Tagged: escalfar

De bon començament

Vaig començar, com tothom, en cap de setmana. De bon matí, a Camprodon, amb la intenció de menjar-me el món. I el cert és que el primer dia el món se’m va menjar a mi. Ni escalfar, ni punyetes, vaig començar a córrer bon punt vaig trepitjar el carrer i encara no dos-cents metres més enllà ja estava treient el fetge per la boca i pensant que em moria. D’acord, feia una mica –una mica!– de pujadeta, però no era, ni de bon tros, res de l’altre món. El que era de l’altre món era jo.

No em pregunteu com és que no ho vaig engegar a dida. Segurament era més gran la por al ridícul en la prova d’esforç que el patiment que pugués sentir ara que començava a córrer. Vaig canviar d’estratègia. I em va sortir bé. Vaig decidir que primer caminaria una estona a bon pas. De fet, a molt bon pas. I que, quan em sentís a punt, correria una mica. I que després, tornaria a caminar, i després correria, i després… I així ho vaig fer. Primer escalfava uns deu minuts caminant de pressa. Després, tres tongades alternatives d’un minut de córrer, un minut de caminar, un minut de córrer, un minut de caminar… Recordo que, de bon començament, els minuts, quan corria, no s’acabaven mai i, en canvi, quan caminava, eren minuts rapidíssims. Com podia alterar tant la percepció del temps?

Això ho vaig fer aquells caps de setmana de juliol. Entre setmana, cada dia una bona caminada per Barcelona, sempre ràpida, em mantenia en forma. El primer cap de setmana d’agost ja em vaig atrevir a córrer més seguit. Vaig continuar fent la caminada prèvia per escalfar i les tres tongadetes alternatives de rigor, com havia fet fins aleshores, però al darrere hi vaig afegir el córrer “de debò”. El cos, semblava mentida, s’havia anat acostumant i ja em sentia capaç de fer-ho. I vaig obrir un full de càlcul on em vaig apuntar què feia cada dia.

Un full de càlcul amb anotacions que ara, un any després, em semblen força naïf. A l’apartat d’observacions, per exemple, vaig escriure:
En la gran majoria de dies a Camprodon aquestes vacances, cal afegir pràcticament el mateix caminant i amb tres tongadetes d’1 minut corrent, per escalfar. No ho compto aquí, però ho vaig fer.
Tendre, oi? Doncs aquí n’hi ha una de més innocent encara:
Només compta distància corrent, independentment que n’hagi fet més caminant.

Al full de càlcul es pot veure l’evolució de les meves curses. 1500 metres el 3 d’agost, 500 el dia 4, 1500 el dia 10, 2400 el dia 11 i, finalment, 3100 el dia 12!!! L’objectiu que m’havia fixat per al 31 d’agost, de ser capaç de córrer 3 km, vaig assolir-lo el dia 12. Puc dir que el mateix dia del meu aniversari em vaig regalar els 3000 metres. I amb quina satisfacció! Recordo que vaig arribar al final amb un somriure d’orella a orella i una enorme sensació de victòria.

Ara calia consolidar. El dia següent, el 13, va ser un mal dia, només 1500 metres i encara repartits en quatre tongades. Però, des d’aleshores, ja no vaig abaixar. El dia 26 ja vaig ser capaç de córrer 4000 metres. Feia poc més d’un mes que corria. No m’ho hauria imaginat mai.

Ja no faria el ridícul en la prova d’esforç.