Tagged: bicicleta

Com més ràpid, més maleducat

Deu ser que, de menut, em van acostumar a anar per la muntanya. I que em van educar en els valors de l’excursionisme de tota la vida. Sí, deu ser això. El cas és que, ara que corro, i que, per tant, tinc temps de pensar coses d’allò més estranyes, he esbossat una teoria que es resumeix en la frase que dóna títol al post: ¨Com més ràpid, més maleducat¨. M’explico. Diguem que ja fa anys que vaig veure per primera vegada Cocodril Dundee, i que, per tant, ja sé que queda molt fora de lloc anar saludant tothom que et trobes al carrer com si fossis en un poblet de quatre cases mal comptades. No, no m’heu d’imaginar saludant a tort i a dret pel carrer Pelai o al carrer Portaferrissa. Prou feina tinc a esquivar guiris. Però d’això a comportar-me com un zombi, hi ha un bon tros. Naturalment, si corro per la Diagonal, pels carrers d’Esplugues o per qualsevol lloc mínimament ple de gent, m’abstindré de saludar compulsivament. Ara bé, quan corro per llocs amb menys gent, per camins o pistes, m’agrada dir bon dia, o bona tarda, o hola, o tant se val. I que m’ho diguin. Això inclou, per exemple, la carretera de les Aigües en dia de cada dia (els caps de setmana és una altra cosa). No em cal un hola bon dia què tal com se troba, no. En tinc prou amb una salutació curta o, fins i tot, un gest amb la mà, un cop de cap o una elevació de cella. Mireu que demano poc!
En general he observat que la gent que camina té més tendència a saludar. No tothom, és cert, però el percentatge de saludadors entre els caminaires (incloent-hi amplis somriures que s’agraeixen i que et fan la vida una mica més amable) és elevat. Els runners, la veritat, és que costa més que et diguin alguna cosa. Molts van a la seva. El cas és que el veus des d’una certa distància, tens clar que l’altre t’ha vist tan clarament com el veus tu a ell i, pocs metres abans de creuar-te, es queda mirant fix endavant, com si tu no existissis. Et passa pel costat com si fos un zombi. Encara tens sort si, en sentir que tu li has dit hola, et contesta alguna cosa que no acabes d’entendre, però que pots interpretar com una salutació.
De les bicis ja no en parlem. I que em perdonin tots els que no se sentin identificats, que n’hi ha, tot s’ha de dir. De les bicis, l’única salutació que reps és el soroll del fregament del pneumàtic, el cruixir de les pedres, o el cre-crec d’un pinyó amb la cadena no acabada d’ajustar. Zombis sobre rodes. Sobretot si tu puges i ells baixen. Aleshores no ets més que una nosa en les seves ànsies de velocitat. Però això ja són figues d’un altre paner. O, dit d’una manera més adequada a aquest bloc, són tema per un altre post.