Runner tunejat (2a part)

Tornem-hi amb el tunning. De bon començament, quan un s’inicia en això de córrer, no ho fa amb tota la parafernàlia. O potser sí, és clar, segur que hi ha qui es vesteix de cap a peus com si anés a la final del Mundial d’Atletisme, quan encara no és capaç de fer trenta passes seguides sense esbufegar com una vella locomotora de vapor. Però vaja, la majoria de la gent comença amb allò que té, i va incorporant peces al seu tunning personal a mesura que en sent la necessitat.

Què us he de dir? Com a urgent-urgent, crec que són imprescindibles unes bambes bones. Qualsevol altra cosa, ja arribarà, però les bambes són la peça més important del corredor (ostres, acabo de dir “el corredor” i no “el runner“!; que em perdoni qui s’hagi sentit ofès amb aquest terrible anacronisme lingüístic que he comès). Les bambes són les que reben l’impacte de les nostres passes contra el terra i, per molt que us imagineu que cada cop és un impacte amb la força del vostre pes, que fóra força lògic imaginar-ho i que ja déu n’hi dó, es veu que no. Segons diu la gent que en sap d’aquestes coses, quan correm, impactem contra el terra amb una força entre una vegada i mitja i el doble del nostre pes. Suposo, això no ho he llegit però no és gaire difícil de deduir, que com més ràpides les curses i més llargues les gambades, més potent és l’impacte. Per tant, ull viu.

Imagineu-me a mi, doncs, fa un any, amb unes bambes amb esmorteïment zero o gairebé. Pesava 90 quilos, quan vaig començar a córrer. Sí, d’acord, a velocitat lenta i, per tant, ho multiplicaré només per 1,5. Cada passa que feia era un cop de 135 quilos (90+45) contra l’asfalt. Sense esmorteïr, directe a peus i genolls. Com per haver-me destrossat d’entrada! Quan les vaig comprar i vaig començar a córrer amb elles, jo les vaig trobar comodíssimes i molt protegit de peus i cames, però les pobres Mizuno devien pensar que els havia tocat la grossa. I, sí, de fet els va tocar el gros. Ara, un any després, ens tenim carinyo mutu, però ja he d’anar pensant a jubilar-les, freguen el miler de quilòmetres, i tot i que encara els funciona bé l’esmorteïment qualsevol dia d’aquests deixarà de fer-ho. Suposo que la rebaixada de pes (ara en faig 76, mantinguts des de fa molt) i el fet que jo no sigui el runner més ràpid de la ciutat han permès que em durin més del que era previsible. Sí, de reserva tinc unes Kalenji que, què voleu que us digui?, córrer, puc córrer, però no em saben transmetre les sensacions que em transmeten les meves estimades Mizuno vermell i plata. I, de debò, ara que hi sóc posat, falta tan poquet que em faria molta ràbia haver de córrer la Cursa de la Mercè sense elles perquè haguessin fet figa abans. Aguanteu un meset més, si us plau!

Eeeeiiii, 1:05:40 per fer 10km! Ja m’acosto a l’hora!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s