Correbarri. El meu punt de vista

De vegades un no pot ser tan ràpid com voldria. I no em refereixo a córrer, en aquest cas, sinó a escriure. Vaig fer el Correbarri diumenge passat i, fins ara, no penjo un post. Una setmana. Indignant! Demano públicament la meva dimissió! Però, com que aquí no dimiteix ningú, jo també em quedo aferrat al meu bloc i d’aquí no em treuen. Apa!

El que deia, Correbarri. Una altra cursa popular a les meves bambes. La tercera. La segona amb xip. La primera amb xip groc. Eeeeiii! Més que explicar ritmes i coses d’aquestes, comentaré vivències i frases escoltades. Em venen al cap dos nois i una noia que tenia davant, abans de sortir. Parlaven alegrement. De fet, ella parlava força més que els altres dos. No en vaig fer gaire cas, però devia ser una de les característiques de la noia, això de parlar i parlar. I un dels nois va i li diu al seu company, en veu alta, provocant: “Seràs capaç d’aguantar 10 km amb la XXX (no és una pel·li porno, és el nom de la noia amagat per no comprometre) xerrant i xerrant?” I l’altre que diu, “Nooo. Per això correm, perquè no ens enxampi”. La cosa es va resoldre amb unes rialles i un parell de mastegots carinyosos a cadascun dels nois per part d’ella.

Arrenquem. Com que som molts menys que a la d’El Corte Inglés o la de la Mercè, de seguida guanyes espai i pots córrer amb una certa comoditat. A la que t’allunyes de la zona de sortida, amb tota la seva música marxosa a tot volum, t’enfonses en un espai de silenci. Em va impressionar. En aquell moment, ningú dels que tenia al voltant parlava. Només les gambades i les respiracions. Ho vaig trobar molt bonic. Al Passeig de Colom recuperem una certa normalitat acústica, amb el trànsit proper, allà sota, i ja vaig veient gent que parla. Sempre hi ha els experts aconsellant. Jo, al meu ritmet, avenço una parella jove i el sento a ell, amb to de saber-ne molt: “Ara es tracta d’anar a poc a poc i apretem els últims dos o tres quilòmetres si volem baixar de l’hora”. Vaig pensar que haurien d’apretar molt, si en aquelles alçades els avençava El Runner més Lent de la Ciutat, que pretenia fer hora i cinc.

Pel Passeig Picasso em trobo el cap de la cursa, aquells ja vénen quan jo encara vaig. Força gent troba coneguts corrent en sentit contrari, i se saluden. És un moment divertit. Tinc temps d’escoltar, també, i avençar, dos amics que corren junts. Un d’ells, un altre “expert”, explica que ara que han arribat a l’Arc de Triomf ja és tot baixada. Tècnicament, deu tenir raó, sí. Però és inapreciable. L’altre no deu haver fet mai 10 km i rondina no sé què dels pulmons, i l’expert li contesta que ell, que pesa 90 kg, pateix més perquè a la baixada li costa més de frenar el seu pes (!!). Frenar?

Avituallament. Agafo aigua per inèrcia, tot i que no em cal. Glopejo una mica i en bec molt poqueta. Me’n llenço per damunt, també sense necessitat real. És com un joc. A punt d’arribar al Passeig Picasso altre cop, veig el final de la cursa a l’altre cantó, amb una persona gran davant dels vehicles de tancament. Penso que ja m’agradaria, quan tingui aquella edat, fer curses per tancar-les. I somric. Li desitjo el millor.

Al llarg del recorregut, els típics, entranyables espectadors, que et van animant. “Va, que ja has fet el pitjor!”, diu algú abans del km3; “Corre, que et falta ben poc!”, t’animen al km 4; “Vinga, que no queda res!”, crida una senyora al km 7. Que cridin, que animin. Són el color de la cursa.

A l’arribada, l’espíquer que diu “aixequeu els braços si arribeu fent marca personal”. I jo què sé! He arrencat el crono quan he pogut, perquè se m’ha posat en descans abans de sortir, no me n’he adonat a temps (amb la música a tota castanya qualsevol sent els minixiulets del rellotge que t’avisen) i, quan he passat per la línia de sortida, encara estava buscant satèl·lits. O sigui, que ni idea. He fet una mica de càlculs mentals i, potser sí, arribo a 1:04:30. Somric. Gens malament. Però està per confirmar. Omplo la bossa amb els productes dels patrocinadors, faig una cervesa, gaudeixo de l’ambient, mig ballo amb els batucaires, recullo la motxilla del guarda-robes i me’n torno cap a casa satisfet. Ha estat una experiència agradable. Això enganxa cada cop més.

Abans de dinar faig una ullada al web, i sort que estic assegut. M’ho miro un parell de cops més per estar-ne ben segur. Sí, sóc jo. El meu temps, 1:03:44! No m’ho puc creure.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s