El realisme s’imposa. Faré la Cursa de la Mercè en més temps del que volia. Volia rondar l’hora, però no baixo de l’hora i sis minuts (vaja, el millor dia vaig fer 1:05:52). I no puc escurçar més el temps perquè, com dic sempre, no vull fer-me malbé. Repeteixo, corro per passar-m’ho bé i per sentir-me en forma, no per destrossar-me. Per fer aquests temps vaig molta estona a la franja dels 150 bpm i em queda poc límit per dalt per pujar de velocitat. No es pot anar tota l’estona al màxim! Faig alguns canvis de ritme més ràpids (o a mi m’ho sembla:), però a la que arribo als 167 (línia vermella), he de tornar a afluixar. El 167, per qui no ho recordi, és el resultat de restar la meva edat a 220. I en tinc 53, per si no vau anar a l’escola el dia que ensenyaven les restes. Aquesta és la fórmula senzilla per saber quina és la freqüència cardiaca màxima. Com més grans, menys esforços se’ns permeten, sembla. Fa vint anys hauria pogut arribar als 187 bpm, o sigui que hauria pogut córrer més. Però fa vint anys jo era un paio grassonet que, ni corria, ni pensava que en algun moment de la vida m’agafaria aquesta mena de bogeria. Benvinguda bogeria! Això sí, estic ben encuriosit per veure com respon la medicina esportiva d’aquí a un temps, quan hi hagi éssers humans de 220 anys: la freqüència cardiaca màxima serà de… zero!!! Impressionant, eh?

El realisme s’imposa, deia. Faré la Cursa de la Mercè i ja hi estic inscrit. Tinc ganes que arribi el dia de recollir el dorsal, a veure si em toca un número que m’agrada. Faré la Cursa de la Mercè i ja he calculat la posició d’arribada… si no falla res. Tampoc no és tan difícil. Mirant les classificacions de l’any passat, amb els temps que estic fent, hauria arribat entre els 11400 i els 11500 primers. No està gens malament. Que em guardin un raconet al podi.