Tagged: cardiòmetre

Plorant com un nen

Torno a córrer! I torno a fer curses! I torno a escriure! Després d’una temporadeta corrent poc per raons ics, m’hi he tornat a posar. Últims temps, 1:02:26 als 10Km RACC; 1:01:23 a la Cursa dels Nassos i 1:00:48 a la Cursa de Sant Antoni. I, des de llavors, res, cap cursa més. Fins avui, la 3a Cursa Diagonal DIR-Guàrdia Urbana. Gran cursa, gran dia.

Tot i que està considerada la cursa més ràpida de Barcelona (pràcticament tot és baixada), no tenia les millors expectatives. A tot el temps que feia que no corria (sí, havia entrenat les dues o tres setmanes anteriors, però mai a un ritme “alt”), s’hi afegia que, a mitja setmana, vaig tenir problemes gàstrics que em van fer témer que no podria córrer (beneïdes camamilles). Ahir ja tenia la panxa bé, però, patam, em va tornar a emprenyar una vella amiga, una lesioneta d’espatlla que, de tant en tant, em deixa ben adolorit i amb poca mobilitat del braç. I, per acabar-ho d’adobar, festa futbolera fins tard, i dormir poc. Vaja, que si el dolor de l’espatlla em deixava arribar, no comptava amb fer-ho en menys d’una hora i cinc.

Voltaren, cremeta directament a l’espatlla, dits creuats, i a córrer. Al transbord del metro a Espanya ja érem un exèrcit blau. Una noieta m’ha preguntat “Veniu de córrer?”. Jo li he dit que no, que anàvem a córrer. I he afegit “Encara no fem pudor de suor”. Ella ha rigut, “És clar, amb tanta gent, es notaria”.

Probablement la zona de Palau Reial és la més bonica de les que he viscut com a punt de sortida. El dia, el solet, acompanyava. La sortida –des dels calaixos de darrere, és clar– ha estat molt ordenada i, des del primer moment he tingut espai per anar al meu ritme sense aturades importants per aglomeració. La Diagonal és ampla, i es nota. En aquestes curses sempre m’encurioseixen aquells corredors que t’avancen a velocitat realment elevada. Mig quilòmetre més endavant, els avances tu perquè ells ja caminen. I passada una estona, tornem-hi. I així anar fent. Reconec que a i m’agrada més intentar portar un ritme tan constant com pugui. Ritme. Anava mirant el crono i veia que allò anava bé. El pas pels 5 km m’han confirmat que, si l’espatlla em deixava fer, potser podria rebaixar temps i apropar-me a l’hora justa. Com m’agradaria!!

M’he sentit bé. Veia que sovint baixava dels 6 min/km. Ja no era cosa d’apropar-me a l’hora… Era rebaixar-la!! A l’últim quilòmetre, el cervell lluitava contra les ganes, “tens temps de coll, sigues intel·ligent, vigila el càrdio, no apretis més del compte, només faltaria cagar-la ara”. Imagineu, el cos demanant guerra, demanant rebaixar encara més i el cap posant-me la brida morrió per aturar-me. “Ho fas per passar-ho bé i per salut”. Els últims cent-cinquanta metres sí que he fet l’accelerada com si m’hi anés la vida. Sé que he entrat somrient i il·lusionat com si fós una victòria olímpica. La meva victòria. Calculava que havia baixat uns deu o dotze segons de l’hora.

Somrient, emocionat, he entrat dedicant-li la victòria a l’àngel. A l’àngel que fa un temps em va salvar –probablement– la vida i que, d’alguna manera, em va posar en el camí d’això de córrer i el camí de la salut. I m’han saltat les llàgrimes i m’he posat a plorar com un nen. Allà, enmig de l’arribada, no podia aturar les llàgrimes. Feliç. Plorant. Per tu àngel!! Tinc ben clar que sé que m’he de cuidar i que em cuidaré. T’ho prometo, àngel. Les estupideses es van acabar fa temps.

Per cert, temps oficial: 00:59:45! Viscaaaaaa!

Suat i molt feliç a l'arribada

Suat i molt feliç a l’arribada

La Jean Bouin, a toro passat

Doncs, sí, gent, ja he fet la meva quarta cursa popular (que lluny que em queda ara la d’El Corte Inglés!) i la meva 61ena sortida de 10km o més en el que portem d’any. És curiós que m’agradi aquest ambient, en el que –realment– no em barrejo amb ningú. Escolto, miro, corro, faig una classificació discreta o més que discreta (que és al màxim a que puc aspirar) i me’n torno cap a casa. Pensant ja en la següent! Al capdavall, és un esport que es practica en solitari, que m’ho diguin a mi, quatre curses populars entre prop d’un centenar de sortides, aquest any. Però córrer allà enmig (bé, enmig, no, al bloc que configura el darrer 10% de corredors:) té alguna cosa. Mira que, corrent sol, no et cal calcular per on passaras aquella noia que va una mica més lenta, aquells dos que caminen, no et cal lluitar (sempre educadíssimament) per un metre quadrat on ficar el peu (i avui, suposo que per comparació amb el Correbarri he trobat altre cop la cursa densa tota l’estona), no et cal tapar-te mentalment les orelles perquè al costat dus una vella màquina de vapor que va esbufegant i et trenca el ritme, perquè el so també fa de les seves i vol manar. Quan corres sol, no cal patir per tot això i, en canvi… m’agraden les curses populars! M’han enganxat. A les curses sóc una miqueta –una miqueta!– més atrevit, dins del meu conservadurisme, dins del meu córrer per fer salut, no per destrossar-la. No sé si és perquè hi ha serveis mèdics a prop i sé que si em passés alguna cosa seria atès ràpidament, no sé si és el ritme general, no sé si és el buscar i trobar forats entre la gent, no sé si és el fet que, al capdavall, és una cursa, que és del que es tracta, el cas és que vaig a un altre ritme i faig una miqueta menys de cas al cardiòmetre. Vaja, que em permeto portar l’agulla durant més estona en zona carbassa (carbassa, no entro en vermell, no patiu, vull que hi hagi Runner més lent de la ciutat per estona). I això es tradueix en temps. Avui, 1.03.20. Vint-i-quatre segons menys que en el Correbarri! I això que el Correbarri era una mica més pla. A la Jean Bouin, quan ja dus 8 km al damunt, comences a pujar el Paral·lel (d’acord, una pujadeta molt suau) i acabes amb una pujada més dura al carrer Lleida. El final és força més dur que el Correbarri. I, així i tot, he guanyat 20″. Començo a no descartar baixar de l’hora i tres. Tot i que la pròxima és més forta, aquesta sí: Circuit de Catalunya. Allà sí que puja! Crec. Això sí, com a mínim, al Circuit de Catalunya no aniran travessant pel mig vianants, bicis i motos. Refotuts impacients!

El realisme s’imposa

El realisme s’imposa. Faré la Cursa de la Mercè en més temps del que volia. Volia rondar l’hora, però no baixo de l’hora i sis minuts (vaja, el millor dia vaig fer 1:05:52). I no puc escurçar més el temps perquè, com dic sempre, no vull fer-me malbé. Repeteixo, corro per passar-m’ho bé i per sentir-me en forma, no per destrossar-me. Per fer aquests temps vaig molta estona a la franja dels 150 bpm i em queda poc límit per dalt per pujar de velocitat. No es pot anar tota l’estona al màxim! Faig alguns canvis de ritme més ràpids (o a mi m’ho sembla:), però a la que arribo als 167 (línia vermella), he de tornar a afluixar. El 167, per qui no ho recordi, és el resultat de restar la meva edat a 220. I en tinc 53, per si no vau anar a l’escola el dia que ensenyaven les restes. Aquesta és la fórmula senzilla per saber quina és la freqüència cardiaca màxima. Com més grans, menys esforços se’ns permeten, sembla. Fa vint anys hauria pogut arribar als 187 bpm, o sigui que hauria pogut córrer més. Però fa vint anys jo era un paio grassonet que, ni corria, ni pensava que en algun moment de la vida m’agafaria aquesta mena de bogeria. Benvinguda bogeria! Això sí, estic ben encuriosit per veure com respon la medicina esportiva d’aquí a un temps, quan hi hagi éssers humans de 220 anys: la freqüència cardiaca màxima serà de… zero!!! Impressionant, eh?

El realisme s’imposa, deia. Faré la Cursa de la Mercè i ja hi estic inscrit. Tinc ganes que arribi el dia de recollir el dorsal, a veure si em toca un número que m’agrada. Faré la Cursa de la Mercè i ja he calculat la posició d’arribada… si no falla res. Tampoc no és tan difícil. Mirant les classificacions de l’any passat, amb els temps que estic fent, hauria arribat entre els 11400 i els 11500 primers. No està gens malament. Que em guardin un raconet al podi.

Ostres, sí que tinc objectius!

Caram, mira per on, no m’ho podia ni imaginar. Ara resulta que, tot i que hagi pogut dir el contrari (i ho deia ben convençut), es veu que sí que tinc objectius. De fet, quan vaig començar, fa un any, ja n’hi havia un, d’objectiu, ser capaç de córrer 3 km (per no sentir-me ridícul en una prova d’esforç, recordeu?). Després, sense adonar-me’n, l’objectiu va ser la consolidació, el fet de sortir a córrer de manera regular. Vaig trobar la distància que m’agradava i em feia sentir bé. Això ja ho tinc i això és el que no vull deixar.

I ara va i se’m fica a ceba participar en la Cursa de la Mercè. I em faria molta il·lusió fer-la en un temps força més decent que el que vaig fer en la d’El Corte Inglés. Jo, ara, estic trotant, més que corrent. I ja em va bé. Amb 53 tacos no em vull destrossar. En rutes planes, en aquest moment faig els 10 km en 1 hora 15′ aproximadament. En rutes planes, perquè a la que començo a enfilar-me cap a Collserola, el temps es dispara, depenent molt del desnivell i del tipus de pujades. Però, mira per on, el runner més lent de la ciutat, ara va i es mira el crono!

La ceba és la ceba i quan s’hi fica alguna cosa… M’agradaria molt fer els 10 km de la Mercè en un temps que rondi l’hora. Crec que ho puc fer sense destrossar-me, que és del que es tracta. I avui he començat un pla per aconseguir-ho. D’entrada, mantindré curses a ritme constant “amb automatismes”, sobretot per la muntanya. I les alternaré amb curses com la que he fet avui, pel Llobregat, amb un ritme general un pelet més alegre, amb el cap obligant tota l’estona el cos a ser menys “automàtic”, i amb canvis de ritme, cap amunt, en distàncies programades. Hauré de vigilar més el càrdio, és clar. Tinc molt clar que no puc passar dels 167 bpm i que gaire estona a més enllà dels 160 tampoc no és bo. Ja us explicaré com em va. De moment, avui, sensació total de victòria. Per començar, gens malament, he fet els 10 km en 1 hora 06′. M’he premiat amb un somriure. Amb un gran somriure.

Old diesel truck running mode

Al setembre vaig començar a córrer per Barcelona. Em llevava més d’hora i me n’anava a un petit parc proper. El circuit, mesurat amb el Google Earth, feia exactament 500 metres. Un trosset pla, un trosset curt i costerudet, un altre trosset de pujadeta més suau, i la llarga baixada final. I, apa, tornem-hi, anar fent voltes. Només calia comptar quantes n’havia fet per saber la distància que havia corregut. 4000, 5000, 6000 metres, li vaig anar agafant el gust a això de córrer. Bé, també m’ajudava el GPS del mòbil. Una amiga em va regalar un llibre (Canvia de vida, posa’t a córrer, d’Eva Ferrer Vidal-Barraquer, d’Angle Editorial) que em va anar molt i molt bé i que aconsello a tothom. Em va donar pautes sobre moltes coses que desconeixia i que em vaig adaptar a la meva mida. No em pensava mai que sortiria del meu circuit (el llibre ja m’avençava que tard o d’hora em cansaria d’anar sempre pel mateix lloc, però jo no m’ho creia), el cas és que, a partir d’un cert moment, vaig anar descobrint llocs nous. 7000 metres. Barcelona començava a ser divertida! A l’octubre vaig arribar als 8000. Ara, ja, fer menys de 6 o 7 kilòmetres em semblava fer realment poc. Qui m’ho hauria dit, només tres mesos després de començar! A començament de novembre em van operar l’hèrnia, i això em va tenir gairebé un mes aturat. Em pensava que havia perdut tot el fons que havia guanyat, que hauria de tornar a començar des de zero. Però sembla que el cos ja se m’havia acostumat i necessitava fer kilòmetres. Em va costar ben poc tornar al nivell on era. A mitjan desembre vaig fer, per primera vegada, els 10000 metres. Tota una satisfacció.

Els Reis em van portar un rellotge GPS cardiòmetre i, des d’aleshores, corro vigilant el pols. A partir de febrer canvio de zona de córrer, ara menys urbana i, de vegades, molt més costeruda. Des de Sant Just Desvern faig sovint incursions per Collserola, que no és un lloc pla precisament o, quan no tinc ganes d’enfilar-me, me’n vaig cap al riu, cap al Llobregat, que sí que és força pla. M’he estabilitzat en això de les distàncies. Les sortides normals són de 8 a 13 km. Algunes vegades, si tinc temps, especialment els caps de setmana, en faig 15 o 16. I un sol cop en vaig fer 22. El que diu el promig de Garmin Connect, des que hi sóc apuntat, és que faig una sortida d’uns 10.000 metres cada tres dies.

Marques de crono? Cap ni una. No corro per superar ningú, ni a mi mateix. De pressa, no hi vaig gaire, però arribo. Trac-trac-trac-trac, ritme pausat i constant (Old diesel truck running mode, que em vaig inventar un dia), no m’he d’aturar per respirar, a menys que sigui una pujada de les que en dic “impossibles” i que he d’acabar de fer caminant. D’aquestes n’hi ha poques, però n’hi ha. Corro per passar-m’ho bé i per estar en forma, per gaudir dels llocs per on passo. No tinc cap ganes d’anar més de pressa, de batre cap rècord. Objectiu? Fer aquests 8, 10 o 12 km i, quan arribi a casa, poder fer l’activitat del dia amb normalitat, sigui quina sigui, sense ser presoner del cansament. I quan m’avença algú a grans gambades, deixant-me enrere en un tres i no res, ric per dins i penso «no té cap mèrit, xaval (o xavala), acabes d’avençar el runner més lent de la ciutat». I continuo al meu pas. Old diesel truck running mode.

Què coi hi faig jo, aquí?

Què coi hi faig jo, aquí? Qui m’ha cridat a fer el préssec d’aquesta manera? Cooooi, que sembla que no sàpiga ni respirar. I tots els músculs em fan mal. Avui anem malament. I tant! Avui no en faig ni un parell, de quilòmetres.
Això ho penso cada cop que començo a córrer.

Ullada al rellotge-gepeessa-cardiòmetre. No porto ni vuit-cents metres, el cor em va a 150 i la sensació és que avui, res de res. La temptació de llençar la tovallola hi és. Aprofito que una pedreta em torça mínimament –i tan mínimament– el peu, i que en sento la petitíssima fibladeta, per imaginar que no puc seguir. Ai, ai, ai!, em dic, ara és el moment, m’he fet mal: m’aturo i no corro més, per avui. Ai, ai!

Però sé que l’únic que busco és una excusa. Ja m’ho conec de cada dia, això. Cap al quilòmetre i mig, aproximadament, arribaran els automatismes, que en dic jo. I, sí, arriben sense adonar-me’n. Continuo corrent, distret, ara ja no penso en tots els mals. No em fa mal res? No.
M’analitzo. Tot funciona correctament, sembla. El peu? No res, el peu. Està perfecte, el peu. A quin m’he fet mal, al dret o a l’esquerre? Ja ni me’n recordo. I, guaita, ara que no hi penso, sembla que respiro compassat. I el cor? Des que he començat a córrer que fa pujada i, amb tanta estona da-li que da-li cap amunt, ja el dec tenir a 160. Una altra mirada al rellotge i, ostres (somric), el cor s’ha estabilitzat en 140-145.

Noto una mica de pessigolleig a la cara. Una gota que baixa. Suor. Ja suo. Ara m’agrada! Somric. Gaudeixo de la cursa. I molt. Mai no hauria pensat que corrent m’ho podria passar tan bé. Fa un any em mirava la gent que corria i en veu ben baixeta, perquè no em sentissin, els cridava: Colla de bojos! I em miro ara: ara formo part d’aquesta colla! De la colla de bojos. I ben satisfet.