Tagged: dieta

Acollonit

La cosa no va quedar amb això del sucre, no senyor. Un diabètic!, van cridar les alarmes. I es van posar en marxa tots els protocols. Si no volia senyors de bata blanca a prop meu, en vaig tenir per donar i per vendre. Fot-li, que no ha estat res! Em van mirar per tot arreu, analitzat, mesurat i controlat com si fos… Sabeu com me sentia? Com si fos un fórmula 1! Mirat, revisat i parametritzat al detall. L’endocrí em va posar un règim que, després dels terribles càstigs i sofriments que m’esperava, encara em va semblar força benigne. En essència es tractava de ser lògic amb el menjar, d’incloure fruita i verdura a la dieta diària, peix al vespre, pa en la mesura adequada al llarg de tot el dia, eliminar temporalment els aliments més greixosos (adéu-siau, fuets i embotits de tota mena, formatges potents i carn de porc en general). I, sobretot, adéu-siau a les menges amb alt contingut de sucre. I per beure, aigua clara.

Dies després de començar la dieta vaig llegir que les accions de Nesquik havien davallat en picat perquè es va detectar una important baixada del consum. Jo solet vaig estar a punt d’enfonsar l’empresa. Les cerveseres també ho van notar. I les envasadores de sucs. Com que han deixat de vendre’m els seus tetrabrics, ara els fan servir de totxos per a la construcció.

La veritat és que no em va costar tant. No vaig passar gana. Gens. Sí que és cert que, sobretot al començament, vaig passar vici. Ja no podia picar entre hores i ja no feia la cerveseta amb els amics (i vaig descobrir que l’aigua pot ser una beguda igual de social). A canvi, la bàscula em regalava bones notícies gairebé cada cop que m’hi enfilava.

Però… què té a veure això amb córrer? Molt. Amb això del sucre em van aconsellar exercici regular. Caminar una horeta, o horeta i mitja, o dues, cada dia, a bon pas, semblava una bona mesura, aprovada tant per l’endocrí com pel cardiòleg. Caminar sempre m’ha agradat, no em resultava un esforç extraordinari. Senzillament, es tractava d’anar a peu allà on fins ara anava amb transport públic.

Però…, ai! He parlat del cardiòleg. Tant mirat i miradíssim, la primera obvietat va ser que tenia la pressió alta. I això, barrejat amb obesitat, podia ser una bomba. El senyor em va voler mirar encara una mica més: “Al setembre et faré una prova d’esforç”, em va dir. Em van venir al cap les imatges dels telenotícies, aquelles de quan es fitxa un futbolista. Una prova d’esforç és allò de la cinta de córrer, amb tot de cables enganxats al cos? Però com he de fer una prova d’esforç si no sóc capaç de córrer ni per agafar l’autobús!? Acollonit! Acollonit és poc, acollonidíssim! Una veu dins meu em va dir: “no t’has de deixar fer el ridícul, el 31 d’agost has de ser capaç de córrer 3 km”.

I així va començar tot. Eren (anava a dir “corrien”) els primers dies de juliol.