa estona que vas dient que no podràs, t’has convençut que no podràs i ara no pots!” Ja dic, un to molt desagradable. Nooooi, que aquesta cursa és una festa, que no paga la pena posar-se de mal humor! Ell feia de tot menys animar, no m’ha semblat que servís de gaire ajuda. Vaja, que a mi algú m’ho hagués dit així i l’hagués engegat a pastar fang. No sé si ella ho ha fet.

I com sempre, m’encanta el pas per dintre de l’estadi. Té un no sé què de màgia. Probablement és motiu suficient, per córrer aquesta cursa. Malgrat que el patrocinador no em cau especialment bé. Ho havia de dir.

La cursa de La Maquinista

IMG_20150628_102310L’altre dia vaig córrer la Cursa de La Maquinista. Per primera vegada, després d’una progressió en positiu dels temps, vaig fer una regressió. Ja tocava, suposo. Després d’haver baixat de l’hora a la Cursa DIR-Diagonal-Guàrdia Urbana, on tot era pla i baixada, ara tornava a un traçat més “normal”. Vaja, amb una mica de pujadeta i baixadeta. Tampoc tanta, ja ho sé. Pujada és, per exemple, la carretera del Carmel o Doctor Andreu per enfilar el Tibidabo. O alguns caminets costeruts de la Serra de Collserola que he d’acabar pujant caminant, perquè no estic per fer-los corrent. Això són pujades de debò. El que hi havia a la Cursa de La Maquinista, xorradetes de pa sucat amb oli.

Però les xorradetes em van fer perdre força temps, sembla. Vaig fer 1:02:34. De fet, cap al quilòmetre cinc ja vaig veure que no baixava de l’hora ni de lluny i vaig decidir que tampoc m’hi anava a matar gaire més, que volia gaudir de la cursa i prou. Vaig fer la segona part a un ritme molt similar a la primera, tot i que hi havia més tendència a la baixada. Malgrat que era d’hora, al matí, la calda es notava molt i era divertit veure com gairebé tots anàvem buscant els trossos més ombrejats dels carrers. Penso que aquest factor, la calor, va ser –més que les pujadetes i baixadetes– el causant de que no m’hagués trobat realment còmode en cap moment. La calor cansa. I molt.

Que no sigui, també, que el dia abans vaig estar fent la cabreta per la Serralada de Marina i potser vaig acusar-ne el cansament. Per cert, tot un descobriment, la Serralada de Marina. Ja en parlaré en un altre post.

Pròxima cursa: Vila Olímpica. No volies calor? Dues tasses!!

Plorant com un nen

Torno a córrer! I torno a fer curses! I torno a escriure! Després d’una temporadeta corrent poc per raons ics, m’hi he tornat a posar. Últims temps, 1:02:26 als 10Km RACC; 1:01:23 a la Cursa dels Nassos i 1:00:48 a la Cursa de Sant Antoni. I, des de llavors, res, cap cursa més. Fins avui, la 3a Cursa Diagonal DIR-Guàrdia Urbana. Gran cursa, gran dia.

Tot i que està considerada la cursa més ràpida de Barcelona (pràcticament tot és baixada), no tenia les millors expectatives. A tot el temps que feia que no corria (sí, havia entrenat les dues o tres setmanes anteriors, però mai a un ritme “alt”), s’hi afegia que, a mitja setmana, vaig tenir problemes gàstrics que em van fer témer que no podria córrer (beneïdes camamilles). Ahir ja tenia la panxa bé, però, patam, em va tornar a emprenyar una vella amiga, una lesioneta d’espatlla que, de tant en tant, em deixa ben adolorit i amb poca mobilitat del braç. I, per acabar-ho d’adobar, festa futbolera fins tard, i dormir poc. Vaja, que si el dolor de l’espatlla em deixava arribar, no comptava amb fer-ho en menys d’una hora i cinc.

Voltaren, cremeta directament a l’espatlla, dits creuats, i a córrer. Al transbord del metro a Espanya ja érem un exèrcit blau. Una noieta m’ha preguntat “Veniu de córrer?”. Jo li he dit que no, que anàvem a córrer. I he afegit “Encara no fem pudor de suor”. Ella ha rigut, “És clar, amb tanta gent, es notaria”.

Probablement la zona de Palau Reial és la més bonica de les que he viscut com a punt de sortida. El dia, el solet, acompanyava. La sortida –des dels calaixos de darrere, és clar– ha estat molt ordenada i, des del primer moment he tingut espai per anar al meu ritme sense aturades importants per aglomeració. La Diagonal és ampla, i es nota. En aquestes curses sempre m’encurioseixen aquells corredors que t’avancen a velocitat realment elevada. Mig quilòmetre més endavant, els avances tu perquè ells ja caminen. I passada una estona, tornem-hi. I així anar fent. Reconec que a i m’agrada més intentar portar un ritme tan constant com pugui. Ritme. Anava mirant el crono i veia que allò anava bé. El pas pels 5 km m’han confirmat que, si l’espatlla em deixava fer, potser podria rebaixar temps i apropar-me a l’hora justa. Com m’agradaria!!

M’he sentit bé. Veia que sovint baixava dels 6 min/km. Ja no era cosa d’apropar-me a l’hora… Era rebaixar-la!! A l’últim quilòmetre, el cervell lluitava contra les ganes, “tens temps de coll, sigues intel·ligent, vigila el càrdio, no apretis més del compte, només faltaria cagar-la ara”. Imagineu, el cos demanant guerra, demanant rebaixar encara més i el cap posant-me la brida morrió per aturar-me. “Ho fas per passar-ho bé i per salut”. Els últims cent-cinquanta metres sí que he fet l’accelerada com si m’hi anés la vida. Sé que he entrat somrient i il·lusionat com si fós una victòria olímpica. La meva victòria. Calculava que havia baixat uns deu o dotze segons de l’hora.

Somrient, emocionat, he entrat dedicant-li la victòria a l’àngel. A l’àngel que fa un temps em va salvar –probablement– la vida i que, d’alguna manera, em va posar en el camí d’això de córrer i el camí de la salut. I m’han saltat les llàgrimes i m’he posat a plorar com un nen. Allà, enmig de l’arribada, no podia aturar les llàgrimes. Feliç. Plorant. Per tu àngel!! Tinc ben clar que sé que m’he de cuidar i que em cuidaré. T’ho prometo, àngel. Les estupideses es van acabar fa temps.

Per cert, temps oficial: 00:59:45! Viscaaaaaa!

Suat i molt feliç a l'arribada

Suat i molt feliç a l’arribada

La Jean Bouin, a toro passat

Doncs, sí, gent, ja he fet la meva quarta cursa popular (que lluny que em queda ara la d’El Corte Inglés!) i la meva 61ena sortida de 10km o més en el que portem d’any. És curiós que m’agradi aquest ambient, en el que –realment– no em barrejo amb ningú. Escolto, miro, corro, faig una classificació discreta o més que discreta (que és al màxim a que puc aspirar) i me’n torno cap a casa. Pensant ja en la següent! Al capdavall, és un esport que es practica en solitari, que m’ho diguin a mi, quatre curses populars entre prop d’un centenar de sortides, aquest any. Però córrer allà enmig (bé, enmig, no, al bloc que configura el darrer 10% de corredors:) té alguna cosa. Mira que, corrent sol, no et cal calcular per on passaras aquella noia que va una mica més lenta, aquells dos que caminen, no et cal lluitar (sempre educadíssimament) per un metre quadrat on ficar el peu (i avui, suposo que per comparació amb el Correbarri he trobat altre cop la cursa densa tota l’estona), no et cal tapar-te mentalment les orelles perquè al costat dus una vella màquina de vapor que va esbufegant i et trenca el ritme, perquè el so també fa de les seves i vol manar. Quan corres sol, no cal patir per tot això i, en canvi… m’agraden les curses populars! M’han enganxat. A les curses sóc una miqueta –una miqueta!– més atrevit, dins del meu conservadurisme, dins del meu córrer per fer salut, no per destrossar-la. No sé si és perquè hi ha serveis mèdics a prop i sé que si em passés alguna cosa seria atès ràpidament, no sé si és el ritme general, no sé si és el buscar i trobar forats entre la gent, no sé si és el fet que, al capdavall, és una cursa, que és del que es tracta, el cas és que vaig a un altre ritme i faig una miqueta menys de cas al cardiòmetre. Vaja, que em permeto portar l’agulla durant més estona en zona carbassa (carbassa, no entro en vermell, no patiu, vull que hi hagi Runner més lent de la ciutat per estona). I això es tradueix en temps. Avui, 1.03.20. Vint-i-quatre segons menys que en el Correbarri! I això que el Correbarri era una mica més pla. A la Jean Bouin, quan ja dus 8 km al damunt, comences a pujar el Paral·lel (d’acord, una pujadeta molt suau) i acabes amb una pujada més dura al carrer Lleida. El final és força més dur que el Correbarri. I, així i tot, he guanyat 20″. Començo a no descartar baixar de l’hora i tres. Tot i que la pròxima és més forta, aquesta sí: Circuit de Catalunya. Allà sí que puja! Crec. Això sí, com a mínim, al Circuit de Catalunya no aniran travessant pel mig vianants, bicis i motos. Refotuts impacients!

Correbarri. El meu punt de vista

De vegades un no pot ser tan ràpid com voldria. I no em refereixo a córrer, en aquest cas, sinó a escriure. Vaig fer el Correbarri diumenge passat i, fins ara, no penjo un post. Una setmana. Indignant! Demano públicament la meva dimissió! Però, com que aquí no dimiteix ningú, jo també em quedo aferrat al meu bloc i d’aquí no em treuen. Apa!

El que deia, Correbarri. Una altra cursa popular a les meves bambes. La tercera. La segona amb xip. La primera amb xip groc. Eeeeiii! Més que explicar ritmes i coses d’aquestes, comentaré vivències i frases escoltades. Em venen al cap dos nois i una noia que tenia davant, abans de sortir. Parlaven alegrement. De fet, ella parlava força més que els altres dos. No en vaig fer gaire cas, però devia ser una de les característiques de la noia, això de parlar i parlar. I un dels nois va i li diu al seu company, en veu alta, provocant: “Seràs capaç d’aguantar 10 km amb la XXX (no és una pel·li porno, és el nom de la noia amagat per no comprometre) xerrant i xerrant?” I l’altre que diu, “Nooo. Per això correm, perquè no ens enxampi”. La cosa es va resoldre amb unes rialles i un parell de mastegots carinyosos a cadascun dels nois per part d’ella.

Arrenquem. Com que som molts menys que a la d’El Corte Inglés o la de la Mercè, de seguida guanyes espai i pots córrer amb una certa comoditat. A la que t’allunyes de la zona de sortida, amb tota la seva música marxosa a tot volum, t’enfonses en un espai de silenci. Em va impressionar. En aquell moment, ningú dels que tenia al voltant parlava. Només les gambades i les respiracions. Ho vaig trobar molt bonic. Al Passeig de Colom recuperem una certa normalitat acústica, amb el trànsit proper, allà sota, i ja vaig veient gent que parla. Sempre hi ha els experts aconsellant. Jo, al meu ritmet, avenço una parella jove i el sento a ell, amb to de saber-ne molt: “Ara es tracta d’anar a poc a poc i apretem els últims dos o tres quilòmetres si volem baixar de l’hora”. Vaig pensar que haurien d’apretar molt, si en aquelles alçades els avençava El Runner més Lent de la Ciutat, que pretenia fer hora i cinc.

Pel Passeig Picasso em trobo el cap de la cursa, aquells ja vénen quan jo encara vaig. Força gent troba coneguts corrent en sentit contrari, i se saluden. És un moment divertit. Tinc temps d’escoltar, també, i avençar, dos amics que corren junts. Un d’ells, un altre “expert”, explica que ara que han arribat a l’Arc de Triomf ja és tot baixada. Tècnicament, deu tenir raó, sí. Però és inapreciable. L’altre no deu haver fet mai 10 km i rondina no sé què dels pulmons, i l’expert li contesta que ell, que pesa 90 kg, pateix més perquè a la baixada li costa més de frenar el seu pes (!!). Frenar?

Avituallament. Agafo aigua per inèrcia, tot i que no em cal. Glopejo una mica i en bec molt poqueta. Me’n llenço per damunt, també sense necessitat real. És com un joc. A punt d’arribar al Passeig Picasso altre cop, veig el final de la cursa a l’altre cantó, amb una persona gran davant dels vehicles de tancament. Penso que ja m’agradaria, quan tingui aquella edat, fer curses per tancar-les. I somric. Li desitjo el millor.

Al llarg del recorregut, els típics, entranyables espectadors, que et van animant. “Va, que ja has fet el pitjor!”, diu algú abans del km3; “Corre, que et falta ben poc!”, t’animen al km 4; “Vinga, que no queda res!”, crida una senyora al km 7. Que cridin, que animin. Són el color de la cursa.

A l’arribada, l’espíquer que diu “aixequeu els braços si arribeu fent marca personal”. I jo què sé! He arrencat el crono quan he pogut, perquè se m’ha posat en descans abans de sortir, no me n’he adonat a temps (amb la música a tota castanya qualsevol sent els minixiulets del rellotge que t’avisen) i, quan he passat per la línia de sortida, encara estava buscant satèl·lits. O sigui, que ni idea. He fet una mica de càlculs mentals i, potser sí, arribo a 1:04:30. Somric. Gens malament. Però està per confirmar. Omplo la bossa amb els productes dels patrocinadors, faig una cervesa, gaudeixo de l’ambient, mig ballo amb els batucaires, recullo la motxilla del guarda-robes i me’n torno cap a casa satisfet. Ha estat una experiència agradable. Això enganxa cada cop més.

Abans de dinar faig una ullada al web, i sort que estic assegut. M’ho miro un parell de cops més per estar-ne ben segur. Sí, sóc jo. El meu temps, 1:03:44! No m’ho puc creure.

Correbarri

Avui m’apuntaré al Correbarri (http://www.correbarri.com/). És una cursa de 10 km amb un recorregut molt planer que es corre el 12 d’octubre per la façana marítima de Barcelona. Es tracta d’una prova individual, com totes aquestes curses populars, però amb una vessant d’equip, perquè quan t’hi apuntes has de triar un dels districtes de Barcelona i corres amb el seu color (la samarreta va amb el preu de la inscripció). Després de 52 anys visquent a Barcelona, ara que visc al Baix Llobregat hauré de triar. Tinc motius per apuntar-me per diversos districtes, llocs on he viscut, amics, família, feina… Ja us diré per qui corro, no ho tinc gens clar encara. Tot serà que, al final, acabi decidint un districte… pel color de la samarreta!

El districte que suma menys punts és el que guanya. Com més tard arribes, més punts dónes al districte en qüestió. Fins que arribes tan enrere que ja no dónes punts, que és el que compto fer jo. Pobres, només faltaria que haguessin de carregar amb el meu enorme sac de punts!

Ui! He llegit que llebres de Corredors.cat marcaran sis ritmes diferents per aquella gent que vulgui buscar la seva pròpia marca personal en una cursa de 10 km. La llebre més lenta anirà al ritme de 60′. Caram, caram, caram, el runner més lent de la ciutat seguirà el ritme d’alguna llebre? I tant! I tant que no, vull dir. Aneu passant, que jo ja arribaré, com si diguéssim. No em calen llebres, a mi. A mi, el que em cal, són tortugues. Ja us ho explicaré.

P.S. Ja m’hi he apuntat. Prepara’t, Horta-Guinardó, que viiiiinc!

Cursa de la Mercè 2014

Eufòria! Començo a escriure el post tornant cap a casa després d’haver acabat la cursa. Pensava fer entre 1:06 i 1:08, i més, després de la sortida, absolutament digna de cursa popular, gent per davant i per darrere que no t’acaben de permetre agafar cap ritme. De fet, en el primer quilòmetre i mig, he calculat que duia un ritme per fer 1:10 o més. I, diguem-ne, ja m’hi he conformat. He pensat “gaudeix de la cursa, que has vingut a això, i oblida-te’n del temps, que per alguna cosa ets el runner més lent de la ciutat”. I he gaudit la cursa. Molt. I resulta que, a falta dels temps oficials, que encara no he vist, segons el meu crono he fet 1:04:58. Ni en somnis!

Tenen la seva gràcia, les curses populars. Saps que allà al davant, a anys llum, hi ha el cap de cursa que corre el doble que tu. Per a aquests de davant, la paraula és, realment, “cursa”. Al darrere, una pila de gent de totes les edats i de tots els sexes haguts i per haver, es disputen un trosset d’asfalt que els permeti fer la gambada següent. No hi ha cops de colze: l’ésser humà és molt més educat del que sembla a primer cop d’ull. Per tots aquests de darrere, la paraula és “popular” (amb l’accepció real de la paraula, no la versió política del mot).

Primera constatació: la gent que corre acostuma a ser neta i polida, i surt dutxada de casa. Vaja, que corres enmig de grups de gent suada (veus samarretes molt molles a partir del quilòmetre quatre) i no se senten (o jo no he sentit) fortors de roquefort resclosit. També pot ser, és clar, que jo mateix tingui el nas tapat.

Segona constatació: les malles guanyen. Es veuen més pantalonets ben arrapats als glutis que no pas pantalons curts pengim-penjam com els que porto jo. En això, ja se sap, els homes som menys atrevits. Les malles guanyen entre les senyores (Puc fer un comentari masclista? Per gaudi dels nostres ulls) (Puc fer un comentari estètic? No tots els casos són per gaudi. Algú hauria de saber que uns pengim-penjam li quedarien millor). Detall d’humor: he arribat a veure una noia amb un tutú de ballet per damunt del pantaló: visca el bon humor!

Més coses: on punyetes hem de dur el dorsal? La majoria el portem davant, al pit o a la panxa. Altres, darrere, a l’esquena o, fins i tot, al cul. Segons el reglament de la cursa, “és obligatori córrer la cursa amb el dorsal col·locat a la samarreta de manera que sigui visible”, sense donar més pistes. Com a mínim a la d’El Corte Inglés, et diu que te’l posis davant. És clar que, tenint en compte la tendència a dur-lo davant, per què nassos en diem “dorsal”. Proposo a l’IEC que substitueixi aquesta paraula per una de més adequada, com ara “panxal”. Ah, jo portava el panxal 16684.

El realisme s’imposa

El realisme s’imposa. Faré la Cursa de la Mercè en més temps del que volia. Volia rondar l’hora, però no baixo de l’hora i sis minuts (vaja, el millor dia vaig fer 1:05:52). I no puc escurçar més el temps perquè, com dic sempre, no vull fer-me malbé. Repeteixo, corro per passar-m’ho bé i per sentir-me en forma, no per destrossar-me. Per fer aquests temps vaig molta estona a la franja dels 150 bpm i em queda poc límit per dalt per pujar de velocitat. No es pot anar tota l’estona al màxim! Faig alguns canvis de ritme més ràpids (o a mi m’ho sembla:), però a la que arribo als 167 (línia vermella), he de tornar a afluixar. El 167, per qui no ho recordi, és el resultat de restar la meva edat a 220. I en tinc 53, per si no vau anar a l’escola el dia que ensenyaven les restes. Aquesta és la fórmula senzilla per saber quina és la freqüència cardiaca màxima. Com més grans, menys esforços se’ns permeten, sembla. Fa vint anys hauria pogut arribar als 187 bpm, o sigui que hauria pogut córrer més. Però fa vint anys jo era un paio grassonet que, ni corria, ni pensava que en algun moment de la vida m’agafaria aquesta mena de bogeria. Benvinguda bogeria! Això sí, estic ben encuriosit per veure com respon la medicina esportiva d’aquí a un temps, quan hi hagi éssers humans de 220 anys: la freqüència cardiaca màxima serà de… zero!!! Impressionant, eh?

El realisme s’imposa, deia. Faré la Cursa de la Mercè i ja hi estic inscrit. Tinc ganes que arribi el dia de recollir el dorsal, a veure si em toca un número que m’agrada. Faré la Cursa de la Mercè i ja he calculat la posició d’arribada… si no falla res. Tampoc no és tan difícil. Mirant les classificacions de l’any passat, amb els temps que estic fent, hauria arribat entre els 11400 i els 11500 primers. No està gens malament. Que em guardin un raconet al podi.