Tagged: bambes

Correbarri. El meu punt de vista

De vegades un no pot ser tan ràpid com voldria. I no em refereixo a córrer, en aquest cas, sinó a escriure. Vaig fer el Correbarri diumenge passat i, fins ara, no penjo un post. Una setmana. Indignant! Demano públicament la meva dimissió! Però, com que aquí no dimiteix ningú, jo també em quedo aferrat al meu bloc i d’aquí no em treuen. Apa!

El que deia, Correbarri. Una altra cursa popular a les meves bambes. La tercera. La segona amb xip. La primera amb xip groc. Eeeeiii! Més que explicar ritmes i coses d’aquestes, comentaré vivències i frases escoltades. Em venen al cap dos nois i una noia que tenia davant, abans de sortir. Parlaven alegrement. De fet, ella parlava força més que els altres dos. No en vaig fer gaire cas, però devia ser una de les característiques de la noia, això de parlar i parlar. I un dels nois va i li diu al seu company, en veu alta, provocant: “Seràs capaç d’aguantar 10 km amb la XXX (no és una pel·li porno, és el nom de la noia amagat per no comprometre) xerrant i xerrant?” I l’altre que diu, “Nooo. Per això correm, perquè no ens enxampi”. La cosa es va resoldre amb unes rialles i un parell de mastegots carinyosos a cadascun dels nois per part d’ella.

Arrenquem. Com que som molts menys que a la d’El Corte Inglés o la de la Mercè, de seguida guanyes espai i pots córrer amb una certa comoditat. A la que t’allunyes de la zona de sortida, amb tota la seva música marxosa a tot volum, t’enfonses en un espai de silenci. Em va impressionar. En aquell moment, ningú dels que tenia al voltant parlava. Només les gambades i les respiracions. Ho vaig trobar molt bonic. Al Passeig de Colom recuperem una certa normalitat acústica, amb el trànsit proper, allà sota, i ja vaig veient gent que parla. Sempre hi ha els experts aconsellant. Jo, al meu ritmet, avenço una parella jove i el sento a ell, amb to de saber-ne molt: “Ara es tracta d’anar a poc a poc i apretem els últims dos o tres quilòmetres si volem baixar de l’hora”. Vaig pensar que haurien d’apretar molt, si en aquelles alçades els avençava El Runner més Lent de la Ciutat, que pretenia fer hora i cinc.

Pel Passeig Picasso em trobo el cap de la cursa, aquells ja vénen quan jo encara vaig. Força gent troba coneguts corrent en sentit contrari, i se saluden. És un moment divertit. Tinc temps d’escoltar, també, i avençar, dos amics que corren junts. Un d’ells, un altre “expert”, explica que ara que han arribat a l’Arc de Triomf ja és tot baixada. Tècnicament, deu tenir raó, sí. Però és inapreciable. L’altre no deu haver fet mai 10 km i rondina no sé què dels pulmons, i l’expert li contesta que ell, que pesa 90 kg, pateix més perquè a la baixada li costa més de frenar el seu pes (!!). Frenar?

Avituallament. Agafo aigua per inèrcia, tot i que no em cal. Glopejo una mica i en bec molt poqueta. Me’n llenço per damunt, també sense necessitat real. És com un joc. A punt d’arribar al Passeig Picasso altre cop, veig el final de la cursa a l’altre cantó, amb una persona gran davant dels vehicles de tancament. Penso que ja m’agradaria, quan tingui aquella edat, fer curses per tancar-les. I somric. Li desitjo el millor.

Al llarg del recorregut, els típics, entranyables espectadors, que et van animant. “Va, que ja has fet el pitjor!”, diu algú abans del km3; “Corre, que et falta ben poc!”, t’animen al km 4; “Vinga, que no queda res!”, crida una senyora al km 7. Que cridin, que animin. Són el color de la cursa.

A l’arribada, l’espíquer que diu “aixequeu els braços si arribeu fent marca personal”. I jo què sé! He arrencat el crono quan he pogut, perquè se m’ha posat en descans abans de sortir, no me n’he adonat a temps (amb la música a tota castanya qualsevol sent els minixiulets del rellotge que t’avisen) i, quan he passat per la línia de sortida, encara estava buscant satèl·lits. O sigui, que ni idea. He fet una mica de càlculs mentals i, potser sí, arribo a 1:04:30. Somric. Gens malament. Però està per confirmar. Omplo la bossa amb els productes dels patrocinadors, faig una cervesa, gaudeixo de l’ambient, mig ballo amb els batucaires, recullo la motxilla del guarda-robes i me’n torno cap a casa satisfet. Ha estat una experiència agradable. Això enganxa cada cop més.

Abans de dinar faig una ullada al web, i sort que estic assegut. M’ho miro un parell de cops més per estar-ne ben segur. Sí, sóc jo. El meu temps, 1:03:44! No m’ho puc creure.

Runner tunejat (2a part)

Tornem-hi amb el tunning. De bon començament, quan un s’inicia en això de córrer, no ho fa amb tota la parafernàlia. O potser sí, és clar, segur que hi ha qui es vesteix de cap a peus com si anés a la final del Mundial d’Atletisme, quan encara no és capaç de fer trenta passes seguides sense esbufegar com una vella locomotora de vapor. Però vaja, la majoria de la gent comença amb allò que té, i va incorporant peces al seu tunning personal a mesura que en sent la necessitat.

Què us he de dir? Com a urgent-urgent, crec que són imprescindibles unes bambes bones. Qualsevol altra cosa, ja arribarà, però les bambes són la peça més important del corredor (ostres, acabo de dir “el corredor” i no “el runner“!; que em perdoni qui s’hagi sentit ofès amb aquest terrible anacronisme lingüístic que he comès). Les bambes són les que reben l’impacte de les nostres passes contra el terra i, per molt que us imagineu que cada cop és un impacte amb la força del vostre pes, que fóra força lògic imaginar-ho i que ja déu n’hi dó, es veu que no. Segons diu la gent que en sap d’aquestes coses, quan correm, impactem contra el terra amb una força entre una vegada i mitja i el doble del nostre pes. Suposo, això no ho he llegit però no és gaire difícil de deduir, que com més ràpides les curses i més llargues les gambades, més potent és l’impacte. Per tant, ull viu.

Imagineu-me a mi, doncs, fa un any, amb unes bambes amb esmorteïment zero o gairebé. Pesava 90 quilos, quan vaig començar a córrer. Sí, d’acord, a velocitat lenta i, per tant, ho multiplicaré només per 1,5. Cada passa que feia era un cop de 135 quilos (90+45) contra l’asfalt. Sense esmorteïr, directe a peus i genolls. Com per haver-me destrossat d’entrada! Quan les vaig comprar i vaig començar a córrer amb elles, jo les vaig trobar comodíssimes i molt protegit de peus i cames, però les pobres Mizuno devien pensar que els havia tocat la grossa. I, sí, de fet els va tocar el gros. Ara, un any després, ens tenim carinyo mutu, però ja he d’anar pensant a jubilar-les, freguen el miler de quilòmetres, i tot i que encara els funciona bé l’esmorteïment qualsevol dia d’aquests deixarà de fer-ho. Suposo que la rebaixada de pes (ara en faig 76, mantinguts des de fa molt) i el fet que jo no sigui el runner més ràpid de la ciutat han permès que em durin més del que era previsible. Sí, de reserva tinc unes Kalenji que, què voleu que us digui?, córrer, puc córrer, però no em saben transmetre les sensacions que em transmeten les meves estimades Mizuno vermell i plata. I, de debò, ara que hi sóc posat, falta tan poquet que em faria molta ràbia haver de córrer la Cursa de la Mercè sense elles perquè haguessin fet figa abans. Aguanteu un meset més, si us plau!

Eeeeiiii, 1:05:40 per fer 10km! Ja m’acosto a l’hora!!!

Runner tunejat (1a part)

Fa un temps, parlant amb un nebot, em va preguntar si jo corria tunejat. Tunejat, què vols dir? Sí, tio, que jo corro amb una samarreta i uns pantalons curts normals, però veus la gent que es pensen que molen molt, que van tots tunejats. Va fer un posat de mig xuleta, imitant-los, i jo no vaig poder evitar riure. Després vaig pensar que potser ell tenia raó, que, al final, tots acabem corrent tunejats.

I no és per xuleria.

Comences amb allò que tens per casa, uns pantalons curts, una samareta de cotó, les primeres bambes que trobes (o les bambes que, senzillament, tens) i fot-li que fa fort. En el meu cas, vaig començar a córrer amb unes bambes estranyes comprades temps abans al Lidl, o amb unes botes baixes de muntanya (bambabotes, en dic jo) els dies que havia plogut. I, per Barcelona, fins i tot, quatre dies (només quatre dies, per sort) amb el calçat esportiu menys esportiu que existeix: unes VamCats!. Molt boniques, sí, bones per caminar per la ciutat, però pràcticament inútils a l’hora de córrer, amb la seva sola prima i gens esmorteïda. Vaja, com per lesionar-me només començar! Vaig tenir sort i no em va passar res.

A començament de setembre ja em vaig comprar les Mizuno (ostres, ara que hi penso, ja n’he dit tres, semblo un catàleg de marques, haha, però com que no em paga ningú, puc posar el que vulgui, oi?). Va costar triar. Te’n proves unes quantes i acabes triant aquelles que, pel preu que estàs disposat a pagar, això sí, t’acaricien més amorosament els peus. Vaja, que és una qüestió de sensacions. Primer busco comoditat i un bon esmorteïment, bàsicament al taló. Ja no m’importa tant si són una mica més o menys lleugeres: no competint, no crec que la cosa em vingui de 15 grams de més a cada peu. I al final, vé allò de l’estètica, et sembla que “aquella cosa”, les bambes, vull dir, a les quals encara no els has agafat carinyo, aquella cosa, deia, té uns colors o uns dibuixos una mica cridaners. O molt cridaners. I penses que no seràs capaç de portar-les. I tornes a pensar que coi, que estan bé de preu, que són comodíssimes, que l’esmorteïment et sembla bo, que et mimen els peus… I fas un esforç i penses que no són tan lletges, que n’hi ha de pitjors. I compres.

El primer dia que vaig sortir al carrer amb les meves Mizuno vermell i plata em pensava que duia focus als peus i que tothom em mirava. Crec que no em va mirar absolutament ningú. I ara em plantejo que les pròximes poden ser de tantes coloraines com vulguin. Deu ser que ja m’he convertit en un runner tunejat.