Tagged: gaudir
La cursa d’El Corte Inglés
Fa molt que no escrivia en aquest bloc. Pobret, que el tinc mig abandonadet! Des de l’últim post he tingut alguna aturada per lesionetes (ara corro amb plantilles), per falta real de temps o, pitjor (i em confesso), en alguns moments, per mandra. L’última cursa oficial que havia fet va ser la del barri de Sant Antoni. I avui, la d’El Corte Inglés. Em vaig inscriure sense xip, com altres vegades, perquè així puc sortir amb amics que no corren normalment i que també s’hi han inscrit. Al capdavall, més que una cursa, és una festa.
Ahir, fent el burro, vaig deixar tocat el genoll i vaig arribar a pensar que no podria sortir. Després em vaig dir “surt, tira fins on puguis, i camina la resta”. I, la veritat, és que se m’ha portat força bé i l’he poguda fer tota corrent. He sortit de darrere, amb unes amigues del grup de tai-txí (un dia parlaré de com comparo la qüestió mental entre tai-txí i córrer) que tenien la intenció de fer-la caminant. 
És una cursa molt difícil. Massificada. Gent que se’t creua, canvis constants de ritme, frenades en sec, canvis de direcció… Tota aquella mena de coses que li senten d’allò més bé a un genoll tocat. Però només he notat un parell o tres de punxadetes. Lleus. He anat corrent sol, al meu aire, trotant més que corrent, fins que, poc abans del primer avituallament, m’han tustat l’esquena. El Xavi! Un amic amb el que hem fet algunes curses. Es veu que ha sortit encara de més enrere i ha anat fent. És una persona de gambada poderosa, molt alt, de quaranta-cincs i cinquantes quan jo sóc d’hora i poc. Evidentment no tenia cap intenció de batre cap rècord. I hem fet la resta de la cursa junts.
Pensaments mentre corria? Algun de divertit, sí. Com el del gos (un de tants gossos) que he vist. El duia la mestressa lligat, i el gos anava per davant, ben normal. I m’he fixat que el dorsal el duia el gos, no ella. M’he imaginat que a l’arribada la desqualificarien per fer trampes: penjar el dorsal al gos davant implica que, a l’arribada, la màquina llegeixi el xip abans que la corredora hagi passat de debò. És o no és fer trampes? I com el de la samarreta amb una ona de so dibuixada. Sí, un noi amb una samarreta blanca amb publi de no recordo què, que a la part de darrere, a baix, portava impresa la representació gràfica d’un so, primer ascendent i després descendent. M’ha fet riure: tenint en compte a quina part del cos queia el dibuix, semblava la representació gràfica d’un pet amb alts i baixos. Digueu-me escatològic.
Comentari que no m’ha agradat? Una parelleta jove, davant del Poble Espanyol aproximadament. I ell esbroncant la noia, amb un to força desagradable, dient-li “és clar que pots més, però com que ja fa estona que vas dient que no podràs, t’has convençut que no podràs i ara no pots!” Ja dic, un to molt desagradable. Nooooi, que aquesta cursa és una festa, que no paga la pena posar-se de mal humor! Ell feia de tot menys animar, no m’ha semblat que servís de gaire ajuda. Vaja, que a mi algú m’ho hagués dit així i l’hagués engegat a pastar fang. No sé si ella ho ha fet.
I com sempre, m’encanta el pas per dintre de l’estadi. Té un no sé què de màgia. Probablement és motiu suficient, per córrer aquesta cursa. Malgrat que el patrocinador no em cau especialment bé. Ho havia de dir.
La cursa de La Maquinista
L’altre dia vaig córrer la Cursa de La Maquinista. Per primera vegada, després d’una progressió en positiu dels temps, vaig fer una regressió. Ja tocava, suposo. Després d’haver baixat de l’hora a la Cursa DIR-Diagonal-Guàrdia Urbana, on tot era pla i baixada, ara tornava a un traçat més “normal”. Vaja, amb una mica de pujadeta i baixadeta. Tampoc tanta, ja ho sé. Pujada és, per exemple, la carretera del Carmel o Doctor Andreu per enfilar el Tibidabo. O alguns caminets costeruts de la Serra de Collserola que he d’acabar pujant caminant, perquè no estic per fer-los corrent. Això són pujades de debò. El que hi havia a la Cursa de La Maquinista, xorradetes de pa sucat amb oli.
Però les xorradetes em van fer perdre força temps, sembla. Vaig fer 1:02:34. De fet, cap al quilòmetre cinc ja vaig veure que no baixava de l’hora ni de lluny i vaig decidir que tampoc m’hi anava a matar gaire més, que volia gaudir de la cursa i prou. Vaig fer la segona part a un ritme molt similar a la primera, tot i que hi havia més tendència a la baixada. Malgrat que era d’hora, al matí, la calda es notava molt i era divertit veure com gairebé tots anàvem buscant els trossos més ombrejats dels carrers. Penso que aquest factor, la calor, va ser –més que les pujadetes i baixadetes– el causant de que no m’hagués trobat realment còmode en cap moment. La calor cansa. I molt.
Que no sigui, també, que el dia abans vaig estar fent la cabreta per la Serralada de Marina i potser vaig acusar-ne el cansament. Per cert, tot un descobriment, la Serralada de Marina. Ja en parlaré en un altre post.
Pròxima cursa: Vila Olímpica. No volies calor? Dues tasses!!
La Jean Bouin, a toro passat
Doncs, sí, gent, ja he fet la meva quarta cursa popular (que lluny que em queda ara la d’El Corte Inglés!) i la meva 61ena sortida de 10km o més en el que portem d’any. És curiós que m’agradi aquest ambient, en el que –realment– no em barrejo amb ningú. Escolto, miro, corro, faig una classificació discreta o més que discreta (que és al màxim a que puc aspirar) i me’n torno cap a casa. Pensant ja en la següent! Al capdavall, és un esport que es practica en solitari, que m’ho diguin a mi, quatre curses populars entre prop d’un centenar de sortides, aquest any. Però córrer allà enmig (bé, enmig, no, al bloc que configura el darrer 10% de corredors:) té alguna cosa. Mira que, corrent sol, no et cal calcular per on passaras aquella noia que va una mica més lenta, aquells dos que caminen, no et cal lluitar (sempre educadíssimament) per un metre quadrat on ficar el peu (i avui, suposo que per comparació amb el Correbarri he trobat altre cop la cursa densa tota l’estona), no et cal tapar-te mentalment les orelles perquè al costat dus una vella màquina de vapor que va esbufegant i et trenca el ritme, perquè el so també fa de les seves i vol manar. Quan corres sol, no cal patir per tot això i, en canvi… m’agraden les curses populars! M’han enganxat. A les curses sóc una miqueta –una miqueta!– més atrevit, dins del meu conservadurisme, dins del meu córrer per fer salut, no per destrossar-la. No sé si és perquè hi ha serveis mèdics a prop i sé que si em passés alguna cosa seria atès ràpidament, no sé si és el ritme general, no sé si és el buscar i trobar forats entre la gent, no sé si és el fet que, al capdavall, és una cursa, que és del que es tracta, el cas és que vaig a un altre ritme i faig una miqueta menys de cas al cardiòmetre. Vaja, que em permeto portar l’agulla durant més estona en zona carbassa (carbassa, no entro en vermell, no patiu, vull que hi hagi Runner més lent de la ciutat per estona). I això es tradueix en temps. Avui, 1.03.20. Vint-i-quatre segons menys que en el Correbarri! I això que el Correbarri era una mica més pla. A la Jean Bouin, quan ja dus 8 km al damunt, comences a pujar el Paral·lel (d’acord, una pujadeta molt suau) i acabes amb una pujada més dura al carrer Lleida. El final és força més dur que el Correbarri. I, així i tot, he guanyat 20″. Començo a no descartar baixar de l’hora i tres. Tot i que la pròxima és més forta, aquesta sí: Circuit de Catalunya. Allà sí que puja! Crec. Això sí, com a mínim, al Circuit de Catalunya no aniran travessant pel mig vianants, bicis i motos. Refotuts impacients!
Correbarri. El meu punt de vista
De vegades un no pot ser tan ràpid com voldria. I no em refereixo a córrer, en aquest cas, sinó a escriure. Vaig fer el Correbarri diumenge passat i, fins ara, no penjo un post. Una setmana. Indignant! Demano públicament la meva dimissió! Però, com que aquí no dimiteix ningú, jo també em quedo aferrat al meu bloc i d’aquí no em treuen. Apa!
El que deia, Correbarri. Una altra cursa popular a les meves bambes. La tercera. La segona amb xip. La primera amb xip groc. Eeeeiii! Més que explicar ritmes i coses d’aquestes, comentaré vivències i frases escoltades. Em venen al cap dos nois i una noia que tenia davant, abans de sortir. Parlaven alegrement. De fet, ella parlava força més que els altres dos. No en vaig fer gaire cas, però devia ser una de les característiques de la noia, això de parlar i parlar. I un dels nois va i li diu al seu company, en veu alta, provocant: “Seràs capaç d’aguantar 10 km amb la XXX (no és una pel·li porno, és el nom de la noia amagat per no comprometre) xerrant i xerrant?” I l’altre que diu, “Nooo. Per això correm, perquè no ens enxampi”. La cosa es va resoldre amb unes rialles i un parell de mastegots carinyosos a cadascun dels nois per part d’ella.
Arrenquem. Com que som molts menys que a la d’El Corte Inglés o la de la Mercè, de seguida guanyes espai i pots córrer amb una certa comoditat. A la que t’allunyes de la zona de sortida, amb tota la seva música marxosa a tot volum, t’enfonses en un espai de silenci. Em va impressionar. En aquell moment, ningú dels que tenia al voltant parlava. Només les gambades i les respiracions. Ho vaig trobar molt bonic. Al Passeig de Colom recuperem una certa normalitat acústica, amb el trànsit proper, allà sota, i ja vaig veient gent que parla. Sempre hi ha els experts aconsellant. Jo, al meu ritmet, avenço una parella jove i el sento a ell, amb to de saber-ne molt: “Ara es tracta d’anar a poc a poc i apretem els últims dos o tres quilòmetres si volem baixar de l’hora”. Vaig pensar que haurien d’apretar molt, si en aquelles alçades els avençava El Runner més Lent de la Ciutat, que pretenia fer hora i cinc.
Pel Passeig Picasso em trobo el cap de la cursa, aquells ja vénen quan jo encara vaig. Força gent troba coneguts corrent en sentit contrari, i se saluden. És un moment divertit. Tinc temps d’escoltar, també, i avençar, dos amics que corren junts. Un d’ells, un altre “expert”, explica que ara que han arribat a l’Arc de Triomf ja és tot baixada. Tècnicament, deu tenir raó, sí. Però és inapreciable. L’altre no deu haver fet mai 10 km i rondina no sé què dels pulmons, i l’expert li contesta que ell, que pesa 90 kg, pateix més perquè a la baixada li costa més de frenar el seu pes (!!). Frenar?
Avituallament. Agafo aigua per inèrcia, tot i que no em cal. Glopejo una mica i en bec molt poqueta. Me’n llenço per damunt, també sense necessitat real. És com un joc. A punt d’arribar al Passeig Picasso altre cop, veig el final de la cursa a l’altre cantó, amb una persona gran davant dels vehicles de tancament. Penso que ja m’agradaria, quan tingui aquella edat, fer curses per tancar-les. I somric. Li desitjo el millor.
Al llarg del recorregut, els típics, entranyables espectadors, que et van animant. “Va, que ja has fet el pitjor!”, diu algú abans del km3; “Corre, que et falta ben poc!”, t’animen al km 4; “Vinga, que no queda res!”, crida una senyora al km 7. Que cridin, que animin. Són el color de la cursa.
A l’arribada, l’espíquer que diu “aixequeu els braços si arribeu fent marca personal”. I jo què sé! He arrencat el crono quan he pogut, perquè se m’ha posat en descans abans de sortir, no me n’he adonat a temps (amb la música a tota castanya qualsevol sent els minixiulets del rellotge que t’avisen) i, quan he passat per la línia de sortida, encara estava buscant satèl·lits. O sigui, que ni idea. He fet una mica de càlculs mentals i, potser sí, arribo a 1:04:30. Somric. Gens malament. Però està per confirmar. Omplo la bossa amb els productes dels patrocinadors, faig una cervesa, gaudeixo de l’ambient, mig ballo amb els batucaires, recullo la motxilla del guarda-robes i me’n torno cap a casa satisfet. Ha estat una experiència agradable. Això enganxa cada cop més.
Abans de dinar faig una ullada al web, i sort que estic assegut. M’ho miro un parell de cops més per estar-ne ben segur. Sí, sóc jo. El meu temps, 1:03:44! No m’ho puc creure.
Cursa de la Mercè 2014
Eufòria! Començo a escriure el post tornant cap a casa després d’haver acabat la cursa. Pensava fer entre 1:06 i 1:08, i més, després de la sortida, absolutament digna de cursa popular, gent per davant i per darrere que no t’acaben de permetre agafar cap ritme. De fet, en el primer quilòmetre i mig, he calculat que duia un ritme per fer 1:10 o més. I, diguem-ne, ja m’hi he conformat. He pensat “gaudeix de la cursa, que has vingut a això, i oblida-te’n del temps, que per alguna cosa ets el runner més lent de la ciutat”. I he gaudit la cursa. Molt. I resulta que, a falta dels temps oficials, que encara no he vist, segons el meu crono he fet 1:04:58. Ni en somnis!
Tenen la seva gràcia, les curses populars. Saps que allà al davant, a anys llum, hi ha el cap de cursa que corre el doble que tu. Per a aquests de davant, la paraula és, realment, “cursa”. Al darrere, una pila de gent de totes les edats i de tots els sexes haguts i per haver, es disputen un trosset d’asfalt que els permeti fer la gambada següent. No hi ha cops de colze: l’ésser humà és molt més educat del que sembla a primer cop d’ull. Per tots aquests de darrere, la paraula és “popular” (amb l’accepció real de la paraula, no la versió política del mot).
Primera constatació: la gent que corre acostuma a ser neta i polida, i surt dutxada de casa. Vaja, que corres enmig de grups de gent suada (veus samarretes molt molles a partir del quilòmetre quatre) i no se senten (o jo no he sentit) fortors de roquefort resclosit. També pot ser, és clar, que jo mateix tingui el nas tapat.
Segona constatació: les malles guanyen. Es veuen més pantalonets ben arrapats als glutis que no pas pantalons curts pengim-penjam com els que porto jo. En això, ja se sap, els homes som menys atrevits. Les malles guanyen entre les senyores (Puc fer un comentari masclista? Per gaudi dels nostres ulls) (Puc fer un comentari estètic? No tots els casos són per gaudi. Algú hauria de saber que uns pengim-penjam li quedarien millor). Detall d’humor: he arribat a veure una noia amb un tutú de ballet per damunt del pantaló: visca el bon humor!
Més coses: on punyetes hem de dur el dorsal? La majoria el portem davant, al pit o a la panxa. Altres, darrere, a l’esquena o, fins i tot, al cul. Segons el reglament de la cursa, “és obligatori córrer la cursa amb el dorsal col·locat a la samarreta de manera que sigui visible”, sense donar més pistes. Com a mínim a la d’El Corte Inglés, et diu que te’l posis davant. És clar que, tenint en compte la tendència a dur-lo davant, per què nassos en diem “dorsal”. Proposo a l’IEC que substitueixi aquesta paraula per una de més adequada, com ara “panxal”. Ah, jo portava el panxal 16684.
Old diesel truck running mode
Al setembre vaig començar a córrer per Barcelona. Em llevava més d’hora i me n’anava a un petit parc proper. El circuit, mesurat amb el Google Earth, feia exactament 500 metres. Un trosset pla, un trosset curt i costerudet, un altre trosset de pujadeta més suau, i la llarga baixada final. I, apa, tornem-hi, anar fent voltes. Només calia comptar quantes n’havia fet per saber la distància que havia corregut. 4000, 5000, 6000 metres, li vaig anar agafant el gust a això de córrer. Bé, també m’ajudava el GPS del mòbil. Una amiga em va regalar un llibre (Canvia de vida, posa’t a córrer, d’Eva Ferrer Vidal-Barraquer, d’Angle Editorial) que em va anar molt i molt bé i que aconsello a tothom. Em va donar pautes sobre moltes coses que desconeixia i que em vaig adaptar a la meva mida. No em pensava mai que sortiria del meu circuit (el llibre ja m’avençava que tard o d’hora em cansaria d’anar sempre pel mateix lloc, però jo no m’ho creia), el cas és que, a partir d’un cert moment, vaig anar descobrint llocs nous. 7000 metres. Barcelona començava a ser divertida! A l’octubre vaig arribar als 8000. Ara, ja, fer menys de 6 o 7 kilòmetres em semblava fer realment poc. Qui m’ho hauria dit, només tres mesos després de començar! A començament de novembre em van operar l’hèrnia, i això em va tenir gairebé un mes aturat. Em pensava que havia perdut tot el fons que havia guanyat, que hauria de tornar a començar des de zero. Però sembla que el cos ja se m’havia acostumat i necessitava fer kilòmetres. Em va costar ben poc tornar al nivell on era. A mitjan desembre vaig fer, per primera vegada, els 10000 metres. Tota una satisfacció.
Els Reis em van portar un rellotge GPS cardiòmetre i, des d’aleshores, corro vigilant el pols. A partir de febrer canvio de zona de córrer, ara menys urbana i, de vegades, molt més costeruda. Des de Sant Just Desvern faig sovint incursions per Collserola, que no és un lloc pla precisament o, quan no tinc ganes d’enfilar-me, me’n vaig cap al riu, cap al Llobregat, que sí que és força pla. M’he estabilitzat en això de les distàncies. Les sortides normals són de 8 a 13 km. Algunes vegades, si tinc temps, especialment els caps de setmana, en faig 15 o 16. I un sol cop en vaig fer 22. El que diu el promig de Garmin Connect, des que hi sóc apuntat, és que faig una sortida d’uns 10.000 metres cada tres dies.
Marques de crono? Cap ni una. No corro per superar ningú, ni a mi mateix. De pressa, no hi vaig gaire, però arribo. Trac-trac-trac-trac, ritme pausat i constant (Old diesel truck running mode, que em vaig inventar un dia), no m’he d’aturar per respirar, a menys que sigui una pujada de les que en dic “impossibles” i que he d’acabar de fer caminant. D’aquestes n’hi ha poques, però n’hi ha. Corro per passar-m’ho bé i per estar en forma, per gaudir dels llocs per on passo. No tinc cap ganes d’anar més de pressa, de batre cap rècord. Objectiu? Fer aquests 8, 10 o 12 km i, quan arribi a casa, poder fer l’activitat del dia amb normalitat, sigui quina sigui, sense ser presoner del cansament. I quan m’avença algú a grans gambades, deixant-me enrere en un tres i no res, ric per dins i penso «no té cap mèrit, xaval (o xavala), acabes d’avençar el runner més lent de la ciutat». I continuo al meu pas. Old diesel truck running mode.
Què coi hi faig jo, aquí?
Què coi hi faig jo, aquí? Qui m’ha cridat a fer el préssec d’aquesta manera? Cooooi, que sembla que no sàpiga ni respirar. I tots els músculs em fan mal. Avui anem malament. I tant! Avui no en faig ni un parell, de quilòmetres.
Això ho penso cada cop que començo a córrer.
Ullada al rellotge-gepeessa-cardiòmetre. No porto ni vuit-cents metres, el cor em va a 150 i la sensació és que avui, res de res. La temptació de llençar la tovallola hi és. Aprofito que una pedreta em torça mínimament –i tan mínimament– el peu, i que en sento la petitíssima fibladeta, per imaginar que no puc seguir. Ai, ai, ai!, em dic, ara és el moment, m’he fet mal: m’aturo i no corro més, per avui. Ai, ai!
Però sé que l’únic que busco és una excusa. Ja m’ho conec de cada dia, això. Cap al quilòmetre i mig, aproximadament, arribaran els automatismes, que en dic jo. I, sí, arriben sense adonar-me’n. Continuo corrent, distret, ara ja no penso en tots els mals. No em fa mal res? No.
M’analitzo. Tot funciona correctament, sembla. El peu? No res, el peu. Està perfecte, el peu. A quin m’he fet mal, al dret o a l’esquerre? Ja ni me’n recordo. I, guaita, ara que no hi penso, sembla que respiro compassat. I el cor? Des que he començat a córrer que fa pujada i, amb tanta estona da-li que da-li cap amunt, ja el dec tenir a 160. Una altra mirada al rellotge i, ostres (somric), el cor s’ha estabilitzat en 140-145.
Noto una mica de pessigolleig a la cara. Una gota que baixa. Suor. Ja suo. Ara m’agrada! Somric. Gaudeixo de la cursa. I molt. Mai no hauria pensat que corrent m’ho podria passar tan bé. Fa un any em mirava la gent que corria i en veu ben baixeta, perquè no em sentissin, els cridava: Colla de bojos! I em miro ara: ara formo part d’aquesta colla! De la colla de bojos. I ben satisfet.
El runner més lent de la ciutat 