Category: Per què vaig començar

Old diesel truck running mode

Al setembre vaig començar a córrer per Barcelona. Em llevava més d’hora i me n’anava a un petit parc proper. El circuit, mesurat amb el Google Earth, feia exactament 500 metres. Un trosset pla, un trosset curt i costerudet, un altre trosset de pujadeta més suau, i la llarga baixada final. I, apa, tornem-hi, anar fent voltes. Només calia comptar quantes n’havia fet per saber la distància que havia corregut. 4000, 5000, 6000 metres, li vaig anar agafant el gust a això de córrer. Bé, també m’ajudava el GPS del mòbil. Una amiga em va regalar un llibre (Canvia de vida, posa’t a córrer, d’Eva Ferrer Vidal-Barraquer, d’Angle Editorial) que em va anar molt i molt bé i que aconsello a tothom. Em va donar pautes sobre moltes coses que desconeixia i que em vaig adaptar a la meva mida. No em pensava mai que sortiria del meu circuit (el llibre ja m’avençava que tard o d’hora em cansaria d’anar sempre pel mateix lloc, però jo no m’ho creia), el cas és que, a partir d’un cert moment, vaig anar descobrint llocs nous. 7000 metres. Barcelona començava a ser divertida! A l’octubre vaig arribar als 8000. Ara, ja, fer menys de 6 o 7 kilòmetres em semblava fer realment poc. Qui m’ho hauria dit, només tres mesos després de començar! A començament de novembre em van operar l’hèrnia, i això em va tenir gairebé un mes aturat. Em pensava que havia perdut tot el fons que havia guanyat, que hauria de tornar a començar des de zero. Però sembla que el cos ja se m’havia acostumat i necessitava fer kilòmetres. Em va costar ben poc tornar al nivell on era. A mitjan desembre vaig fer, per primera vegada, els 10000 metres. Tota una satisfacció.

Els Reis em van portar un rellotge GPS cardiòmetre i, des d’aleshores, corro vigilant el pols. A partir de febrer canvio de zona de córrer, ara menys urbana i, de vegades, molt més costeruda. Des de Sant Just Desvern faig sovint incursions per Collserola, que no és un lloc pla precisament o, quan no tinc ganes d’enfilar-me, me’n vaig cap al riu, cap al Llobregat, que sí que és força pla. M’he estabilitzat en això de les distàncies. Les sortides normals són de 8 a 13 km. Algunes vegades, si tinc temps, especialment els caps de setmana, en faig 15 o 16. I un sol cop en vaig fer 22. El que diu el promig de Garmin Connect, des que hi sóc apuntat, és que faig una sortida d’uns 10.000 metres cada tres dies.

Marques de crono? Cap ni una. No corro per superar ningú, ni a mi mateix. De pressa, no hi vaig gaire, però arribo. Trac-trac-trac-trac, ritme pausat i constant (Old diesel truck running mode, que em vaig inventar un dia), no m’he d’aturar per respirar, a menys que sigui una pujada de les que en dic “impossibles” i que he d’acabar de fer caminant. D’aquestes n’hi ha poques, però n’hi ha. Corro per passar-m’ho bé i per estar en forma, per gaudir dels llocs per on passo. No tinc cap ganes d’anar més de pressa, de batre cap rècord. Objectiu? Fer aquests 8, 10 o 12 km i, quan arribi a casa, poder fer l’activitat del dia amb normalitat, sigui quina sigui, sense ser presoner del cansament. I quan m’avença algú a grans gambades, deixant-me enrere en un tres i no res, ric per dins i penso «no té cap mèrit, xaval (o xavala), acabes d’avençar el runner més lent de la ciutat». I continuo al meu pas. Old diesel truck running mode.

De bon començament

Vaig començar, com tothom, en cap de setmana. De bon matí, a Camprodon, amb la intenció de menjar-me el món. I el cert és que el primer dia el món se’m va menjar a mi. Ni escalfar, ni punyetes, vaig començar a córrer bon punt vaig trepitjar el carrer i encara no dos-cents metres més enllà ja estava treient el fetge per la boca i pensant que em moria. D’acord, feia una mica –una mica!– de pujadeta, però no era, ni de bon tros, res de l’altre món. El que era de l’altre món era jo.

No em pregunteu com és que no ho vaig engegar a dida. Segurament era més gran la por al ridícul en la prova d’esforç que el patiment que pugués sentir ara que començava a córrer. Vaig canviar d’estratègia. I em va sortir bé. Vaig decidir que primer caminaria una estona a bon pas. De fet, a molt bon pas. I que, quan em sentís a punt, correria una mica. I que després, tornaria a caminar, i després correria, i després… I així ho vaig fer. Primer escalfava uns deu minuts caminant de pressa. Després, tres tongades alternatives d’un minut de córrer, un minut de caminar, un minut de córrer, un minut de caminar… Recordo que, de bon començament, els minuts, quan corria, no s’acabaven mai i, en canvi, quan caminava, eren minuts rapidíssims. Com podia alterar tant la percepció del temps?

Això ho vaig fer aquells caps de setmana de juliol. Entre setmana, cada dia una bona caminada per Barcelona, sempre ràpida, em mantenia en forma. El primer cap de setmana d’agost ja em vaig atrevir a córrer més seguit. Vaig continuar fent la caminada prèvia per escalfar i les tres tongadetes alternatives de rigor, com havia fet fins aleshores, però al darrere hi vaig afegir el córrer “de debò”. El cos, semblava mentida, s’havia anat acostumant i ja em sentia capaç de fer-ho. I vaig obrir un full de càlcul on em vaig apuntar què feia cada dia.

Un full de càlcul amb anotacions que ara, un any després, em semblen força naïf. A l’apartat d’observacions, per exemple, vaig escriure:
En la gran majoria de dies a Camprodon aquestes vacances, cal afegir pràcticament el mateix caminant i amb tres tongadetes d’1 minut corrent, per escalfar. No ho compto aquí, però ho vaig fer.
Tendre, oi? Doncs aquí n’hi ha una de més innocent encara:
Només compta distància corrent, independentment que n’hagi fet més caminant.

Al full de càlcul es pot veure l’evolució de les meves curses. 1500 metres el 3 d’agost, 500 el dia 4, 1500 el dia 10, 2400 el dia 11 i, finalment, 3100 el dia 12!!! L’objectiu que m’havia fixat per al 31 d’agost, de ser capaç de córrer 3 km, vaig assolir-lo el dia 12. Puc dir que el mateix dia del meu aniversari em vaig regalar els 3000 metres. I amb quina satisfacció! Recordo que vaig arribar al final amb un somriure d’orella a orella i una enorme sensació de victòria.

Ara calia consolidar. El dia següent, el 13, va ser un mal dia, només 1500 metres i encara repartits en quatre tongades. Però, des d’aleshores, ja no vaig abaixar. El dia 26 ja vaig ser capaç de córrer 4000 metres. Feia poc més d’un mes que corria. No m’ho hauria imaginat mai.

Ja no faria el ridícul en la prova d’esforç.

Acollonit

La cosa no va quedar amb això del sucre, no senyor. Un diabètic!, van cridar les alarmes. I es van posar en marxa tots els protocols. Si no volia senyors de bata blanca a prop meu, en vaig tenir per donar i per vendre. Fot-li, que no ha estat res! Em van mirar per tot arreu, analitzat, mesurat i controlat com si fos… Sabeu com me sentia? Com si fos un fórmula 1! Mirat, revisat i parametritzat al detall. L’endocrí em va posar un règim que, després dels terribles càstigs i sofriments que m’esperava, encara em va semblar força benigne. En essència es tractava de ser lògic amb el menjar, d’incloure fruita i verdura a la dieta diària, peix al vespre, pa en la mesura adequada al llarg de tot el dia, eliminar temporalment els aliments més greixosos (adéu-siau, fuets i embotits de tota mena, formatges potents i carn de porc en general). I, sobretot, adéu-siau a les menges amb alt contingut de sucre. I per beure, aigua clara.

Dies després de començar la dieta vaig llegir que les accions de Nesquik havien davallat en picat perquè es va detectar una important baixada del consum. Jo solet vaig estar a punt d’enfonsar l’empresa. Les cerveseres també ho van notar. I les envasadores de sucs. Com que han deixat de vendre’m els seus tetrabrics, ara els fan servir de totxos per a la construcció.

La veritat és que no em va costar tant. No vaig passar gana. Gens. Sí que és cert que, sobretot al començament, vaig passar vici. Ja no podia picar entre hores i ja no feia la cerveseta amb els amics (i vaig descobrir que l’aigua pot ser una beguda igual de social). A canvi, la bàscula em regalava bones notícies gairebé cada cop que m’hi enfilava.

Però… què té a veure això amb córrer? Molt. Amb això del sucre em van aconsellar exercici regular. Caminar una horeta, o horeta i mitja, o dues, cada dia, a bon pas, semblava una bona mesura, aprovada tant per l’endocrí com pel cardiòleg. Caminar sempre m’ha agradat, no em resultava un esforç extraordinari. Senzillament, es tractava d’anar a peu allà on fins ara anava amb transport públic.

Però…, ai! He parlat del cardiòleg. Tant mirat i miradíssim, la primera obvietat va ser que tenia la pressió alta. I això, barrejat amb obesitat, podia ser una bomba. El senyor em va voler mirar encara una mica més: “Al setembre et faré una prova d’esforç”, em va dir. Em van venir al cap les imatges dels telenotícies, aquelles de quan es fitxa un futbolista. Una prova d’esforç és allò de la cinta de córrer, amb tot de cables enganxats al cos? Però com he de fer una prova d’esforç si no sóc capaç de córrer ni per agafar l’autobús!? Acollonit! Acollonit és poc, acollonidíssim! Una veu dins meu em va dir: “no t’has de deixar fer el ridícul, el 31 d’agost has de ser capaç de córrer 3 km”.

I així va començar tot. Eren (anava a dir “corrien”) els primers dies de juliol.

Un autèntic cràpula!

Córrer? Salut? Jo em pensava que tot això, ni anava amb mi, ni em feia cap falta que hi anés. Encara no fa un any i mig jo pesava gairebé 100 quilos, que, per una alçada d’1,72, representaven un sobrepès més que important. Però l’arrossegava tan panxo. O tan panxa, si em permeteu el joc de paraules.

En ma vida no m’havia fet cap revisió mèdica, ni ganes. Intuïa que, a la que un senyor amb bata blanca em mirés una miqueta a fons, em trobaria de tot. I no em venia gens de gust. Ja m’estava bé anar-me destrossant dia a dia a base de ser exageradament exagerat en tot. Podia ingerir litres i més litres de tota mena de líquids. Un litre de cervesa en un àpat no era una quantitat estranya. He dit en un àpat, no al dia. Per esmorzar queia, amb tota la naturalitat del món, una tassa grossa-grossa de llet, amb sis (sis!!) cullerades de Nesquik. I, pràcticament cada dia, com que ho trobaba molt bo, repetia. A la nit, abans d’anar a dormir, una altra. Divuit cullerades de Nesquik cada dia! Algun cop, fins i tot en berenava. No parlem del litre i mig o dos litres de sucs de fruita envasats (convenientment ensucrats de fàbrica) o de les coca-coles que podien caure. Poquíssima verdura, menys fruita i, sí, croisantets, pastes, patates fregides, fruits secs, i coses d’aquestes, les que vulgueu imaginar. Era un autèntic cràpula! I d’exercici, més aviat poc, si de cas, caminar de tant en tant per la muntanya, però tampoc grans ascensions ni grans travesses, no aneu a pensar. Havia entrat en un grau notable de deixadesa.

Podeu pensar que estava fent una bestiesa. De fet, allò eren un munt de bestieses una al costat de l’altra. Però no sabeu encara l’animalada més bèstia de totes. Per si no arriscava prou la salut, des de feia anys (anys!!) arrossegava una hèrnia umbilical que, en general, no em feia mal, però que dibuixava un bony a la panxa que déu n’hi dó. I jo, per no acostar-me als metges, allà, fent el burro i jugant-me una estrangulació, que hauria pogut tenir resultats funestos de cop i volta. Vaja, tot un exemple sanitari. Semenfotisme.

Diguem que em va aparèixer un àngel el dia que se’m va encendre el llumet, “què tal si no fas tant el burro amb això de l’hèrnia?”. A tothom li pot aparèixer l’àngel, tots fem coses sense ni saber ben bé per què. El cas és que vaig anar al metge. Això cal operar-ho, és clar, em va dir. I, apa, analítica preoperatòria. I allà es va acabar la operació. Vaja, que no va ni començar. Primer calia estabilitzar-me: tenia el sucre pels núvols!! No va ser una sorpresa, precisament. Va ser una tocada de nassos i prou. Vaig descobrir que el semenfotisme havia existit mentre no tenia la constatació dels números, però ara, amb els resultats a la mà, era tota una altra cosa. Potser havia arribat l’hora d’anar fent bondat.

Què coi hi faig jo, aquí?

Què coi hi faig jo, aquí? Qui m’ha cridat a fer el préssec d’aquesta manera? Cooooi, que sembla que no sàpiga ni respirar. I tots els músculs em fan mal. Avui anem malament. I tant! Avui no en faig ni un parell, de quilòmetres.
Això ho penso cada cop que començo a córrer.

Ullada al rellotge-gepeessa-cardiòmetre. No porto ni vuit-cents metres, el cor em va a 150 i la sensació és que avui, res de res. La temptació de llençar la tovallola hi és. Aprofito que una pedreta em torça mínimament –i tan mínimament– el peu, i que en sento la petitíssima fibladeta, per imaginar que no puc seguir. Ai, ai, ai!, em dic, ara és el moment, m’he fet mal: m’aturo i no corro més, per avui. Ai, ai!

Però sé que l’únic que busco és una excusa. Ja m’ho conec de cada dia, això. Cap al quilòmetre i mig, aproximadament, arribaran els automatismes, que en dic jo. I, sí, arriben sense adonar-me’n. Continuo corrent, distret, ara ja no penso en tots els mals. No em fa mal res? No.
M’analitzo. Tot funciona correctament, sembla. El peu? No res, el peu. Està perfecte, el peu. A quin m’he fet mal, al dret o a l’esquerre? Ja ni me’n recordo. I, guaita, ara que no hi penso, sembla que respiro compassat. I el cor? Des que he començat a córrer que fa pujada i, amb tanta estona da-li que da-li cap amunt, ja el dec tenir a 160. Una altra mirada al rellotge i, ostres (somric), el cor s’ha estabilitzat en 140-145.

Noto una mica de pessigolleig a la cara. Una gota que baixa. Suor. Ja suo. Ara m’agrada! Somric. Gaudeixo de la cursa. I molt. Mai no hauria pensat que corrent m’ho podria passar tan bé. Fa un any em mirava la gent que corria i en veu ben baixeta, perquè no em sentissin, els cridava: Colla de bojos! I em miro ara: ara formo part d’aquesta colla! De la colla de bojos. I ben satisfet.