Tagged: automatismes

Ostres, sí que tinc objectius!

Caram, mira per on, no m’ho podia ni imaginar. Ara resulta que, tot i que hagi pogut dir el contrari (i ho deia ben convençut), es veu que sí que tinc objectius. De fet, quan vaig començar, fa un any, ja n’hi havia un, d’objectiu, ser capaç de córrer 3 km (per no sentir-me ridícul en una prova d’esforç, recordeu?). Després, sense adonar-me’n, l’objectiu va ser la consolidació, el fet de sortir a córrer de manera regular. Vaig trobar la distància que m’agradava i em feia sentir bé. Això ja ho tinc i això és el que no vull deixar.

I ara va i se’m fica a ceba participar en la Cursa de la Mercè. I em faria molta il·lusió fer-la en un temps força més decent que el que vaig fer en la d’El Corte Inglés. Jo, ara, estic trotant, més que corrent. I ja em va bé. Amb 53 tacos no em vull destrossar. En rutes planes, en aquest moment faig els 10 km en 1 hora 15′ aproximadament. En rutes planes, perquè a la que començo a enfilar-me cap a Collserola, el temps es dispara, depenent molt del desnivell i del tipus de pujades. Però, mira per on, el runner més lent de la ciutat, ara va i es mira el crono!

La ceba és la ceba i quan s’hi fica alguna cosa… M’agradaria molt fer els 10 km de la Mercè en un temps que rondi l’hora. Crec que ho puc fer sense destrossar-me, que és del que es tracta. I avui he començat un pla per aconseguir-ho. D’entrada, mantindré curses a ritme constant “amb automatismes”, sobretot per la muntanya. I les alternaré amb curses com la que he fet avui, pel Llobregat, amb un ritme general un pelet més alegre, amb el cap obligant tota l’estona el cos a ser menys “automàtic”, i amb canvis de ritme, cap amunt, en distàncies programades. Hauré de vigilar més el càrdio, és clar. Tinc molt clar que no puc passar dels 167 bpm i que gaire estona a més enllà dels 160 tampoc no és bo. Ja us explicaré com em va. De moment, avui, sensació total de victòria. Per començar, gens malament, he fet els 10 km en 1 hora 06′. M’he premiat amb un somriure. Amb un gran somriure.

Què coi hi faig jo, aquí?

Què coi hi faig jo, aquí? Qui m’ha cridat a fer el préssec d’aquesta manera? Cooooi, que sembla que no sàpiga ni respirar. I tots els músculs em fan mal. Avui anem malament. I tant! Avui no en faig ni un parell, de quilòmetres.
Això ho penso cada cop que començo a córrer.

Ullada al rellotge-gepeessa-cardiòmetre. No porto ni vuit-cents metres, el cor em va a 150 i la sensació és que avui, res de res. La temptació de llençar la tovallola hi és. Aprofito que una pedreta em torça mínimament –i tan mínimament– el peu, i que en sento la petitíssima fibladeta, per imaginar que no puc seguir. Ai, ai, ai!, em dic, ara és el moment, m’he fet mal: m’aturo i no corro més, per avui. Ai, ai!

Però sé que l’únic que busco és una excusa. Ja m’ho conec de cada dia, això. Cap al quilòmetre i mig, aproximadament, arribaran els automatismes, que en dic jo. I, sí, arriben sense adonar-me’n. Continuo corrent, distret, ara ja no penso en tots els mals. No em fa mal res? No.
M’analitzo. Tot funciona correctament, sembla. El peu? No res, el peu. Està perfecte, el peu. A quin m’he fet mal, al dret o a l’esquerre? Ja ni me’n recordo. I, guaita, ara que no hi penso, sembla que respiro compassat. I el cor? Des que he començat a córrer que fa pujada i, amb tanta estona da-li que da-li cap amunt, ja el dec tenir a 160. Una altra mirada al rellotge i, ostres (somric), el cor s’ha estabilitzat en 140-145.

Noto una mica de pessigolleig a la cara. Una gota que baixa. Suor. Ja suo. Ara m’agrada! Somric. Gaudeixo de la cursa. I molt. Mai no hauria pensat que corrent m’ho podria passar tan bé. Fa un any em mirava la gent que corria i en veu ben baixeta, perquè no em sentissin, els cridava: Colla de bojos! I em miro ara: ara formo part d’aquesta colla! De la colla de bojos. I ben satisfet.