Tagged: hèrnia

Un autèntic cràpula!

Córrer? Salut? Jo em pensava que tot això, ni anava amb mi, ni em feia cap falta que hi anés. Encara no fa un any i mig jo pesava gairebé 100 quilos, que, per una alçada d’1,72, representaven un sobrepès més que important. Però l’arrossegava tan panxo. O tan panxa, si em permeteu el joc de paraules.

En ma vida no m’havia fet cap revisió mèdica, ni ganes. Intuïa que, a la que un senyor amb bata blanca em mirés una miqueta a fons, em trobaria de tot. I no em venia gens de gust. Ja m’estava bé anar-me destrossant dia a dia a base de ser exageradament exagerat en tot. Podia ingerir litres i més litres de tota mena de líquids. Un litre de cervesa en un àpat no era una quantitat estranya. He dit en un àpat, no al dia. Per esmorzar queia, amb tota la naturalitat del món, una tassa grossa-grossa de llet, amb sis (sis!!) cullerades de Nesquik. I, pràcticament cada dia, com que ho trobaba molt bo, repetia. A la nit, abans d’anar a dormir, una altra. Divuit cullerades de Nesquik cada dia! Algun cop, fins i tot en berenava. No parlem del litre i mig o dos litres de sucs de fruita envasats (convenientment ensucrats de fàbrica) o de les coca-coles que podien caure. Poquíssima verdura, menys fruita i, sí, croisantets, pastes, patates fregides, fruits secs, i coses d’aquestes, les que vulgueu imaginar. Era un autèntic cràpula! I d’exercici, més aviat poc, si de cas, caminar de tant en tant per la muntanya, però tampoc grans ascensions ni grans travesses, no aneu a pensar. Havia entrat en un grau notable de deixadesa.

Podeu pensar que estava fent una bestiesa. De fet, allò eren un munt de bestieses una al costat de l’altra. Però no sabeu encara l’animalada més bèstia de totes. Per si no arriscava prou la salut, des de feia anys (anys!!) arrossegava una hèrnia umbilical que, en general, no em feia mal, però que dibuixava un bony a la panxa que déu n’hi dó. I jo, per no acostar-me als metges, allà, fent el burro i jugant-me una estrangulació, que hauria pogut tenir resultats funestos de cop i volta. Vaja, tot un exemple sanitari. Semenfotisme.

Diguem que em va aparèixer un àngel el dia que se’m va encendre el llumet, “què tal si no fas tant el burro amb això de l’hèrnia?”. A tothom li pot aparèixer l’àngel, tots fem coses sense ni saber ben bé per què. El cas és que vaig anar al metge. Això cal operar-ho, és clar, em va dir. I, apa, analítica preoperatòria. I allà es va acabar la operació. Vaja, que no va ni començar. Primer calia estabilitzar-me: tenia el sucre pels núvols!! No va ser una sorpresa, precisament. Va ser una tocada de nassos i prou. Vaig descobrir que el semenfotisme havia existit mentre no tenia la constatació dels números, però ara, amb els resultats a la mà, era tota una altra cosa. Potser havia arribat l’hora d’anar fent bondat.