Tagged: crono

La cursa de La Maquinista

IMG_20150628_102310L’altre dia vaig córrer la Cursa de La Maquinista. Per primera vegada, després d’una progressió en positiu dels temps, vaig fer una regressió. Ja tocava, suposo. Després d’haver baixat de l’hora a la Cursa DIR-Diagonal-Guàrdia Urbana, on tot era pla i baixada, ara tornava a un traçat més “normal”. Vaja, amb una mica de pujadeta i baixadeta. Tampoc tanta, ja ho sé. Pujada és, per exemple, la carretera del Carmel o Doctor Andreu per enfilar el Tibidabo. O alguns caminets costeruts de la Serra de Collserola que he d’acabar pujant caminant, perquè no estic per fer-los corrent. Això són pujades de debò. El que hi havia a la Cursa de La Maquinista, xorradetes de pa sucat amb oli.

Però les xorradetes em van fer perdre força temps, sembla. Vaig fer 1:02:34. De fet, cap al quilòmetre cinc ja vaig veure que no baixava de l’hora ni de lluny i vaig decidir que tampoc m’hi anava a matar gaire més, que volia gaudir de la cursa i prou. Vaig fer la segona part a un ritme molt similar a la primera, tot i que hi havia més tendència a la baixada. Malgrat que era d’hora, al matí, la calda es notava molt i era divertit veure com gairebé tots anàvem buscant els trossos més ombrejats dels carrers. Penso que aquest factor, la calor, va ser –més que les pujadetes i baixadetes– el causant de que no m’hagués trobat realment còmode en cap moment. La calor cansa. I molt.

Que no sigui, també, que el dia abans vaig estar fent la cabreta per la Serralada de Marina i potser vaig acusar-ne el cansament. Per cert, tot un descobriment, la Serralada de Marina. Ja en parlaré en un altre post.

Pròxima cursa: Vila Olímpica. No volies calor? Dues tasses!!

Anuncis

Plorant com un nen

Torno a córrer! I torno a fer curses! I torno a escriure! Després d’una temporadeta corrent poc per raons ics, m’hi he tornat a posar. Últims temps, 1:02:26 als 10Km RACC; 1:01:23 a la Cursa dels Nassos i 1:00:48 a la Cursa de Sant Antoni. I, des de llavors, res, cap cursa més. Fins avui, la 3a Cursa Diagonal DIR-Guàrdia Urbana. Gran cursa, gran dia.

Tot i que està considerada la cursa més ràpida de Barcelona (pràcticament tot és baixada), no tenia les millors expectatives. A tot el temps que feia que no corria (sí, havia entrenat les dues o tres setmanes anteriors, però mai a un ritme “alt”), s’hi afegia que, a mitja setmana, vaig tenir problemes gàstrics que em van fer témer que no podria córrer (beneïdes camamilles). Ahir ja tenia la panxa bé, però, patam, em va tornar a emprenyar una vella amiga, una lesioneta d’espatlla que, de tant en tant, em deixa ben adolorit i amb poca mobilitat del braç. I, per acabar-ho d’adobar, festa futbolera fins tard, i dormir poc. Vaja, que si el dolor de l’espatlla em deixava arribar, no comptava amb fer-ho en menys d’una hora i cinc.

Voltaren, cremeta directament a l’espatlla, dits creuats, i a córrer. Al transbord del metro a Espanya ja érem un exèrcit blau. Una noieta m’ha preguntat “Veniu de córrer?”. Jo li he dit que no, que anàvem a córrer. I he afegit “Encara no fem pudor de suor”. Ella ha rigut, “És clar, amb tanta gent, es notaria”.

Probablement la zona de Palau Reial és la més bonica de les que he viscut com a punt de sortida. El dia, el solet, acompanyava. La sortida –des dels calaixos de darrere, és clar– ha estat molt ordenada i, des del primer moment he tingut espai per anar al meu ritme sense aturades importants per aglomeració. La Diagonal és ampla, i es nota. En aquestes curses sempre m’encurioseixen aquells corredors que t’avancen a velocitat realment elevada. Mig quilòmetre més endavant, els avances tu perquè ells ja caminen. I passada una estona, tornem-hi. I així anar fent. Reconec que a i m’agrada més intentar portar un ritme tan constant com pugui. Ritme. Anava mirant el crono i veia que allò anava bé. El pas pels 5 km m’han confirmat que, si l’espatlla em deixava fer, potser podria rebaixar temps i apropar-me a l’hora justa. Com m’agradaria!!

M’he sentit bé. Veia que sovint baixava dels 6 min/km. Ja no era cosa d’apropar-me a l’hora… Era rebaixar-la!! A l’últim quilòmetre, el cervell lluitava contra les ganes, “tens temps de coll, sigues intel·ligent, vigila el càrdio, no apretis més del compte, només faltaria cagar-la ara”. Imagineu, el cos demanant guerra, demanant rebaixar encara més i el cap posant-me la brida morrió per aturar-me. “Ho fas per passar-ho bé i per salut”. Els últims cent-cinquanta metres sí que he fet l’accelerada com si m’hi anés la vida. Sé que he entrat somrient i il·lusionat com si fós una victòria olímpica. La meva victòria. Calculava que havia baixat uns deu o dotze segons de l’hora.

Somrient, emocionat, he entrat dedicant-li la victòria a l’àngel. A l’àngel que fa un temps em va salvar –probablement– la vida i que, d’alguna manera, em va posar en el camí d’això de córrer i el camí de la salut. I m’han saltat les llàgrimes i m’he posat a plorar com un nen. Allà, enmig de l’arribada, no podia aturar les llàgrimes. Feliç. Plorant. Per tu àngel!! Tinc ben clar que sé que m’he de cuidar i que em cuidaré. T’ho prometo, àngel. Les estupideses es van acabar fa temps.

Per cert, temps oficial: 00:59:45! Viscaaaaaa!

Suat i molt feliç a l'arribada

Suat i molt feliç a l’arribada

La Jean Bouin, a toro passat

Doncs, sí, gent, ja he fet la meva quarta cursa popular (que lluny que em queda ara la d’El Corte Inglés!) i la meva 61ena sortida de 10km o més en el que portem d’any. És curiós que m’agradi aquest ambient, en el que –realment– no em barrejo amb ningú. Escolto, miro, corro, faig una classificació discreta o més que discreta (que és al màxim a que puc aspirar) i me’n torno cap a casa. Pensant ja en la següent! Al capdavall, és un esport que es practica en solitari, que m’ho diguin a mi, quatre curses populars entre prop d’un centenar de sortides, aquest any. Però córrer allà enmig (bé, enmig, no, al bloc que configura el darrer 10% de corredors:) té alguna cosa. Mira que, corrent sol, no et cal calcular per on passaras aquella noia que va una mica més lenta, aquells dos que caminen, no et cal lluitar (sempre educadíssimament) per un metre quadrat on ficar el peu (i avui, suposo que per comparació amb el Correbarri he trobat altre cop la cursa densa tota l’estona), no et cal tapar-te mentalment les orelles perquè al costat dus una vella màquina de vapor que va esbufegant i et trenca el ritme, perquè el so també fa de les seves i vol manar. Quan corres sol, no cal patir per tot això i, en canvi… m’agraden les curses populars! M’han enganxat. A les curses sóc una miqueta –una miqueta!– més atrevit, dins del meu conservadurisme, dins del meu córrer per fer salut, no per destrossar-la. No sé si és perquè hi ha serveis mèdics a prop i sé que si em passés alguna cosa seria atès ràpidament, no sé si és el ritme general, no sé si és el buscar i trobar forats entre la gent, no sé si és el fet que, al capdavall, és una cursa, que és del que es tracta, el cas és que vaig a un altre ritme i faig una miqueta menys de cas al cardiòmetre. Vaja, que em permeto portar l’agulla durant més estona en zona carbassa (carbassa, no entro en vermell, no patiu, vull que hi hagi Runner més lent de la ciutat per estona). I això es tradueix en temps. Avui, 1.03.20. Vint-i-quatre segons menys que en el Correbarri! I això que el Correbarri era una mica més pla. A la Jean Bouin, quan ja dus 8 km al damunt, comences a pujar el Paral·lel (d’acord, una pujadeta molt suau) i acabes amb una pujada més dura al carrer Lleida. El final és força més dur que el Correbarri. I, així i tot, he guanyat 20″. Començo a no descartar baixar de l’hora i tres. Tot i que la pròxima és més forta, aquesta sí: Circuit de Catalunya. Allà sí que puja! Crec. Això sí, com a mínim, al Circuit de Catalunya no aniran travessant pel mig vianants, bicis i motos. Refotuts impacients!

Correbarri. El meu punt de vista

De vegades un no pot ser tan ràpid com voldria. I no em refereixo a córrer, en aquest cas, sinó a escriure. Vaig fer el Correbarri diumenge passat i, fins ara, no penjo un post. Una setmana. Indignant! Demano públicament la meva dimissió! Però, com que aquí no dimiteix ningú, jo també em quedo aferrat al meu bloc i d’aquí no em treuen. Apa!

El que deia, Correbarri. Una altra cursa popular a les meves bambes. La tercera. La segona amb xip. La primera amb xip groc. Eeeeiii! Més que explicar ritmes i coses d’aquestes, comentaré vivències i frases escoltades. Em venen al cap dos nois i una noia que tenia davant, abans de sortir. Parlaven alegrement. De fet, ella parlava força més que els altres dos. No en vaig fer gaire cas, però devia ser una de les característiques de la noia, això de parlar i parlar. I un dels nois va i li diu al seu company, en veu alta, provocant: “Seràs capaç d’aguantar 10 km amb la XXX (no és una pel·li porno, és el nom de la noia amagat per no comprometre) xerrant i xerrant?” I l’altre que diu, “Nooo. Per això correm, perquè no ens enxampi”. La cosa es va resoldre amb unes rialles i un parell de mastegots carinyosos a cadascun dels nois per part d’ella.

Arrenquem. Com que som molts menys que a la d’El Corte Inglés o la de la Mercè, de seguida guanyes espai i pots córrer amb una certa comoditat. A la que t’allunyes de la zona de sortida, amb tota la seva música marxosa a tot volum, t’enfonses en un espai de silenci. Em va impressionar. En aquell moment, ningú dels que tenia al voltant parlava. Només les gambades i les respiracions. Ho vaig trobar molt bonic. Al Passeig de Colom recuperem una certa normalitat acústica, amb el trànsit proper, allà sota, i ja vaig veient gent que parla. Sempre hi ha els experts aconsellant. Jo, al meu ritmet, avenço una parella jove i el sento a ell, amb to de saber-ne molt: “Ara es tracta d’anar a poc a poc i apretem els últims dos o tres quilòmetres si volem baixar de l’hora”. Vaig pensar que haurien d’apretar molt, si en aquelles alçades els avençava El Runner més Lent de la Ciutat, que pretenia fer hora i cinc.

Pel Passeig Picasso em trobo el cap de la cursa, aquells ja vénen quan jo encara vaig. Força gent troba coneguts corrent en sentit contrari, i se saluden. És un moment divertit. Tinc temps d’escoltar, també, i avençar, dos amics que corren junts. Un d’ells, un altre “expert”, explica que ara que han arribat a l’Arc de Triomf ja és tot baixada. Tècnicament, deu tenir raó, sí. Però és inapreciable. L’altre no deu haver fet mai 10 km i rondina no sé què dels pulmons, i l’expert li contesta que ell, que pesa 90 kg, pateix més perquè a la baixada li costa més de frenar el seu pes (!!). Frenar?

Avituallament. Agafo aigua per inèrcia, tot i que no em cal. Glopejo una mica i en bec molt poqueta. Me’n llenço per damunt, també sense necessitat real. És com un joc. A punt d’arribar al Passeig Picasso altre cop, veig el final de la cursa a l’altre cantó, amb una persona gran davant dels vehicles de tancament. Penso que ja m’agradaria, quan tingui aquella edat, fer curses per tancar-les. I somric. Li desitjo el millor.

Al llarg del recorregut, els típics, entranyables espectadors, que et van animant. “Va, que ja has fet el pitjor!”, diu algú abans del km3; “Corre, que et falta ben poc!”, t’animen al km 4; “Vinga, que no queda res!”, crida una senyora al km 7. Que cridin, que animin. Són el color de la cursa.

A l’arribada, l’espíquer que diu “aixequeu els braços si arribeu fent marca personal”. I jo què sé! He arrencat el crono quan he pogut, perquè se m’ha posat en descans abans de sortir, no me n’he adonat a temps (amb la música a tota castanya qualsevol sent els minixiulets del rellotge que t’avisen) i, quan he passat per la línia de sortida, encara estava buscant satèl·lits. O sigui, que ni idea. He fet una mica de càlculs mentals i, potser sí, arribo a 1:04:30. Somric. Gens malament. Però està per confirmar. Omplo la bossa amb els productes dels patrocinadors, faig una cervesa, gaudeixo de l’ambient, mig ballo amb els batucaires, recullo la motxilla del guarda-robes i me’n torno cap a casa satisfet. Ha estat una experiència agradable. Això enganxa cada cop més.

Abans de dinar faig una ullada al web, i sort que estic assegut. M’ho miro un parell de cops més per estar-ne ben segur. Sí, sóc jo. El meu temps, 1:03:44! No m’ho puc creure.

El realisme s’imposa

El realisme s’imposa. Faré la Cursa de la Mercè en més temps del que volia. Volia rondar l’hora, però no baixo de l’hora i sis minuts (vaja, el millor dia vaig fer 1:05:52). I no puc escurçar més el temps perquè, com dic sempre, no vull fer-me malbé. Repeteixo, corro per passar-m’ho bé i per sentir-me en forma, no per destrossar-me. Per fer aquests temps vaig molta estona a la franja dels 150 bpm i em queda poc límit per dalt per pujar de velocitat. No es pot anar tota l’estona al màxim! Faig alguns canvis de ritme més ràpids (o a mi m’ho sembla:), però a la que arribo als 167 (línia vermella), he de tornar a afluixar. El 167, per qui no ho recordi, és el resultat de restar la meva edat a 220. I en tinc 53, per si no vau anar a l’escola el dia que ensenyaven les restes. Aquesta és la fórmula senzilla per saber quina és la freqüència cardiaca màxima. Com més grans, menys esforços se’ns permeten, sembla. Fa vint anys hauria pogut arribar als 187 bpm, o sigui que hauria pogut córrer més. Però fa vint anys jo era un paio grassonet que, ni corria, ni pensava que en algun moment de la vida m’agafaria aquesta mena de bogeria. Benvinguda bogeria! Això sí, estic ben encuriosit per veure com respon la medicina esportiva d’aquí a un temps, quan hi hagi éssers humans de 220 anys: la freqüència cardiaca màxima serà de… zero!!! Impressionant, eh?

El realisme s’imposa, deia. Faré la Cursa de la Mercè i ja hi estic inscrit. Tinc ganes que arribi el dia de recollir el dorsal, a veure si em toca un número que m’agrada. Faré la Cursa de la Mercè i ja he calculat la posició d’arribada… si no falla res. Tampoc no és tan difícil. Mirant les classificacions de l’any passat, amb els temps que estic fent, hauria arribat entre els 11400 i els 11500 primers. No està gens malament. Que em guardin un raconet al podi.

Ostres, sí que tinc objectius!

Caram, mira per on, no m’ho podia ni imaginar. Ara resulta que, tot i que hagi pogut dir el contrari (i ho deia ben convençut), es veu que sí que tinc objectius. De fet, quan vaig començar, fa un any, ja n’hi havia un, d’objectiu, ser capaç de córrer 3 km (per no sentir-me ridícul en una prova d’esforç, recordeu?). Després, sense adonar-me’n, l’objectiu va ser la consolidació, el fet de sortir a córrer de manera regular. Vaig trobar la distància que m’agradava i em feia sentir bé. Això ja ho tinc i això és el que no vull deixar.

I ara va i se’m fica a ceba participar en la Cursa de la Mercè. I em faria molta il·lusió fer-la en un temps força més decent que el que vaig fer en la d’El Corte Inglés. Jo, ara, estic trotant, més que corrent. I ja em va bé. Amb 53 tacos no em vull destrossar. En rutes planes, en aquest moment faig els 10 km en 1 hora 15′ aproximadament. En rutes planes, perquè a la que començo a enfilar-me cap a Collserola, el temps es dispara, depenent molt del desnivell i del tipus de pujades. Però, mira per on, el runner més lent de la ciutat, ara va i es mira el crono!

La ceba és la ceba i quan s’hi fica alguna cosa… M’agradaria molt fer els 10 km de la Mercè en un temps que rondi l’hora. Crec que ho puc fer sense destrossar-me, que és del que es tracta. I avui he començat un pla per aconseguir-ho. D’entrada, mantindré curses a ritme constant “amb automatismes”, sobretot per la muntanya. I les alternaré amb curses com la que he fet avui, pel Llobregat, amb un ritme general un pelet més alegre, amb el cap obligant tota l’estona el cos a ser menys “automàtic”, i amb canvis de ritme, cap amunt, en distàncies programades. Hauré de vigilar més el càrdio, és clar. Tinc molt clar que no puc passar dels 167 bpm i que gaire estona a més enllà dels 160 tampoc no és bo. Ja us explicaré com em va. De moment, avui, sensació total de victòria. Per començar, gens malament, he fet els 10 km en 1 hora 06′. M’he premiat amb un somriure. Amb un gran somriure.

Old diesel truck running mode

Al setembre vaig començar a córrer per Barcelona. Em llevava més d’hora i me n’anava a un petit parc proper. El circuit, mesurat amb el Google Earth, feia exactament 500 metres. Un trosset pla, un trosset curt i costerudet, un altre trosset de pujadeta més suau, i la llarga baixada final. I, apa, tornem-hi, anar fent voltes. Només calia comptar quantes n’havia fet per saber la distància que havia corregut. 4000, 5000, 6000 metres, li vaig anar agafant el gust a això de córrer. Bé, també m’ajudava el GPS del mòbil. Una amiga em va regalar un llibre (Canvia de vida, posa’t a córrer, d’Eva Ferrer Vidal-Barraquer, d’Angle Editorial) que em va anar molt i molt bé i que aconsello a tothom. Em va donar pautes sobre moltes coses que desconeixia i que em vaig adaptar a la meva mida. No em pensava mai que sortiria del meu circuit (el llibre ja m’avençava que tard o d’hora em cansaria d’anar sempre pel mateix lloc, però jo no m’ho creia), el cas és que, a partir d’un cert moment, vaig anar descobrint llocs nous. 7000 metres. Barcelona començava a ser divertida! A l’octubre vaig arribar als 8000. Ara, ja, fer menys de 6 o 7 kilòmetres em semblava fer realment poc. Qui m’ho hauria dit, només tres mesos després de començar! A començament de novembre em van operar l’hèrnia, i això em va tenir gairebé un mes aturat. Em pensava que havia perdut tot el fons que havia guanyat, que hauria de tornar a començar des de zero. Però sembla que el cos ja se m’havia acostumat i necessitava fer kilòmetres. Em va costar ben poc tornar al nivell on era. A mitjan desembre vaig fer, per primera vegada, els 10000 metres. Tota una satisfacció.

Els Reis em van portar un rellotge GPS cardiòmetre i, des d’aleshores, corro vigilant el pols. A partir de febrer canvio de zona de córrer, ara menys urbana i, de vegades, molt més costeruda. Des de Sant Just Desvern faig sovint incursions per Collserola, que no és un lloc pla precisament o, quan no tinc ganes d’enfilar-me, me’n vaig cap al riu, cap al Llobregat, que sí que és força pla. M’he estabilitzat en això de les distàncies. Les sortides normals són de 8 a 13 km. Algunes vegades, si tinc temps, especialment els caps de setmana, en faig 15 o 16. I un sol cop en vaig fer 22. El que diu el promig de Garmin Connect, des que hi sóc apuntat, és que faig una sortida d’uns 10.000 metres cada tres dies.

Marques de crono? Cap ni una. No corro per superar ningú, ni a mi mateix. De pressa, no hi vaig gaire, però arribo. Trac-trac-trac-trac, ritme pausat i constant (Old diesel truck running mode, que em vaig inventar un dia), no m’he d’aturar per respirar, a menys que sigui una pujada de les que en dic “impossibles” i que he d’acabar de fer caminant. D’aquestes n’hi ha poques, però n’hi ha. Corro per passar-m’ho bé i per estar en forma, per gaudir dels llocs per on passo. No tinc cap ganes d’anar més de pressa, de batre cap rècord. Objectiu? Fer aquests 8, 10 o 12 km i, quan arribi a casa, poder fer l’activitat del dia amb normalitat, sigui quina sigui, sense ser presoner del cansament. I quan m’avença algú a grans gambades, deixant-me enrere en un tres i no res, ric per dins i penso «no té cap mèrit, xaval (o xavala), acabes d’avençar el runner més lent de la ciutat». I continuo al meu pas. Old diesel truck running mode.