Fa molt que no escrivia en aquest bloc. Pobret, que el tinc mig abandonadet! Des de l’últim post he tingut alguna aturada per lesionetes (ara corro amb plantilles), per falta real de temps o, pitjor (i em confesso), en alguns moments, per mandra. L’última cursa oficial que havia fet va ser la del barri de Sant Antoni. I avui, la d’El Corte Inglés. Em vaig inscriure sense xip, com altres vegades, perquè així puc sortir amb amics que no corren normalment i que també s’hi han inscrit. Al capdavall, més que una cursa, és una festa.

Ahir, fent el burro, vaig deixar tocat el genoll i vaig arribar a pensar que no podria sortir. Després em vaig dir “surt, tira fins on puguis, i camina la resta”. I, la veritat, és que se m’ha portat força bé i l’he poguda fer tota corrent. He sortit de darrere, amb unes amigues del grup de tai-txí (un dia parlaré de com comparo la qüestió mental entre tai-txí i córrer) que tenien la intenció de fer-la caminant.

És una cursa molt difícil. Massificada. Gent que se’t creua, canvis constants de ritme, frenades en sec, canvis de direcció… Tota aquella mena de coses que li senten d’allò més bé a un genoll tocat. Però només he notat un parell o tres de punxadetes. Lleus. He anat corrent sol, al meu aire, trotant més que corrent, fins que, poc abans del primer avituallament, m’han tustat l’esquena. El Xavi! Un amic amb el que hem fet algunes curses. Es veu que ha sortit encara de més enrere i ha anat fent. És una persona de gambada poderosa, molt alt, de quaranta-cincs i cinquantes quan jo sóc d’hora i poc. Evidentment no tenia cap intenció de batre cap rècord. I hem fet la resta de la cursa junts.

Pensaments mentre corria? Algun de divertit, sí. Com el del gos (un de tants gossos) que he vist. El duia la mestressa lligat, i el gos anava per davant, ben normal. I m’he fixat que el dorsal el duia el gos, no ella. M’he imaginat que a l’arribada la desqualificarien per fer trampes: penjar el dorsal al gos davant implica que, a l’arribada, la màquina llegeixi el xip abans que la corredora hagi passat de debò. És o no és fer trampes? I com el de la samarreta amb una ona de so dibuixada. Sí, un noi amb una samarreta blanca amb publi de no recordo què, que a la part de darrere, a baix, portava impresa la representació gràfica d’un so, primer ascendent i després descendent. M’ha fet riure: tenint en compte a quina part del cos queia el dibuix, semblava la representació gràfica d’un pet amb alts i baixos. Digueu-me escatològic.

Comentari que no m’ha agradat? Una parelleta jove, davant del Poble Espanyol aproximadament. I ell esbroncant la noia, amb un to força desagradable, dient-li “és clar que pots més, però com que ja fa estona que vas dient que no podràs, t’has convençut que no podràs i ara no pots!” Ja dic, un to molt desagradable. Nooooi, que aquesta cursa és una festa, que no paga la pena posar-se de mal humor! Ell feia de tot menys animar, no m’ha semblat que servís de gaire ajuda. Vaja, que a mi algú m’ho hagués dit així i l’hagués engegat a pastar fang. No sé si ella ho ha fet.

I com sempre, m’encanta el pas per dintre de l’estadi. Té un no sé què de màgia. Probablement és motiu suficient, per córrer aquesta cursa. Malgrat que el patrocinador no em cau especialment bé. Ho havia de dir.