Tagged: calb

Córrer de gorra

Tot i que no és cap peça que porti absolutament tothom, la gorra em sembla, personalment, imprescindible dins la meva vestimenta runner. Ep, confesso, quan vaig pel món sense córrer, vestidet de persona normal, també vaig amb la clepsa coberta. De fet, molt sovint m’han dit allò de “sembles el Pere Tàpias”. Sobretot m’ho deien fa temps, quan pesava uns quants quilos més que ara. A mi ja m’està bé, en Pere Tàpias és una persona que em cau bé. Prefereixo que em comparin amb ell que amb la Merkel o amb la Camacho, posem per cas. Això  sí, puntualitzo, el cantagastrònom vilanoví porta gorres marineres i les meves són més aviat de carreter. Però la gent no s’entreté en aquestes menudències.

Per què porto gorra?, m’han preguntat sovint. Doncs, no ho sé. Bàsicament perquè m’agrada i em ve de gust. Fa no gaire, una coneguda amb qui tinc relació professional es va sorprendre perquè un dia, per un moment, em vaig treure la gorra. Ostres, no ets calb, em pensava que duies gorra per tapar la calba, em va dir. De fet tinc una bona mata de cabells i sembla que, ara per ara, estic lluny de l’alopècia. Però sí, reconec que si algun dia surto al carrer amb el cap descobert, em sento estrany i desprotegit. Deu ser que tinc alopècia psicològica, que és com la normal però amb pèls al cap.

Vaig amb una gorra normaleta. L’important és que em protegeixi la closca d’insolacions i, apunteu bé, que m’eviti que em caiguin les grenyes a la cara. A més, la visera la trobo d’allò més útil per descansar la vista perquè esmorteeix una bona part de la llum del sol. I si, de passada, m’evita que em regalimi una part de la suor per la cara, ja és oli en un llum. A sobre, l’altre dia encara vaig descobrir-li una altra utilitat: em va caure un xàfec realment fort durant uns minuts i la visera m’evitava els impactes més forts de l’aigua als ulls. Vaig trobar mol divertit veure com sortien de la visera dos reguerots d’aigua, un en cada direcció i, en canvi, jo no perdia ni mica de visibilitat. Visca les viseres!

Com a expert en gorres, passo a analitzar què em trobo per aquests móns de Déu quan corro. La immensa majoria dels runners són desgorrats i desgorrades. Clepses sense protecció, a mercè de les maldats del sol. Ja s’ho trobaran, que deia l’avi. De vegades hi ha desgorrats que fan angúnia. Veus de lluny un punt de llum que se t’acosta i, quan el tens més a prop, descobreixes que aquell fulgor és el reflex del sol en una closca nua, brillant i suada. Estic convençut que, en més d’un cas, s’hi podrien fer ous ferrats allà dalt, però no m’he atrevit mai a proposar-ho. Després hi ha els que només porten una cinta al cap, per evitar la suor a la cara i les grenyes als ulls. I n’hi ha d’altres amb una coseta més pijeta, a mig camí entre la cinta i la gorra, que és la visereta. A mi em recorda els banquers dels bancs de les pel·lícules del far west, aquells de la visera i els manguitos. També hi ha el cas contrari, el que només es tapa el cap, però que no porta visera. A l’hivern, gorres de llana, emulant Lluís Llach i, a l’estiu, buffs convenientment plegats. Dels que portem gorra, la majoria anem amb material específic, gorres senzilletes comprades al Decathlon (curiós que fins ara no hagi esmentat aquesta marca en aquest bloc, oi?), de colors diversos. Aconsello que l’ajust posterior es faci amb velcro, perquè alguns altres sistemes, després d’una estona llargueta, es poden acabar clavant al cap. Perquè es tracta de dur la gorra ben posada, ben fixada, no que et vagi ballant i que, al primer copet de vent, se te’n vagi a can pistraus. I si són ben airejades, millor, evaporarem d’una manera més efectiva la suor. Després hi ha el que comença, que no s’ha tunejat, que encara no ha passat pel Decathlon i que porta la gorra clàssica de marca comercial, “Pintores Hermanos Gómez” o “Taller Manolo”, per posar uns exemples. Una altra cosa que veig és que, sigui del tipus que sigui, en general la gorra va ben posada, amb la visera mirant endavant. Però hi ha qui la porta posada cap enrere, com protegint el clatell. Ja em sembla bona idea, però, fillets de Déu, per això existeixen gorres de visera amb un tros de tela protector al darrere, amb un aspecte a mig camí entre Lawrence d’Aràbia i la Legió Estrangera. I deixo per al final el que jo en dic “l’egipci”. He vist egipcis dos o tres cops i fan el seu efecte. És gent que corre amb el tors nu i que porta la samarreta al cap. El coll els fa de diadema i la peça els cau per les espatlles, com el tocat dels antics faraons. Veure’ls és com veure Tutankamon ressucitat. I jo, amb el mòbil a punt per trucar al Museu Egipci i dir-los que se’ls ha escapat una mòmia. Un cop passen veig que no cal. I continuo corrent.