Tagged: començar

Runner tunejat (2a part)

Tornem-hi amb el tunning. De bon començament, quan un s’inicia en això de córrer, no ho fa amb tota la parafernàlia. O potser sí, és clar, segur que hi ha qui es vesteix de cap a peus com si anés a la final del Mundial d’Atletisme, quan encara no és capaç de fer trenta passes seguides sense esbufegar com una vella locomotora de vapor. Però vaja, la majoria de la gent comença amb allò que té, i va incorporant peces al seu tunning personal a mesura que en sent la necessitat.

Què us he de dir? Com a urgent-urgent, crec que són imprescindibles unes bambes bones. Qualsevol altra cosa, ja arribarà, però les bambes són la peça més important del corredor (ostres, acabo de dir “el corredor” i no “el runner“!; que em perdoni qui s’hagi sentit ofès amb aquest terrible anacronisme lingüístic que he comès). Les bambes són les que reben l’impacte de les nostres passes contra el terra i, per molt que us imagineu que cada cop és un impacte amb la força del vostre pes, que fóra força lògic imaginar-ho i que ja déu n’hi dó, es veu que no. Segons diu la gent que en sap d’aquestes coses, quan correm, impactem contra el terra amb una força entre una vegada i mitja i el doble del nostre pes. Suposo, això no ho he llegit però no és gaire difícil de deduir, que com més ràpides les curses i més llargues les gambades, més potent és l’impacte. Per tant, ull viu.

Imagineu-me a mi, doncs, fa un any, amb unes bambes amb esmorteïment zero o gairebé. Pesava 90 quilos, quan vaig començar a córrer. Sí, d’acord, a velocitat lenta i, per tant, ho multiplicaré només per 1,5. Cada passa que feia era un cop de 135 quilos (90+45) contra l’asfalt. Sense esmorteïr, directe a peus i genolls. Com per haver-me destrossat d’entrada! Quan les vaig comprar i vaig començar a córrer amb elles, jo les vaig trobar comodíssimes i molt protegit de peus i cames, però les pobres Mizuno devien pensar que els havia tocat la grossa. I, sí, de fet els va tocar el gros. Ara, un any després, ens tenim carinyo mutu, però ja he d’anar pensant a jubilar-les, freguen el miler de quilòmetres, i tot i que encara els funciona bé l’esmorteïment qualsevol dia d’aquests deixarà de fer-ho. Suposo que la rebaixada de pes (ara en faig 76, mantinguts des de fa molt) i el fet que jo no sigui el runner més ràpid de la ciutat han permès que em durin més del que era previsible. Sí, de reserva tinc unes Kalenji que, què voleu que us digui?, córrer, puc córrer, però no em saben transmetre les sensacions que em transmeten les meves estimades Mizuno vermell i plata. I, de debò, ara que hi sóc posat, falta tan poquet que em faria molta ràbia haver de córrer la Cursa de la Mercè sense elles perquè haguessin fet figa abans. Aguanteu un meset més, si us plau!

Eeeeiiii, 1:05:40 per fer 10km! Ja m’acosto a l’hora!!!

Runner tunejat (1a part)

Fa un temps, parlant amb un nebot, em va preguntar si jo corria tunejat. Tunejat, què vols dir? Sí, tio, que jo corro amb una samarreta i uns pantalons curts normals, però veus la gent que es pensen que molen molt, que van tots tunejats. Va fer un posat de mig xuleta, imitant-los, i jo no vaig poder evitar riure. Després vaig pensar que potser ell tenia raó, que, al final, tots acabem corrent tunejats.

I no és per xuleria.

Comences amb allò que tens per casa, uns pantalons curts, una samareta de cotó, les primeres bambes que trobes (o les bambes que, senzillament, tens) i fot-li que fa fort. En el meu cas, vaig començar a córrer amb unes bambes estranyes comprades temps abans al Lidl, o amb unes botes baixes de muntanya (bambabotes, en dic jo) els dies que havia plogut. I, per Barcelona, fins i tot, quatre dies (només quatre dies, per sort) amb el calçat esportiu menys esportiu que existeix: unes VamCats!. Molt boniques, sí, bones per caminar per la ciutat, però pràcticament inútils a l’hora de córrer, amb la seva sola prima i gens esmorteïda. Vaja, com per lesionar-me només començar! Vaig tenir sort i no em va passar res.

A començament de setembre ja em vaig comprar les Mizuno (ostres, ara que hi penso, ja n’he dit tres, semblo un catàleg de marques, haha, però com que no em paga ningú, puc posar el que vulgui, oi?). Va costar triar. Te’n proves unes quantes i acabes triant aquelles que, pel preu que estàs disposat a pagar, això sí, t’acaricien més amorosament els peus. Vaja, que és una qüestió de sensacions. Primer busco comoditat i un bon esmorteïment, bàsicament al taló. Ja no m’importa tant si són una mica més o menys lleugeres: no competint, no crec que la cosa em vingui de 15 grams de més a cada peu. I al final, vé allò de l’estètica, et sembla que “aquella cosa”, les bambes, vull dir, a les quals encara no els has agafat carinyo, aquella cosa, deia, té uns colors o uns dibuixos una mica cridaners. O molt cridaners. I penses que no seràs capaç de portar-les. I tornes a pensar que coi, que estan bé de preu, que són comodíssimes, que l’esmorteïment et sembla bo, que et mimen els peus… I fas un esforç i penses que no són tan lletges, que n’hi ha de pitjors. I compres.

El primer dia que vaig sortir al carrer amb les meves Mizuno vermell i plata em pensava que duia focus als peus i que tothom em mirava. Crec que no em va mirar absolutament ningú. I ara em plantejo que les pròximes poden ser de tantes coloraines com vulguin. Deu ser que ja m’he convertit en un runner tunejat.

 

Old diesel truck running mode

Al setembre vaig començar a córrer per Barcelona. Em llevava més d’hora i me n’anava a un petit parc proper. El circuit, mesurat amb el Google Earth, feia exactament 500 metres. Un trosset pla, un trosset curt i costerudet, un altre trosset de pujadeta més suau, i la llarga baixada final. I, apa, tornem-hi, anar fent voltes. Només calia comptar quantes n’havia fet per saber la distància que havia corregut. 4000, 5000, 6000 metres, li vaig anar agafant el gust a això de córrer. Bé, també m’ajudava el GPS del mòbil. Una amiga em va regalar un llibre (Canvia de vida, posa’t a córrer, d’Eva Ferrer Vidal-Barraquer, d’Angle Editorial) que em va anar molt i molt bé i que aconsello a tothom. Em va donar pautes sobre moltes coses que desconeixia i que em vaig adaptar a la meva mida. No em pensava mai que sortiria del meu circuit (el llibre ja m’avençava que tard o d’hora em cansaria d’anar sempre pel mateix lloc, però jo no m’ho creia), el cas és que, a partir d’un cert moment, vaig anar descobrint llocs nous. 7000 metres. Barcelona començava a ser divertida! A l’octubre vaig arribar als 8000. Ara, ja, fer menys de 6 o 7 kilòmetres em semblava fer realment poc. Qui m’ho hauria dit, només tres mesos després de començar! A començament de novembre em van operar l’hèrnia, i això em va tenir gairebé un mes aturat. Em pensava que havia perdut tot el fons que havia guanyat, que hauria de tornar a començar des de zero. Però sembla que el cos ja se m’havia acostumat i necessitava fer kilòmetres. Em va costar ben poc tornar al nivell on era. A mitjan desembre vaig fer, per primera vegada, els 10000 metres. Tota una satisfacció.

Els Reis em van portar un rellotge GPS cardiòmetre i, des d’aleshores, corro vigilant el pols. A partir de febrer canvio de zona de córrer, ara menys urbana i, de vegades, molt més costeruda. Des de Sant Just Desvern faig sovint incursions per Collserola, que no és un lloc pla precisament o, quan no tinc ganes d’enfilar-me, me’n vaig cap al riu, cap al Llobregat, que sí que és força pla. M’he estabilitzat en això de les distàncies. Les sortides normals són de 8 a 13 km. Algunes vegades, si tinc temps, especialment els caps de setmana, en faig 15 o 16. I un sol cop en vaig fer 22. El que diu el promig de Garmin Connect, des que hi sóc apuntat, és que faig una sortida d’uns 10.000 metres cada tres dies.

Marques de crono? Cap ni una. No corro per superar ningú, ni a mi mateix. De pressa, no hi vaig gaire, però arribo. Trac-trac-trac-trac, ritme pausat i constant (Old diesel truck running mode, que em vaig inventar un dia), no m’he d’aturar per respirar, a menys que sigui una pujada de les que en dic “impossibles” i que he d’acabar de fer caminant. D’aquestes n’hi ha poques, però n’hi ha. Corro per passar-m’ho bé i per estar en forma, per gaudir dels llocs per on passo. No tinc cap ganes d’anar més de pressa, de batre cap rècord. Objectiu? Fer aquests 8, 10 o 12 km i, quan arribi a casa, poder fer l’activitat del dia amb normalitat, sigui quina sigui, sense ser presoner del cansament. I quan m’avença algú a grans gambades, deixant-me enrere en un tres i no res, ric per dins i penso «no té cap mèrit, xaval (o xavala), acabes d’avençar el runner més lent de la ciutat». I continuo al meu pas. Old diesel truck running mode.

De bon començament

Vaig començar, com tothom, en cap de setmana. De bon matí, a Camprodon, amb la intenció de menjar-me el món. I el cert és que el primer dia el món se’m va menjar a mi. Ni escalfar, ni punyetes, vaig començar a córrer bon punt vaig trepitjar el carrer i encara no dos-cents metres més enllà ja estava treient el fetge per la boca i pensant que em moria. D’acord, feia una mica –una mica!– de pujadeta, però no era, ni de bon tros, res de l’altre món. El que era de l’altre món era jo.

No em pregunteu com és que no ho vaig engegar a dida. Segurament era més gran la por al ridícul en la prova d’esforç que el patiment que pugués sentir ara que començava a córrer. Vaig canviar d’estratègia. I em va sortir bé. Vaig decidir que primer caminaria una estona a bon pas. De fet, a molt bon pas. I que, quan em sentís a punt, correria una mica. I que després, tornaria a caminar, i després correria, i després… I així ho vaig fer. Primer escalfava uns deu minuts caminant de pressa. Després, tres tongades alternatives d’un minut de córrer, un minut de caminar, un minut de córrer, un minut de caminar… Recordo que, de bon començament, els minuts, quan corria, no s’acabaven mai i, en canvi, quan caminava, eren minuts rapidíssims. Com podia alterar tant la percepció del temps?

Això ho vaig fer aquells caps de setmana de juliol. Entre setmana, cada dia una bona caminada per Barcelona, sempre ràpida, em mantenia en forma. El primer cap de setmana d’agost ja em vaig atrevir a córrer més seguit. Vaig continuar fent la caminada prèvia per escalfar i les tres tongadetes alternatives de rigor, com havia fet fins aleshores, però al darrere hi vaig afegir el córrer “de debò”. El cos, semblava mentida, s’havia anat acostumant i ja em sentia capaç de fer-ho. I vaig obrir un full de càlcul on em vaig apuntar què feia cada dia.

Un full de càlcul amb anotacions que ara, un any després, em semblen força naïf. A l’apartat d’observacions, per exemple, vaig escriure:
En la gran majoria de dies a Camprodon aquestes vacances, cal afegir pràcticament el mateix caminant i amb tres tongadetes d’1 minut corrent, per escalfar. No ho compto aquí, però ho vaig fer.
Tendre, oi? Doncs aquí n’hi ha una de més innocent encara:
Només compta distància corrent, independentment que n’hagi fet més caminant.

Al full de càlcul es pot veure l’evolució de les meves curses. 1500 metres el 3 d’agost, 500 el dia 4, 1500 el dia 10, 2400 el dia 11 i, finalment, 3100 el dia 12!!! L’objectiu que m’havia fixat per al 31 d’agost, de ser capaç de córrer 3 km, vaig assolir-lo el dia 12. Puc dir que el mateix dia del meu aniversari em vaig regalar els 3000 metres. I amb quina satisfacció! Recordo que vaig arribar al final amb un somriure d’orella a orella i una enorme sensació de victòria.

Ara calia consolidar. El dia següent, el 13, va ser un mal dia, només 1500 metres i encara repartits en quatre tongades. Però, des d’aleshores, ja no vaig abaixar. El dia 26 ja vaig ser capaç de córrer 4000 metres. Feia poc més d’un mes que corria. No m’ho hauria imaginat mai.

Ja no faria el ridícul en la prova d’esforç.