Córrer de gorra

Tot i que no és cap peça que porti absolutament tothom, la gorra em sembla, personalment, imprescindible dins la meva vestimenta runner. Ep, confesso, quan vaig pel món sense córrer, vestidet de persona normal, també vaig amb la clepsa coberta. De fet, molt sovint m’han dit allò de “sembles el Pere Tàpias”. Sobretot m’ho deien fa temps, quan pesava uns quants quilos més que ara. A mi ja m’està bé, en Pere Tàpias és una persona que em cau bé. Prefereixo que em comparin amb ell que amb la Merkel o amb la Camacho, posem per cas. Això  sí, puntualitzo, el cantagastrònom vilanoví porta gorres marineres i les meves són més aviat de carreter. Però la gent no s’entreté en aquestes menudències.

Per què porto gorra?, m’han preguntat sovint. Doncs, no ho sé. Bàsicament perquè m’agrada i em ve de gust. Fa no gaire, una coneguda amb qui tinc relació professional es va sorprendre perquè un dia, per un moment, em vaig treure la gorra. Ostres, no ets calb, em pensava que duies gorra per tapar la calba, em va dir. De fet tinc una bona mata de cabells i sembla que, ara per ara, estic lluny de l’alopècia. Però sí, reconec que si algun dia surto al carrer amb el cap descobert, em sento estrany i desprotegit. Deu ser que tinc alopècia psicològica, que és com la normal però amb pèls al cap.

Vaig amb una gorra normaleta. L’important és que em protegeixi la closca d’insolacions i, apunteu bé, que m’eviti que em caiguin les grenyes a la cara. A més, la visera la trobo d’allò més útil per descansar la vista perquè esmorteeix una bona part de la llum del sol. I si, de passada, m’evita que em regalimi una part de la suor per la cara, ja és oli en un llum. A sobre, l’altre dia encara vaig descobrir-li una altra utilitat: em va caure un xàfec realment fort durant uns minuts i la visera m’evitava els impactes més forts de l’aigua als ulls. Vaig trobar mol divertit veure com sortien de la visera dos reguerots d’aigua, un en cada direcció i, en canvi, jo no perdia ni mica de visibilitat. Visca les viseres!

Com a expert en gorres, passo a analitzar què em trobo per aquests móns de Déu quan corro. La immensa majoria dels runners són desgorrats i desgorrades. Clepses sense protecció, a mercè de les maldats del sol. Ja s’ho trobaran, que deia l’avi. De vegades hi ha desgorrats que fan angúnia. Veus de lluny un punt de llum que se t’acosta i, quan el tens més a prop, descobreixes que aquell fulgor és el reflex del sol en una closca nua, brillant i suada. Estic convençut que, en més d’un cas, s’hi podrien fer ous ferrats allà dalt, però no m’he atrevit mai a proposar-ho. Després hi ha els que només porten una cinta al cap, per evitar la suor a la cara i les grenyes als ulls. I n’hi ha d’altres amb una coseta més pijeta, a mig camí entre la cinta i la gorra, que és la visereta. A mi em recorda els banquers dels bancs de les pel·lícules del far west, aquells de la visera i els manguitos. També hi ha el cas contrari, el que només es tapa el cap, però que no porta visera. A l’hivern, gorres de llana, emulant Lluís Llach i, a l’estiu, buffs convenientment plegats. Dels que portem gorra, la majoria anem amb material específic, gorres senzilletes comprades al Decathlon (curiós que fins ara no hagi esmentat aquesta marca en aquest bloc, oi?), de colors diversos. Aconsello que l’ajust posterior es faci amb velcro, perquè alguns altres sistemes, després d’una estona llargueta, es poden acabar clavant al cap. Perquè es tracta de dur la gorra ben posada, ben fixada, no que et vagi ballant i que, al primer copet de vent, se te’n vagi a can pistraus. I si són ben airejades, millor, evaporarem d’una manera més efectiva la suor. Després hi ha el que comença, que no s’ha tunejat, que encara no ha passat pel Decathlon i que porta la gorra clàssica de marca comercial, “Pintores Hermanos Gómez” o “Taller Manolo”, per posar uns exemples. Una altra cosa que veig és que, sigui del tipus que sigui, en general la gorra va ben posada, amb la visera mirant endavant. Però hi ha qui la porta posada cap enrere, com protegint el clatell. Ja em sembla bona idea, però, fillets de Déu, per això existeixen gorres de visera amb un tros de tela protector al darrere, amb un aspecte a mig camí entre Lawrence d’Aràbia i la Legió Estrangera. I deixo per al final el que jo en dic “l’egipci”. He vist egipcis dos o tres cops i fan el seu efecte. És gent que corre amb el tors nu i que porta la samarreta al cap. El coll els fa de diadema i la peça els cau per les espatlles, com el tocat dels antics faraons. Veure’ls és com veure Tutankamon ressucitat. I jo, amb el mòbil a punt per trucar al Museu Egipci i dir-los que se’ls ha escapat una mòmia. Un cop passen veig que no cal. I continuo corrent.

Runner tunejat (2a part)

Tornem-hi amb el tunning. De bon començament, quan un s’inicia en això de córrer, no ho fa amb tota la parafernàlia. O potser sí, és clar, segur que hi ha qui es vesteix de cap a peus com si anés a la final del Mundial d’Atletisme, quan encara no és capaç de fer trenta passes seguides sense esbufegar com una vella locomotora de vapor. Però vaja, la majoria de la gent comença amb allò que té, i va incorporant peces al seu tunning personal a mesura que en sent la necessitat.

Què us he de dir? Com a urgent-urgent, crec que són imprescindibles unes bambes bones. Qualsevol altra cosa, ja arribarà, però les bambes són la peça més important del corredor (ostres, acabo de dir “el corredor” i no “el runner“!; que em perdoni qui s’hagi sentit ofès amb aquest terrible anacronisme lingüístic que he comès). Les bambes són les que reben l’impacte de les nostres passes contra el terra i, per molt que us imagineu que cada cop és un impacte amb la força del vostre pes, que fóra força lògic imaginar-ho i que ja déu n’hi dó, es veu que no. Segons diu la gent que en sap d’aquestes coses, quan correm, impactem contra el terra amb una força entre una vegada i mitja i el doble del nostre pes. Suposo, això no ho he llegit però no és gaire difícil de deduir, que com més ràpides les curses i més llargues les gambades, més potent és l’impacte. Per tant, ull viu.

Imagineu-me a mi, doncs, fa un any, amb unes bambes amb esmorteïment zero o gairebé. Pesava 90 quilos, quan vaig començar a córrer. Sí, d’acord, a velocitat lenta i, per tant, ho multiplicaré només per 1,5. Cada passa que feia era un cop de 135 quilos (90+45) contra l’asfalt. Sense esmorteïr, directe a peus i genolls. Com per haver-me destrossat d’entrada! Quan les vaig comprar i vaig començar a córrer amb elles, jo les vaig trobar comodíssimes i molt protegit de peus i cames, però les pobres Mizuno devien pensar que els havia tocat la grossa. I, sí, de fet els va tocar el gros. Ara, un any després, ens tenim carinyo mutu, però ja he d’anar pensant a jubilar-les, freguen el miler de quilòmetres, i tot i que encara els funciona bé l’esmorteïment qualsevol dia d’aquests deixarà de fer-ho. Suposo que la rebaixada de pes (ara en faig 76, mantinguts des de fa molt) i el fet que jo no sigui el runner més ràpid de la ciutat han permès que em durin més del que era previsible. Sí, de reserva tinc unes Kalenji que, què voleu que us digui?, córrer, puc córrer, però no em saben transmetre les sensacions que em transmeten les meves estimades Mizuno vermell i plata. I, de debò, ara que hi sóc posat, falta tan poquet que em faria molta ràbia haver de córrer la Cursa de la Mercè sense elles perquè haguessin fet figa abans. Aguanteu un meset més, si us plau!

Eeeeiiii, 1:05:40 per fer 10km! Ja m’acosto a l’hora!!!

Runner tunejat (1a part)

Fa un temps, parlant amb un nebot, em va preguntar si jo corria tunejat. Tunejat, què vols dir? Sí, tio, que jo corro amb una samarreta i uns pantalons curts normals, però veus la gent que es pensen que molen molt, que van tots tunejats. Va fer un posat de mig xuleta, imitant-los, i jo no vaig poder evitar riure. Després vaig pensar que potser ell tenia raó, que, al final, tots acabem corrent tunejats.

I no és per xuleria.

Comences amb allò que tens per casa, uns pantalons curts, una samareta de cotó, les primeres bambes que trobes (o les bambes que, senzillament, tens) i fot-li que fa fort. En el meu cas, vaig començar a córrer amb unes bambes estranyes comprades temps abans al Lidl, o amb unes botes baixes de muntanya (bambabotes, en dic jo) els dies que havia plogut. I, per Barcelona, fins i tot, quatre dies (només quatre dies, per sort) amb el calçat esportiu menys esportiu que existeix: unes VamCats!. Molt boniques, sí, bones per caminar per la ciutat, però pràcticament inútils a l’hora de córrer, amb la seva sola prima i gens esmorteïda. Vaja, com per lesionar-me només començar! Vaig tenir sort i no em va passar res.

A començament de setembre ja em vaig comprar les Mizuno (ostres, ara que hi penso, ja n’he dit tres, semblo un catàleg de marques, haha, però com que no em paga ningú, puc posar el que vulgui, oi?). Va costar triar. Te’n proves unes quantes i acabes triant aquelles que, pel preu que estàs disposat a pagar, això sí, t’acaricien més amorosament els peus. Vaja, que és una qüestió de sensacions. Primer busco comoditat i un bon esmorteïment, bàsicament al taló. Ja no m’importa tant si són una mica més o menys lleugeres: no competint, no crec que la cosa em vingui de 15 grams de més a cada peu. I al final, vé allò de l’estètica, et sembla que “aquella cosa”, les bambes, vull dir, a les quals encara no els has agafat carinyo, aquella cosa, deia, té uns colors o uns dibuixos una mica cridaners. O molt cridaners. I penses que no seràs capaç de portar-les. I tornes a pensar que coi, que estan bé de preu, que són comodíssimes, que l’esmorteïment et sembla bo, que et mimen els peus… I fas un esforç i penses que no són tan lletges, que n’hi ha de pitjors. I compres.

El primer dia que vaig sortir al carrer amb les meves Mizuno vermell i plata em pensava que duia focus als peus i que tothom em mirava. Crec que no em va mirar absolutament ningú. I ara em plantejo que les pròximes poden ser de tantes coloraines com vulguin. Deu ser que ja m’he convertit en un runner tunejat.

 

Ostres, sí que tinc objectius!

Caram, mira per on, no m’ho podia ni imaginar. Ara resulta que, tot i que hagi pogut dir el contrari (i ho deia ben convençut), es veu que sí que tinc objectius. De fet, quan vaig començar, fa un any, ja n’hi havia un, d’objectiu, ser capaç de córrer 3 km (per no sentir-me ridícul en una prova d’esforç, recordeu?). Després, sense adonar-me’n, l’objectiu va ser la consolidació, el fet de sortir a córrer de manera regular. Vaig trobar la distància que m’agradava i em feia sentir bé. Això ja ho tinc i això és el que no vull deixar.

I ara va i se’m fica a ceba participar en la Cursa de la Mercè. I em faria molta il·lusió fer-la en un temps força més decent que el que vaig fer en la d’El Corte Inglés. Jo, ara, estic trotant, més que corrent. I ja em va bé. Amb 53 tacos no em vull destrossar. En rutes planes, en aquest moment faig els 10 km en 1 hora 15′ aproximadament. En rutes planes, perquè a la que començo a enfilar-me cap a Collserola, el temps es dispara, depenent molt del desnivell i del tipus de pujades. Però, mira per on, el runner més lent de la ciutat, ara va i es mira el crono!

La ceba és la ceba i quan s’hi fica alguna cosa… M’agradaria molt fer els 10 km de la Mercè en un temps que rondi l’hora. Crec que ho puc fer sense destrossar-me, que és del que es tracta. I avui he començat un pla per aconseguir-ho. D’entrada, mantindré curses a ritme constant “amb automatismes”, sobretot per la muntanya. I les alternaré amb curses com la que he fet avui, pel Llobregat, amb un ritme general un pelet més alegre, amb el cap obligant tota l’estona el cos a ser menys “automàtic”, i amb canvis de ritme, cap amunt, en distàncies programades. Hauré de vigilar més el càrdio, és clar. Tinc molt clar que no puc passar dels 167 bpm i que gaire estona a més enllà dels 160 tampoc no és bo. Ja us explicaré com em va. De moment, avui, sensació total de victòria. Per començar, gens malament, he fet els 10 km en 1 hora 06′. M’he premiat amb un somriure. Amb un gran somriure.

Com més ràpid, més maleducat

Deu ser que, de menut, em van acostumar a anar per la muntanya. I que em van educar en els valors de l’excursionisme de tota la vida. Sí, deu ser això. El cas és que, ara que corro, i que, per tant, tinc temps de pensar coses d’allò més estranyes, he esbossat una teoria que es resumeix en la frase que dóna títol al post: ¨Com més ràpid, més maleducat¨. M’explico. Diguem que ja fa anys que vaig veure per primera vegada Cocodril Dundee, i que, per tant, ja sé que queda molt fora de lloc anar saludant tothom que et trobes al carrer com si fossis en un poblet de quatre cases mal comptades. No, no m’heu d’imaginar saludant a tort i a dret pel carrer Pelai o al carrer Portaferrissa. Prou feina tinc a esquivar guiris. Però d’això a comportar-me com un zombi, hi ha un bon tros. Naturalment, si corro per la Diagonal, pels carrers d’Esplugues o per qualsevol lloc mínimament ple de gent, m’abstindré de saludar compulsivament. Ara bé, quan corro per llocs amb menys gent, per camins o pistes, m’agrada dir bon dia, o bona tarda, o hola, o tant se val. I que m’ho diguin. Això inclou, per exemple, la carretera de les Aigües en dia de cada dia (els caps de setmana és una altra cosa). No em cal un hola bon dia què tal com se troba, no. En tinc prou amb una salutació curta o, fins i tot, un gest amb la mà, un cop de cap o una elevació de cella. Mireu que demano poc!
En general he observat que la gent que camina té més tendència a saludar. No tothom, és cert, però el percentatge de saludadors entre els caminaires (incloent-hi amplis somriures que s’agraeixen i que et fan la vida una mica més amable) és elevat. Els runners, la veritat, és que costa més que et diguin alguna cosa. Molts van a la seva. El cas és que el veus des d’una certa distància, tens clar que l’altre t’ha vist tan clarament com el veus tu a ell i, pocs metres abans de creuar-te, es queda mirant fix endavant, com si tu no existissis. Et passa pel costat com si fos un zombi. Encara tens sort si, en sentir que tu li has dit hola, et contesta alguna cosa que no acabes d’entendre, però que pots interpretar com una salutació.
De les bicis ja no en parlem. I que em perdonin tots els que no se sentin identificats, que n’hi ha, tot s’ha de dir. De les bicis, l’única salutació que reps és el soroll del fregament del pneumàtic, el cruixir de les pedres, o el cre-crec d’un pinyó amb la cadena no acabada d’ajustar. Zombis sobre rodes. Sobretot si tu puges i ells baixen. Aleshores no ets més que una nosa en les seves ànsies de velocitat. Però això ja són figues d’un altre paner. O, dit d’una manera més adequada a aquest bloc, són tema per un altre post.

Old diesel truck running mode

Al setembre vaig començar a córrer per Barcelona. Em llevava més d’hora i me n’anava a un petit parc proper. El circuit, mesurat amb el Google Earth, feia exactament 500 metres. Un trosset pla, un trosset curt i costerudet, un altre trosset de pujadeta més suau, i la llarga baixada final. I, apa, tornem-hi, anar fent voltes. Només calia comptar quantes n’havia fet per saber la distància que havia corregut. 4000, 5000, 6000 metres, li vaig anar agafant el gust a això de córrer. Bé, també m’ajudava el GPS del mòbil. Una amiga em va regalar un llibre (Canvia de vida, posa’t a córrer, d’Eva Ferrer Vidal-Barraquer, d’Angle Editorial) que em va anar molt i molt bé i que aconsello a tothom. Em va donar pautes sobre moltes coses que desconeixia i que em vaig adaptar a la meva mida. No em pensava mai que sortiria del meu circuit (el llibre ja m’avençava que tard o d’hora em cansaria d’anar sempre pel mateix lloc, però jo no m’ho creia), el cas és que, a partir d’un cert moment, vaig anar descobrint llocs nous. 7000 metres. Barcelona començava a ser divertida! A l’octubre vaig arribar als 8000. Ara, ja, fer menys de 6 o 7 kilòmetres em semblava fer realment poc. Qui m’ho hauria dit, només tres mesos després de començar! A començament de novembre em van operar l’hèrnia, i això em va tenir gairebé un mes aturat. Em pensava que havia perdut tot el fons que havia guanyat, que hauria de tornar a començar des de zero. Però sembla que el cos ja se m’havia acostumat i necessitava fer kilòmetres. Em va costar ben poc tornar al nivell on era. A mitjan desembre vaig fer, per primera vegada, els 10000 metres. Tota una satisfacció.

Els Reis em van portar un rellotge GPS cardiòmetre i, des d’aleshores, corro vigilant el pols. A partir de febrer canvio de zona de córrer, ara menys urbana i, de vegades, molt més costeruda. Des de Sant Just Desvern faig sovint incursions per Collserola, que no és un lloc pla precisament o, quan no tinc ganes d’enfilar-me, me’n vaig cap al riu, cap al Llobregat, que sí que és força pla. M’he estabilitzat en això de les distàncies. Les sortides normals són de 8 a 13 km. Algunes vegades, si tinc temps, especialment els caps de setmana, en faig 15 o 16. I un sol cop en vaig fer 22. El que diu el promig de Garmin Connect, des que hi sóc apuntat, és que faig una sortida d’uns 10.000 metres cada tres dies.

Marques de crono? Cap ni una. No corro per superar ningú, ni a mi mateix. De pressa, no hi vaig gaire, però arribo. Trac-trac-trac-trac, ritme pausat i constant (Old diesel truck running mode, que em vaig inventar un dia), no m’he d’aturar per respirar, a menys que sigui una pujada de les que en dic “impossibles” i que he d’acabar de fer caminant. D’aquestes n’hi ha poques, però n’hi ha. Corro per passar-m’ho bé i per estar en forma, per gaudir dels llocs per on passo. No tinc cap ganes d’anar més de pressa, de batre cap rècord. Objectiu? Fer aquests 8, 10 o 12 km i, quan arribi a casa, poder fer l’activitat del dia amb normalitat, sigui quina sigui, sense ser presoner del cansament. I quan m’avença algú a grans gambades, deixant-me enrere en un tres i no res, ric per dins i penso «no té cap mèrit, xaval (o xavala), acabes d’avençar el runner més lent de la ciutat». I continuo al meu pas. Old diesel truck running mode.

De bon començament

Vaig començar, com tothom, en cap de setmana. De bon matí, a Camprodon, amb la intenció de menjar-me el món. I el cert és que el primer dia el món se’m va menjar a mi. Ni escalfar, ni punyetes, vaig començar a córrer bon punt vaig trepitjar el carrer i encara no dos-cents metres més enllà ja estava treient el fetge per la boca i pensant que em moria. D’acord, feia una mica –una mica!– de pujadeta, però no era, ni de bon tros, res de l’altre món. El que era de l’altre món era jo.

No em pregunteu com és que no ho vaig engegar a dida. Segurament era més gran la por al ridícul en la prova d’esforç que el patiment que pugués sentir ara que començava a córrer. Vaig canviar d’estratègia. I em va sortir bé. Vaig decidir que primer caminaria una estona a bon pas. De fet, a molt bon pas. I que, quan em sentís a punt, correria una mica. I que després, tornaria a caminar, i després correria, i després… I així ho vaig fer. Primer escalfava uns deu minuts caminant de pressa. Després, tres tongades alternatives d’un minut de córrer, un minut de caminar, un minut de córrer, un minut de caminar… Recordo que, de bon començament, els minuts, quan corria, no s’acabaven mai i, en canvi, quan caminava, eren minuts rapidíssims. Com podia alterar tant la percepció del temps?

Això ho vaig fer aquells caps de setmana de juliol. Entre setmana, cada dia una bona caminada per Barcelona, sempre ràpida, em mantenia en forma. El primer cap de setmana d’agost ja em vaig atrevir a córrer més seguit. Vaig continuar fent la caminada prèvia per escalfar i les tres tongadetes alternatives de rigor, com havia fet fins aleshores, però al darrere hi vaig afegir el córrer “de debò”. El cos, semblava mentida, s’havia anat acostumant i ja em sentia capaç de fer-ho. I vaig obrir un full de càlcul on em vaig apuntar què feia cada dia.

Un full de càlcul amb anotacions que ara, un any després, em semblen força naïf. A l’apartat d’observacions, per exemple, vaig escriure:
En la gran majoria de dies a Camprodon aquestes vacances, cal afegir pràcticament el mateix caminant i amb tres tongadetes d’1 minut corrent, per escalfar. No ho compto aquí, però ho vaig fer.
Tendre, oi? Doncs aquí n’hi ha una de més innocent encara:
Només compta distància corrent, independentment que n’hagi fet més caminant.

Al full de càlcul es pot veure l’evolució de les meves curses. 1500 metres el 3 d’agost, 500 el dia 4, 1500 el dia 10, 2400 el dia 11 i, finalment, 3100 el dia 12!!! L’objectiu que m’havia fixat per al 31 d’agost, de ser capaç de córrer 3 km, vaig assolir-lo el dia 12. Puc dir que el mateix dia del meu aniversari em vaig regalar els 3000 metres. I amb quina satisfacció! Recordo que vaig arribar al final amb un somriure d’orella a orella i una enorme sensació de victòria.

Ara calia consolidar. El dia següent, el 13, va ser un mal dia, només 1500 metres i encara repartits en quatre tongades. Però, des d’aleshores, ja no vaig abaixar. El dia 26 ja vaig ser capaç de córrer 4000 metres. Feia poc més d’un mes que corria. No m’ho hauria imaginat mai.

Ja no faria el ridícul en la prova d’esforç.

Acollonit

La cosa no va quedar amb això del sucre, no senyor. Un diabètic!, van cridar les alarmes. I es van posar en marxa tots els protocols. Si no volia senyors de bata blanca a prop meu, en vaig tenir per donar i per vendre. Fot-li, que no ha estat res! Em van mirar per tot arreu, analitzat, mesurat i controlat com si fos… Sabeu com me sentia? Com si fos un fórmula 1! Mirat, revisat i parametritzat al detall. L’endocrí em va posar un règim que, després dels terribles càstigs i sofriments que m’esperava, encara em va semblar força benigne. En essència es tractava de ser lògic amb el menjar, d’incloure fruita i verdura a la dieta diària, peix al vespre, pa en la mesura adequada al llarg de tot el dia, eliminar temporalment els aliments més greixosos (adéu-siau, fuets i embotits de tota mena, formatges potents i carn de porc en general). I, sobretot, adéu-siau a les menges amb alt contingut de sucre. I per beure, aigua clara.

Dies després de començar la dieta vaig llegir que les accions de Nesquik havien davallat en picat perquè es va detectar una important baixada del consum. Jo solet vaig estar a punt d’enfonsar l’empresa. Les cerveseres també ho van notar. I les envasadores de sucs. Com que han deixat de vendre’m els seus tetrabrics, ara els fan servir de totxos per a la construcció.

La veritat és que no em va costar tant. No vaig passar gana. Gens. Sí que és cert que, sobretot al començament, vaig passar vici. Ja no podia picar entre hores i ja no feia la cerveseta amb els amics (i vaig descobrir que l’aigua pot ser una beguda igual de social). A canvi, la bàscula em regalava bones notícies gairebé cada cop que m’hi enfilava.

Però… què té a veure això amb córrer? Molt. Amb això del sucre em van aconsellar exercici regular. Caminar una horeta, o horeta i mitja, o dues, cada dia, a bon pas, semblava una bona mesura, aprovada tant per l’endocrí com pel cardiòleg. Caminar sempre m’ha agradat, no em resultava un esforç extraordinari. Senzillament, es tractava d’anar a peu allà on fins ara anava amb transport públic.

Però…, ai! He parlat del cardiòleg. Tant mirat i miradíssim, la primera obvietat va ser que tenia la pressió alta. I això, barrejat amb obesitat, podia ser una bomba. El senyor em va voler mirar encara una mica més: “Al setembre et faré una prova d’esforç”, em va dir. Em van venir al cap les imatges dels telenotícies, aquelles de quan es fitxa un futbolista. Una prova d’esforç és allò de la cinta de córrer, amb tot de cables enganxats al cos? Però com he de fer una prova d’esforç si no sóc capaç de córrer ni per agafar l’autobús!? Acollonit! Acollonit és poc, acollonidíssim! Una veu dins meu em va dir: “no t’has de deixar fer el ridícul, el 31 d’agost has de ser capaç de córrer 3 km”.

I així va començar tot. Eren (anava a dir “corrien”) els primers dies de juliol.

Un autèntic cràpula!

Córrer? Salut? Jo em pensava que tot això, ni anava amb mi, ni em feia cap falta que hi anés. Encara no fa un any i mig jo pesava gairebé 100 quilos, que, per una alçada d’1,72, representaven un sobrepès més que important. Però l’arrossegava tan panxo. O tan panxa, si em permeteu el joc de paraules.

En ma vida no m’havia fet cap revisió mèdica, ni ganes. Intuïa que, a la que un senyor amb bata blanca em mirés una miqueta a fons, em trobaria de tot. I no em venia gens de gust. Ja m’estava bé anar-me destrossant dia a dia a base de ser exageradament exagerat en tot. Podia ingerir litres i més litres de tota mena de líquids. Un litre de cervesa en un àpat no era una quantitat estranya. He dit en un àpat, no al dia. Per esmorzar queia, amb tota la naturalitat del món, una tassa grossa-grossa de llet, amb sis (sis!!) cullerades de Nesquik. I, pràcticament cada dia, com que ho trobaba molt bo, repetia. A la nit, abans d’anar a dormir, una altra. Divuit cullerades de Nesquik cada dia! Algun cop, fins i tot en berenava. No parlem del litre i mig o dos litres de sucs de fruita envasats (convenientment ensucrats de fàbrica) o de les coca-coles que podien caure. Poquíssima verdura, menys fruita i, sí, croisantets, pastes, patates fregides, fruits secs, i coses d’aquestes, les que vulgueu imaginar. Era un autèntic cràpula! I d’exercici, més aviat poc, si de cas, caminar de tant en tant per la muntanya, però tampoc grans ascensions ni grans travesses, no aneu a pensar. Havia entrat en un grau notable de deixadesa.

Podeu pensar que estava fent una bestiesa. De fet, allò eren un munt de bestieses una al costat de l’altra. Però no sabeu encara l’animalada més bèstia de totes. Per si no arriscava prou la salut, des de feia anys (anys!!) arrossegava una hèrnia umbilical que, en general, no em feia mal, però que dibuixava un bony a la panxa que déu n’hi dó. I jo, per no acostar-me als metges, allà, fent el burro i jugant-me una estrangulació, que hauria pogut tenir resultats funestos de cop i volta. Vaja, tot un exemple sanitari. Semenfotisme.

Diguem que em va aparèixer un àngel el dia que se’m va encendre el llumet, “què tal si no fas tant el burro amb això de l’hèrnia?”. A tothom li pot aparèixer l’àngel, tots fem coses sense ni saber ben bé per què. El cas és que vaig anar al metge. Això cal operar-ho, és clar, em va dir. I, apa, analítica preoperatòria. I allà es va acabar la operació. Vaja, que no va ni començar. Primer calia estabilitzar-me: tenia el sucre pels núvols!! No va ser una sorpresa, precisament. Va ser una tocada de nassos i prou. Vaig descobrir que el semenfotisme havia existit mentre no tenia la constatació dels números, però ara, amb els resultats a la mà, era tota una altra cosa. Potser havia arribat l’hora d’anar fent bondat.