Tagged: caminar

Incendi, sí. Però al final, un somriure

Avui he sortit a córrer com tantes altres vegades. Vaja, des de fa un temps, sovint barrejo córrer i caminar. De vegades faig vuit, deu o dotze quilòmetres corrent (no sempre tots seguits) i quatre, cinc o sis caminant. Avui, menys: uns sis corrent i uns deu caminant. No tinc cap ruta fixa, vaig cap a on em porten els peus. Avui he fet un clàssic. Un clàssic meu. Funicular fins a Valvidrera Superior i, d’allà, he tornat a casa, a la Sagrera. Vaig per la carretera fins a Vista Rica, passo pel costat del Turó de Sant Cebrià i agafo el Passeig de les Aigües (l’antiga “Carretera de les Aigües” que, per cert… per què té el mateix nom que la part que va des del Pla dels Maduixers fins a la Plaça Mireia, a Esplugues, si no hi ha continuïtat entre una part i altra?). Portell de Valldaura, Forat del Vent, Coll de la Ventosa, Torre Baró… i cap a casa per la Carretera Alta de Roquetes. Amb diverses variacions, aquesta és una ruta que ha esdevingut clàssica per a mi. I m’agrada.
Avui, però ha estat diferent. Reconec que, tot i que normalment no tinc sentiments diguem-ne morbosos (no sóc dels que s’aturen a fer el tafaner en un accident, posem per cas: si m’he aturat alguns cops ha estat per ajudar realment), avui se m’ha despertat un no sé què. Merda! He sortit del funi deixant que em portessin els peus, i m’han dut a veure de lluny la zona cremada en l’incendi d’aquest migdia, a sobre del barri de Canyelles. Podia haver anat cap a l’altra banda, cap a Esplugues, o Sant Just, o Sarrià. Però no, he anat a veure com estava l’incendi. I Déu n’hi do! Des del Tibidabo es veia un bon trosset del Turó Blau cremat, matolls bàsicament. He fet un càlcul a ull, tot i que la distància em feia difícil prendre mides. Tres, quatre hectàrees com a molt, he pensat. He vist que el foc havia arribat a dalt del turó, a l’antena, però que no havia baixat per l’altra vessant. En aquell punt el Passeig de les Aigües transcorre per la vessant Nord. Perfecte. He continuat el meu camí cap allà. Ja m’aturaran si no he de passar, he pensat (per coses d’aquestes sóc mooolt obedient).
Durant bona part del trajecte n’he perdut la perspectiva i gairebé me n’he oblidat. En un punt proper al Portell de Valldaura hi ha restes d’un petit incendi, segurament de fa uns mesos o, potser, de l’any passat, que m’han posat al dia mentalment. Arribant al Coll de la Ventosa ja ho he vist de prop. Encara fumejava. Pufff! Allà he començat a veure vehicles de bombers i dels ADF. Força vehicles, força gent. Tranquils, recollint, semblava. Però molts. No m’han impedit passar.
Sabeu? Fa mal rotllo quan corres per la part de darrere del Turó Blau, quan vas cap a Torre Baró, i et venen bafarades de cremat. I no de cremat de rom precisament. A la baixada he anat caminant. Tinc un genollet que em toca una mica la pera i l’he de cuidar perquè no em toqui molt la pera. Baixades i córrer, aquests dies, tururut. Quan he arribat a Torre Baró ja m’ha canviat tota la visió. Això era més gros del que em pensava. Furgonetes de la Urbana aturant el possible trànsit (escàs, s’ha de dir). Un cop a la Carretera Alta de Roquetes, la visió ha estat tota una altra. Un cotxe de la urbana aturava el pas de vehicles. “A peu sí que es pot baixar per aquí”, m’han dit. Per cert, senyor urbano, gràcies. Li ho dic ara, perquè quan he marxat m’he adonat que, en comptes de dir-li-ho de paraula, un senzill “gràcies”, només li he aixecat el polze i li he fet una ganyota. I jo sóc més ben educat que tot això. Vaja, que si ho llegeix, doni’s per agraït. Ah, sóc el paio que anava amb una samarreta groc llampant de la Dir-Diagonal Guàrdia Urbana (precisament), pantalons vermells, gorra negra, ulleres de sol (encara) i cueta.
Doncs, això, que he baixat per la Carretera Alta de Roquetes. Co… Llons! Del terra encara sortia fum en molts, moltíssims punts. I veure des de baix (des del mateix límit d’on havia arribat el foc) tota la muntanya, tota, socarrimada, grisa, negra, blanca de cendra a trossos, fumejant, impressiona i entristeix. I tan a prop de les primeres cases. No sé… t’omples d’un sentiment que barreja desolació, impotència i, alhora, un cert embadaliment. En un moment donat m’he descobert que ja devia fer una estona que posava cara com de fàstic. I no era fàstic. Era… era això, aquesta barreja estranya de sentiments. La part calculadora del meu cervell m’ha corregit l’estimació inicial: “quinze o vint hectàrees”, he pensat. I això és molt. Desgraciadament, gairebé l’encerto: catorze, he sentit per ràdio al vespre.
Gairebé a baix, entre els bombers que recollien n’he sentit un. Parlava amb una noia que devia ser del barri i ell en devia saber força d’aquestes coses: “Ara es faran uns espàrrecs que buafff!” El buafff era una exclamació. No sé si per grossos o per bons. O per totes dues coses. Els incendis van bé per als espàrrecs? Jo no en sé, d’això. Però sé que m’ha fet somriure.

Anuncis

La cursa d’El Corte Inglés

Fa molt que no escrivia en aquest bloc. Pobret, que el tinc mig abandonadet! Des de l’últim post he tingut alguna aturada per lesionetes (ara corro amb plantilles), per falta real de temps o, pitjor (i em confesso), en alguns moments, per mandra. L’última cursa oficial que havia fet va ser la del barri de Sant Antoni. I avui, la d’El Corte Inglés. Em vaig inscriure sense xip, com altres vegades, perquè així puc sortir amb amics que no corren normalment i que també s’hi han inscrit. Al capdavall, més que una cursa, és una festa.

Ahir, fent el burro, vaig deixar tocat el genoll i vaig arribar a pensar que no podria sortir. Després em vaig dir “surt, tira fins on puguis, i camina la resta”. I, la veritat, és que se m’ha portat força bé i l’he poguda fer tota corrent. He sortit de darrere, amb unes amigues del grup de tai-txí (un dia parlaré de com comparo la qüestió mental entre tai-txí i córrer) que tenien la intenció de fer-la caminant. Unknown

És una cursa molt difícil. Massificada. Gent que se’t creua, canvis constants de ritme, frenades en sec, canvis de direcció… Tota aquella mena de coses que li senten d’allò més bé a un genoll tocat. Però només he notat un parell o tres de punxadetes. Lleus. He anat corrent sol, al meu aire, trotant més que corrent, fins que, poc abans del primer avituallament, m’han tustat l’esquena. El Xavi! Un amic amb el que hem fet algunes curses. Es veu que ha sortit encara de més enrere i ha anat fent. És una persona de gambada poderosa, molt alt, de quaranta-cincs i cinquantes quan jo sóc d’hora i poc. Evidentment no tenia cap intenció de batre cap rècord. I hem fet la resta de la cursa junts.

Pensaments mentre corria? Algun de divertit, sí. Com el del gos (un de tants gossos) que he vist. El duia la mestressa lligat, i el gos anava per davant, ben normal. I m’he fixat que el dorsal el duia el gos, no ella. M’he imaginat que a l’arribada la desqualificarien per fer trampes: penjar el dorsal al gos davant implica que, a l’arribada, la màquina llegeixi el xip abans que la corredora hagi passat de debò. És o no és fer trampes? I com el de la samarreta amb una ona de so dibuixada. Sí, un noi amb una samarreta blanca amb publi de no recordo què, que a la part de darrere, a baix, portava impresa la representació gràfica d’un so, primer ascendent i després descendent. M’ha fet riure: tenint en compte a quina part del cos queia el dibuix, semblava la representació gràfica d’un pet amb alts i baixos. Digueu-me escatològic.

Comentari que no m’ha agradat? Una parelleta jove, davant del Poble Espanyol aproximadament. I ell esbroncant la noia, amb un to força desagradable, dient-li “és clar que pots més, però com que ja fa estona que vas dient que no podràs, t’has convençut que no podràs i ara no pots!” Ja dic, un to molt desagradable. Nooooi, que aquesta cursa és una festa, que no paga la pena posar-se de mal humor! Ell feia de tot menys animar, no m’ha semblat que servís de gaire ajuda. Vaja, que a mi algú m’ho hagués dit així i l’hagués engegat a pastar fang. No sé si ella ho ha fet.

I com sempre, m’encanta el pas per dintre de l’estadi. Té un no sé què de màgia. Probablement és motiu suficient, per córrer aquesta cursa. Malgrat que el patrocinador no em cau especialment bé. Ho havia de dir.

Com més ràpid, més maleducat

Deu ser que, de menut, em van acostumar a anar per la muntanya. I que em van educar en els valors de l’excursionisme de tota la vida. Sí, deu ser això. El cas és que, ara que corro, i que, per tant, tinc temps de pensar coses d’allò més estranyes, he esbossat una teoria que es resumeix en la frase que dóna títol al post: ¨Com més ràpid, més maleducat¨. M’explico. Diguem que ja fa anys que vaig veure per primera vegada Cocodril Dundee, i que, per tant, ja sé que queda molt fora de lloc anar saludant tothom que et trobes al carrer com si fossis en un poblet de quatre cases mal comptades. No, no m’heu d’imaginar saludant a tort i a dret pel carrer Pelai o al carrer Portaferrissa. Prou feina tinc a esquivar guiris. Però d’això a comportar-me com un zombi, hi ha un bon tros. Naturalment, si corro per la Diagonal, pels carrers d’Esplugues o per qualsevol lloc mínimament ple de gent, m’abstindré de saludar compulsivament. Ara bé, quan corro per llocs amb menys gent, per camins o pistes, m’agrada dir bon dia, o bona tarda, o hola, o tant se val. I que m’ho diguin. Això inclou, per exemple, la carretera de les Aigües en dia de cada dia (els caps de setmana és una altra cosa). No em cal un hola bon dia què tal com se troba, no. En tinc prou amb una salutació curta o, fins i tot, un gest amb la mà, un cop de cap o una elevació de cella. Mireu que demano poc!
En general he observat que la gent que camina té més tendència a saludar. No tothom, és cert, però el percentatge de saludadors entre els caminaires (incloent-hi amplis somriures que s’agraeixen i que et fan la vida una mica més amable) és elevat. Els runners, la veritat, és que costa més que et diguin alguna cosa. Molts van a la seva. El cas és que el veus des d’una certa distància, tens clar que l’altre t’ha vist tan clarament com el veus tu a ell i, pocs metres abans de creuar-te, es queda mirant fix endavant, com si tu no existissis. Et passa pel costat com si fos un zombi. Encara tens sort si, en sentir que tu li has dit hola, et contesta alguna cosa que no acabes d’entendre, però que pots interpretar com una salutació.
De les bicis ja no en parlem. I que em perdonin tots els que no se sentin identificats, que n’hi ha, tot s’ha de dir. De les bicis, l’única salutació que reps és el soroll del fregament del pneumàtic, el cruixir de les pedres, o el cre-crec d’un pinyó amb la cadena no acabada d’ajustar. Zombis sobre rodes. Sobretot si tu puges i ells baixen. Aleshores no ets més que una nosa en les seves ànsies de velocitat. Però això ja són figues d’un altre paner. O, dit d’una manera més adequada a aquest bloc, són tema per un altre post.

De bon començament

Vaig començar, com tothom, en cap de setmana. De bon matí, a Camprodon, amb la intenció de menjar-me el món. I el cert és que el primer dia el món se’m va menjar a mi. Ni escalfar, ni punyetes, vaig començar a córrer bon punt vaig trepitjar el carrer i encara no dos-cents metres més enllà ja estava treient el fetge per la boca i pensant que em moria. D’acord, feia una mica –una mica!– de pujadeta, però no era, ni de bon tros, res de l’altre món. El que era de l’altre món era jo.

No em pregunteu com és que no ho vaig engegar a dida. Segurament era més gran la por al ridícul en la prova d’esforç que el patiment que pugués sentir ara que començava a córrer. Vaig canviar d’estratègia. I em va sortir bé. Vaig decidir que primer caminaria una estona a bon pas. De fet, a molt bon pas. I que, quan em sentís a punt, correria una mica. I que després, tornaria a caminar, i després correria, i després… I així ho vaig fer. Primer escalfava uns deu minuts caminant de pressa. Després, tres tongades alternatives d’un minut de córrer, un minut de caminar, un minut de córrer, un minut de caminar… Recordo que, de bon començament, els minuts, quan corria, no s’acabaven mai i, en canvi, quan caminava, eren minuts rapidíssims. Com podia alterar tant la percepció del temps?

Això ho vaig fer aquells caps de setmana de juliol. Entre setmana, cada dia una bona caminada per Barcelona, sempre ràpida, em mantenia en forma. El primer cap de setmana d’agost ja em vaig atrevir a córrer més seguit. Vaig continuar fent la caminada prèvia per escalfar i les tres tongadetes alternatives de rigor, com havia fet fins aleshores, però al darrere hi vaig afegir el córrer “de debò”. El cos, semblava mentida, s’havia anat acostumant i ja em sentia capaç de fer-ho. I vaig obrir un full de càlcul on em vaig apuntar què feia cada dia.

Un full de càlcul amb anotacions que ara, un any després, em semblen força naïf. A l’apartat d’observacions, per exemple, vaig escriure:
En la gran majoria de dies a Camprodon aquestes vacances, cal afegir pràcticament el mateix caminant i amb tres tongadetes d’1 minut corrent, per escalfar. No ho compto aquí, però ho vaig fer.
Tendre, oi? Doncs aquí n’hi ha una de més innocent encara:
Només compta distància corrent, independentment que n’hagi fet més caminant.

Al full de càlcul es pot veure l’evolució de les meves curses. 1500 metres el 3 d’agost, 500 el dia 4, 1500 el dia 10, 2400 el dia 11 i, finalment, 3100 el dia 12!!! L’objectiu que m’havia fixat per al 31 d’agost, de ser capaç de córrer 3 km, vaig assolir-lo el dia 12. Puc dir que el mateix dia del meu aniversari em vaig regalar els 3000 metres. I amb quina satisfacció! Recordo que vaig arribar al final amb un somriure d’orella a orella i una enorme sensació de victòria.

Ara calia consolidar. El dia següent, el 13, va ser un mal dia, només 1500 metres i encara repartits en quatre tongades. Però, des d’aleshores, ja no vaig abaixar. El dia 26 ja vaig ser capaç de córrer 4000 metres. Feia poc més d’un mes que corria. No m’ho hauria imaginat mai.

Ja no faria el ridícul en la prova d’esforç.

Acollonit

La cosa no va quedar amb això del sucre, no senyor. Un diabètic!, van cridar les alarmes. I es van posar en marxa tots els protocols. Si no volia senyors de bata blanca a prop meu, en vaig tenir per donar i per vendre. Fot-li, que no ha estat res! Em van mirar per tot arreu, analitzat, mesurat i controlat com si fos… Sabeu com me sentia? Com si fos un fórmula 1! Mirat, revisat i parametritzat al detall. L’endocrí em va posar un règim que, després dels terribles càstigs i sofriments que m’esperava, encara em va semblar força benigne. En essència es tractava de ser lògic amb el menjar, d’incloure fruita i verdura a la dieta diària, peix al vespre, pa en la mesura adequada al llarg de tot el dia, eliminar temporalment els aliments més greixosos (adéu-siau, fuets i embotits de tota mena, formatges potents i carn de porc en general). I, sobretot, adéu-siau a les menges amb alt contingut de sucre. I per beure, aigua clara.

Dies després de començar la dieta vaig llegir que les accions de Nesquik havien davallat en picat perquè es va detectar una important baixada del consum. Jo solet vaig estar a punt d’enfonsar l’empresa. Les cerveseres també ho van notar. I les envasadores de sucs. Com que han deixat de vendre’m els seus tetrabrics, ara els fan servir de totxos per a la construcció.

La veritat és que no em va costar tant. No vaig passar gana. Gens. Sí que és cert que, sobretot al començament, vaig passar vici. Ja no podia picar entre hores i ja no feia la cerveseta amb els amics (i vaig descobrir que l’aigua pot ser una beguda igual de social). A canvi, la bàscula em regalava bones notícies gairebé cada cop que m’hi enfilava.

Però… què té a veure això amb córrer? Molt. Amb això del sucre em van aconsellar exercici regular. Caminar una horeta, o horeta i mitja, o dues, cada dia, a bon pas, semblava una bona mesura, aprovada tant per l’endocrí com pel cardiòleg. Caminar sempre m’ha agradat, no em resultava un esforç extraordinari. Senzillament, es tractava d’anar a peu allà on fins ara anava amb transport públic.

Però…, ai! He parlat del cardiòleg. Tant mirat i miradíssim, la primera obvietat va ser que tenia la pressió alta. I això, barrejat amb obesitat, podia ser una bomba. El senyor em va voler mirar encara una mica més: “Al setembre et faré una prova d’esforç”, em va dir. Em van venir al cap les imatges dels telenotícies, aquelles de quan es fitxa un futbolista. Una prova d’esforç és allò de la cinta de córrer, amb tot de cables enganxats al cos? Però com he de fer una prova d’esforç si no sóc capaç de córrer ni per agafar l’autobús!? Acollonit! Acollonit és poc, acollonidíssim! Una veu dins meu em va dir: “no t’has de deixar fer el ridícul, el 31 d’agost has de ser capaç de córrer 3 km”.

I així va començar tot. Eren (anava a dir “corrien”) els primers dies de juliol.