La cursa de La Maquinista
L’altre dia vaig córrer la Cursa de La Maquinista. Per primera vegada, després d’una progressió en positiu dels temps, vaig fer una regressió. Ja tocava, suposo. Després d’haver baixat de l’hora a la Cursa DIR-Diagonal-Guàrdia Urbana, on tot era pla i baixada, ara tornava a un traçat més “normal”. Vaja, amb una mica de pujadeta i baixadeta. Tampoc tanta, ja ho sé. Pujada és, per exemple, la carretera del Carmel o Doctor Andreu per enfilar el Tibidabo. O alguns caminets costeruts de la Serra de Collserola que he d’acabar pujant caminant, perquè no estic per fer-los corrent. Això són pujades de debò. El que hi havia a la Cursa de La Maquinista, xorradetes de pa sucat amb oli.
Però les xorradetes em van fer perdre força temps, sembla. Vaig fer 1:02:34. De fet, cap al quilòmetre cinc ja vaig veure que no baixava de l’hora ni de lluny i vaig decidir que tampoc m’hi anava a matar gaire més, que volia gaudir de la cursa i prou. Vaig fer la segona part a un ritme molt similar a la primera, tot i que hi havia més tendència a la baixada. Malgrat que era d’hora, al matí, la calda es notava molt i era divertit veure com gairebé tots anàvem buscant els trossos més ombrejats dels carrers. Penso que aquest factor, la calor, va ser –més que les pujadetes i baixadetes– el causant de que no m’hagués trobat realment còmode en cap moment. La calor cansa. I molt.
Que no sigui, també, que el dia abans vaig estar fent la cabreta per la Serralada de Marina i potser vaig acusar-ne el cansament. Per cert, tot un descobriment, la Serralada de Marina. Ja en parlaré en un altre post.
Pròxima cursa: Vila Olímpica. No volies calor? Dues tasses!!
El runner més lent de la ciutat 