Category: Equipament

Córrer de gorra

Tot i que no és cap peça que porti absolutament tothom, la gorra em sembla, personalment, imprescindible dins la meva vestimenta runner. Ep, confesso, quan vaig pel món sense córrer, vestidet de persona normal, també vaig amb la clepsa coberta. De fet, molt sovint m’han dit allò de “sembles el Pere Tàpias”. Sobretot m’ho deien fa temps, quan pesava uns quants quilos més que ara. A mi ja m’està bé, en Pere Tàpias és una persona que em cau bé. Prefereixo que em comparin amb ell que amb la Merkel o amb la Camacho, posem per cas. Això  sí, puntualitzo, el cantagastrònom vilanoví porta gorres marineres i les meves són més aviat de carreter. Però la gent no s’entreté en aquestes menudències.

Per què porto gorra?, m’han preguntat sovint. Doncs, no ho sé. Bàsicament perquè m’agrada i em ve de gust. Fa no gaire, una coneguda amb qui tinc relació professional es va sorprendre perquè un dia, per un moment, em vaig treure la gorra. Ostres, no ets calb, em pensava que duies gorra per tapar la calba, em va dir. De fet tinc una bona mata de cabells i sembla que, ara per ara, estic lluny de l’alopècia. Però sí, reconec que si algun dia surto al carrer amb el cap descobert, em sento estrany i desprotegit. Deu ser que tinc alopècia psicològica, que és com la normal però amb pèls al cap.

Vaig amb una gorra normaleta. L’important és que em protegeixi la closca d’insolacions i, apunteu bé, que m’eviti que em caiguin les grenyes a la cara. A més, la visera la trobo d’allò més útil per descansar la vista perquè esmorteeix una bona part de la llum del sol. I si, de passada, m’evita que em regalimi una part de la suor per la cara, ja és oli en un llum. A sobre, l’altre dia encara vaig descobrir-li una altra utilitat: em va caure un xàfec realment fort durant uns minuts i la visera m’evitava els impactes més forts de l’aigua als ulls. Vaig trobar mol divertit veure com sortien de la visera dos reguerots d’aigua, un en cada direcció i, en canvi, jo no perdia ni mica de visibilitat. Visca les viseres!

Com a expert en gorres, passo a analitzar què em trobo per aquests móns de Déu quan corro. La immensa majoria dels runners són desgorrats i desgorrades. Clepses sense protecció, a mercè de les maldats del sol. Ja s’ho trobaran, que deia l’avi. De vegades hi ha desgorrats que fan angúnia. Veus de lluny un punt de llum que se t’acosta i, quan el tens més a prop, descobreixes que aquell fulgor és el reflex del sol en una closca nua, brillant i suada. Estic convençut que, en més d’un cas, s’hi podrien fer ous ferrats allà dalt, però no m’he atrevit mai a proposar-ho. Després hi ha els que només porten una cinta al cap, per evitar la suor a la cara i les grenyes als ulls. I n’hi ha d’altres amb una coseta més pijeta, a mig camí entre la cinta i la gorra, que és la visereta. A mi em recorda els banquers dels bancs de les pel·lícules del far west, aquells de la visera i els manguitos. També hi ha el cas contrari, el que només es tapa el cap, però que no porta visera. A l’hivern, gorres de llana, emulant Lluís Llach i, a l’estiu, buffs convenientment plegats. Dels que portem gorra, la majoria anem amb material específic, gorres senzilletes comprades al Decathlon (curiós que fins ara no hagi esmentat aquesta marca en aquest bloc, oi?), de colors diversos. Aconsello que l’ajust posterior es faci amb velcro, perquè alguns altres sistemes, després d’una estona llargueta, es poden acabar clavant al cap. Perquè es tracta de dur la gorra ben posada, ben fixada, no que et vagi ballant i que, al primer copet de vent, se te’n vagi a can pistraus. I si són ben airejades, millor, evaporarem d’una manera més efectiva la suor. Després hi ha el que comença, que no s’ha tunejat, que encara no ha passat pel Decathlon i que porta la gorra clàssica de marca comercial, “Pintores Hermanos Gómez” o “Taller Manolo”, per posar uns exemples. Una altra cosa que veig és que, sigui del tipus que sigui, en general la gorra va ben posada, amb la visera mirant endavant. Però hi ha qui la porta posada cap enrere, com protegint el clatell. Ja em sembla bona idea, però, fillets de Déu, per això existeixen gorres de visera amb un tros de tela protector al darrere, amb un aspecte a mig camí entre Lawrence d’Aràbia i la Legió Estrangera. I deixo per al final el que jo en dic “l’egipci”. He vist egipcis dos o tres cops i fan el seu efecte. És gent que corre amb el tors nu i que porta la samarreta al cap. El coll els fa de diadema i la peça els cau per les espatlles, com el tocat dels antics faraons. Veure’ls és com veure Tutankamon ressucitat. I jo, amb el mòbil a punt per trucar al Museu Egipci i dir-los que se’ls ha escapat una mòmia. Un cop passen veig que no cal. I continuo corrent.

Runner tunejat (2a part)

Tornem-hi amb el tunning. De bon començament, quan un s’inicia en això de córrer, no ho fa amb tota la parafernàlia. O potser sí, és clar, segur que hi ha qui es vesteix de cap a peus com si anés a la final del Mundial d’Atletisme, quan encara no és capaç de fer trenta passes seguides sense esbufegar com una vella locomotora de vapor. Però vaja, la majoria de la gent comença amb allò que té, i va incorporant peces al seu tunning personal a mesura que en sent la necessitat.

Què us he de dir? Com a urgent-urgent, crec que són imprescindibles unes bambes bones. Qualsevol altra cosa, ja arribarà, però les bambes són la peça més important del corredor (ostres, acabo de dir “el corredor” i no “el runner“!; que em perdoni qui s’hagi sentit ofès amb aquest terrible anacronisme lingüístic que he comès). Les bambes són les que reben l’impacte de les nostres passes contra el terra i, per molt que us imagineu que cada cop és un impacte amb la força del vostre pes, que fóra força lògic imaginar-ho i que ja déu n’hi dó, es veu que no. Segons diu la gent que en sap d’aquestes coses, quan correm, impactem contra el terra amb una força entre una vegada i mitja i el doble del nostre pes. Suposo, això no ho he llegit però no és gaire difícil de deduir, que com més ràpides les curses i més llargues les gambades, més potent és l’impacte. Per tant, ull viu.

Imagineu-me a mi, doncs, fa un any, amb unes bambes amb esmorteïment zero o gairebé. Pesava 90 quilos, quan vaig començar a córrer. Sí, d’acord, a velocitat lenta i, per tant, ho multiplicaré només per 1,5. Cada passa que feia era un cop de 135 quilos (90+45) contra l’asfalt. Sense esmorteïr, directe a peus i genolls. Com per haver-me destrossat d’entrada! Quan les vaig comprar i vaig començar a córrer amb elles, jo les vaig trobar comodíssimes i molt protegit de peus i cames, però les pobres Mizuno devien pensar que els havia tocat la grossa. I, sí, de fet els va tocar el gros. Ara, un any després, ens tenim carinyo mutu, però ja he d’anar pensant a jubilar-les, freguen el miler de quilòmetres, i tot i que encara els funciona bé l’esmorteïment qualsevol dia d’aquests deixarà de fer-ho. Suposo que la rebaixada de pes (ara en faig 76, mantinguts des de fa molt) i el fet que jo no sigui el runner més ràpid de la ciutat han permès que em durin més del que era previsible. Sí, de reserva tinc unes Kalenji que, què voleu que us digui?, córrer, puc córrer, però no em saben transmetre les sensacions que em transmeten les meves estimades Mizuno vermell i plata. I, de debò, ara que hi sóc posat, falta tan poquet que em faria molta ràbia haver de córrer la Cursa de la Mercè sense elles perquè haguessin fet figa abans. Aguanteu un meset més, si us plau!

Eeeeiiii, 1:05:40 per fer 10km! Ja m’acosto a l’hora!!!

Runner tunejat (1a part)

Fa un temps, parlant amb un nebot, em va preguntar si jo corria tunejat. Tunejat, què vols dir? Sí, tio, que jo corro amb una samarreta i uns pantalons curts normals, però veus la gent que es pensen que molen molt, que van tots tunejats. Va fer un posat de mig xuleta, imitant-los, i jo no vaig poder evitar riure. Després vaig pensar que potser ell tenia raó, que, al final, tots acabem corrent tunejats.

I no és per xuleria.

Comences amb allò que tens per casa, uns pantalons curts, una samareta de cotó, les primeres bambes que trobes (o les bambes que, senzillament, tens) i fot-li que fa fort. En el meu cas, vaig començar a córrer amb unes bambes estranyes comprades temps abans al Lidl, o amb unes botes baixes de muntanya (bambabotes, en dic jo) els dies que havia plogut. I, per Barcelona, fins i tot, quatre dies (només quatre dies, per sort) amb el calçat esportiu menys esportiu que existeix: unes VamCats!. Molt boniques, sí, bones per caminar per la ciutat, però pràcticament inútils a l’hora de córrer, amb la seva sola prima i gens esmorteïda. Vaja, com per lesionar-me només començar! Vaig tenir sort i no em va passar res.

A començament de setembre ja em vaig comprar les Mizuno (ostres, ara que hi penso, ja n’he dit tres, semblo un catàleg de marques, haha, però com que no em paga ningú, puc posar el que vulgui, oi?). Va costar triar. Te’n proves unes quantes i acabes triant aquelles que, pel preu que estàs disposat a pagar, això sí, t’acaricien més amorosament els peus. Vaja, que és una qüestió de sensacions. Primer busco comoditat i un bon esmorteïment, bàsicament al taló. Ja no m’importa tant si són una mica més o menys lleugeres: no competint, no crec que la cosa em vingui de 15 grams de més a cada peu. I al final, vé allò de l’estètica, et sembla que “aquella cosa”, les bambes, vull dir, a les quals encara no els has agafat carinyo, aquella cosa, deia, té uns colors o uns dibuixos una mica cridaners. O molt cridaners. I penses que no seràs capaç de portar-les. I tornes a pensar que coi, que estan bé de preu, que són comodíssimes, que l’esmorteïment et sembla bo, que et mimen els peus… I fas un esforç i penses que no són tan lletges, que n’hi ha de pitjors. I compres.

El primer dia que vaig sortir al carrer amb les meves Mizuno vermell i plata em pensava que duia focus als peus i que tothom em mirava. Crec que no em va mirar absolutament ningú. I ara em plantejo que les pròximes poden ser de tantes coloraines com vulguin. Deu ser que ja m’he convertit en un runner tunejat.