Tagged: objectiu
La Jean Bouin, a toro passat
Doncs, sí, gent, ja he fet la meva quarta cursa popular (que lluny que em queda ara la d’El Corte Inglés!) i la meva 61ena sortida de 10km o més en el que portem d’any. És curiós que m’agradi aquest ambient, en el que –realment– no em barrejo amb ningú. Escolto, miro, corro, faig una classificació discreta o més que discreta (que és al màxim a que puc aspirar) i me’n torno cap a casa. Pensant ja en la següent! Al capdavall, és un esport que es practica en solitari, que m’ho diguin a mi, quatre curses populars entre prop d’un centenar de sortides, aquest any. Però córrer allà enmig (bé, enmig, no, al bloc que configura el darrer 10% de corredors:) té alguna cosa. Mira que, corrent sol, no et cal calcular per on passaras aquella noia que va una mica més lenta, aquells dos que caminen, no et cal lluitar (sempre educadíssimament) per un metre quadrat on ficar el peu (i avui, suposo que per comparació amb el Correbarri he trobat altre cop la cursa densa tota l’estona), no et cal tapar-te mentalment les orelles perquè al costat dus una vella màquina de vapor que va esbufegant i et trenca el ritme, perquè el so també fa de les seves i vol manar. Quan corres sol, no cal patir per tot això i, en canvi… m’agraden les curses populars! M’han enganxat. A les curses sóc una miqueta –una miqueta!– més atrevit, dins del meu conservadurisme, dins del meu córrer per fer salut, no per destrossar-la. No sé si és perquè hi ha serveis mèdics a prop i sé que si em passés alguna cosa seria atès ràpidament, no sé si és el ritme general, no sé si és el buscar i trobar forats entre la gent, no sé si és el fet que, al capdavall, és una cursa, que és del que es tracta, el cas és que vaig a un altre ritme i faig una miqueta menys de cas al cardiòmetre. Vaja, que em permeto portar l’agulla durant més estona en zona carbassa (carbassa, no entro en vermell, no patiu, vull que hi hagi Runner més lent de la ciutat per estona). I això es tradueix en temps. Avui, 1.03.20. Vint-i-quatre segons menys que en el Correbarri! I això que el Correbarri era una mica més pla. A la Jean Bouin, quan ja dus 8 km al damunt, comences a pujar el Paral·lel (d’acord, una pujadeta molt suau) i acabes amb una pujada més dura al carrer Lleida. El final és força més dur que el Correbarri. I, així i tot, he guanyat 20″. Començo a no descartar baixar de l’hora i tres. Tot i que la pròxima és més forta, aquesta sí: Circuit de Catalunya. Allà sí que puja! Crec. Això sí, com a mínim, al Circuit de Catalunya no aniran travessant pel mig vianants, bicis i motos. Refotuts impacients!
Cursa de la Mercè 2014
Eufòria! Començo a escriure el post tornant cap a casa després d’haver acabat la cursa. Pensava fer entre 1:06 i 1:08, i més, després de la sortida, absolutament digna de cursa popular, gent per davant i per darrere que no t’acaben de permetre agafar cap ritme. De fet, en el primer quilòmetre i mig, he calculat que duia un ritme per fer 1:10 o més. I, diguem-ne, ja m’hi he conformat. He pensat “gaudeix de la cursa, que has vingut a això, i oblida-te’n del temps, que per alguna cosa ets el runner més lent de la ciutat”. I he gaudit la cursa. Molt. I resulta que, a falta dels temps oficials, que encara no he vist, segons el meu crono he fet 1:04:58. Ni en somnis!
Tenen la seva gràcia, les curses populars. Saps que allà al davant, a anys llum, hi ha el cap de cursa que corre el doble que tu. Per a aquests de davant, la paraula és, realment, “cursa”. Al darrere, una pila de gent de totes les edats i de tots els sexes haguts i per haver, es disputen un trosset d’asfalt que els permeti fer la gambada següent. No hi ha cops de colze: l’ésser humà és molt més educat del que sembla a primer cop d’ull. Per tots aquests de darrere, la paraula és “popular” (amb l’accepció real de la paraula, no la versió política del mot).
Primera constatació: la gent que corre acostuma a ser neta i polida, i surt dutxada de casa. Vaja, que corres enmig de grups de gent suada (veus samarretes molt molles a partir del quilòmetre quatre) i no se senten (o jo no he sentit) fortors de roquefort resclosit. També pot ser, és clar, que jo mateix tingui el nas tapat.
Segona constatació: les malles guanyen. Es veuen més pantalonets ben arrapats als glutis que no pas pantalons curts pengim-penjam com els que porto jo. En això, ja se sap, els homes som menys atrevits. Les malles guanyen entre les senyores (Puc fer un comentari masclista? Per gaudi dels nostres ulls) (Puc fer un comentari estètic? No tots els casos són per gaudi. Algú hauria de saber que uns pengim-penjam li quedarien millor). Detall d’humor: he arribat a veure una noia amb un tutú de ballet per damunt del pantaló: visca el bon humor!
Més coses: on punyetes hem de dur el dorsal? La majoria el portem davant, al pit o a la panxa. Altres, darrere, a l’esquena o, fins i tot, al cul. Segons el reglament de la cursa, “és obligatori córrer la cursa amb el dorsal col·locat a la samarreta de manera que sigui visible”, sense donar més pistes. Com a mínim a la d’El Corte Inglés, et diu que te’l posis davant. És clar que, tenint en compte la tendència a dur-lo davant, per què nassos en diem “dorsal”. Proposo a l’IEC que substitueixi aquesta paraula per una de més adequada, com ara “panxal”. Ah, jo portava el panxal 16684.
El realisme s’imposa
El realisme s’imposa. Faré la Cursa de la Mercè en més temps del que volia. Volia rondar l’hora, però no baixo de l’hora i sis minuts (vaja, el millor dia vaig fer 1:05:52). I no puc escurçar més el temps perquè, com dic sempre, no vull fer-me malbé. Repeteixo, corro per passar-m’ho bé i per sentir-me en forma, no per destrossar-me. Per fer aquests temps vaig molta estona a la franja dels 150 bpm i em queda poc límit per dalt per pujar de velocitat. No es pot anar tota l’estona al màxim! Faig alguns canvis de ritme més ràpids (o a mi m’ho sembla:), però a la que arribo als 167 (línia vermella), he de tornar a afluixar. El 167, per qui no ho recordi, és el resultat de restar la meva edat a 220. I en tinc 53, per si no vau anar a l’escola el dia que ensenyaven les restes. Aquesta és la fórmula senzilla per saber quina és la freqüència cardiaca màxima. Com més grans, menys esforços se’ns permeten, sembla. Fa vint anys hauria pogut arribar als 187 bpm, o sigui que hauria pogut córrer més. Però fa vint anys jo era un paio grassonet que, ni corria, ni pensava que en algun moment de la vida m’agafaria aquesta mena de bogeria. Benvinguda bogeria! Això sí, estic ben encuriosit per veure com respon la medicina esportiva d’aquí a un temps, quan hi hagi éssers humans de 220 anys: la freqüència cardiaca màxima serà de… zero!!! Impressionant, eh?
El realisme s’imposa, deia. Faré la Cursa de la Mercè i ja hi estic inscrit. Tinc ganes que arribi el dia de recollir el dorsal, a veure si em toca un número que m’agrada. Faré la Cursa de la Mercè i ja he calculat la posició d’arribada… si no falla res. Tampoc no és tan difícil. Mirant les classificacions de l’any passat, amb els temps que estic fent, hauria arribat entre els 11400 i els 11500 primers. No està gens malament. Que em guardin un raconet al podi.
Ostres, sí que tinc objectius!
Caram, mira per on, no m’ho podia ni imaginar. Ara resulta que, tot i que hagi pogut dir el contrari (i ho deia ben convençut), es veu que sí que tinc objectius. De fet, quan vaig començar, fa un any, ja n’hi havia un, d’objectiu, ser capaç de córrer 3 km (per no sentir-me ridícul en una prova d’esforç, recordeu?). Després, sense adonar-me’n, l’objectiu va ser la consolidació, el fet de sortir a córrer de manera regular. Vaig trobar la distància que m’agradava i em feia sentir bé. Això ja ho tinc i això és el que no vull deixar.
I ara va i se’m fica a ceba participar en la Cursa de la Mercè. I em faria molta il·lusió fer-la en un temps força més decent que el que vaig fer en la d’El Corte Inglés. Jo, ara, estic trotant, més que corrent. I ja em va bé. Amb 53 tacos no em vull destrossar. En rutes planes, en aquest moment faig els 10 km en 1 hora 15′ aproximadament. En rutes planes, perquè a la que començo a enfilar-me cap a Collserola, el temps es dispara, depenent molt del desnivell i del tipus de pujades. Però, mira per on, el runner més lent de la ciutat, ara va i es mira el crono!
La ceba és la ceba i quan s’hi fica alguna cosa… M’agradaria molt fer els 10 km de la Mercè en un temps que rondi l’hora. Crec que ho puc fer sense destrossar-me, que és del que es tracta. I avui he començat un pla per aconseguir-ho. D’entrada, mantindré curses a ritme constant “amb automatismes”, sobretot per la muntanya. I les alternaré amb curses com la que he fet avui, pel Llobregat, amb un ritme general un pelet més alegre, amb el cap obligant tota l’estona el cos a ser menys “automàtic”, i amb canvis de ritme, cap amunt, en distàncies programades. Hauré de vigilar més el càrdio, és clar. Tinc molt clar que no puc passar dels 167 bpm i que gaire estona a més enllà dels 160 tampoc no és bo. Ja us explicaré com em va. De moment, avui, sensació total de victòria. Per començar, gens malament, he fet els 10 km en 1 hora 06′. M’he premiat amb un somriure. Amb un gran somriure.
Old diesel truck running mode
Al setembre vaig començar a córrer per Barcelona. Em llevava més d’hora i me n’anava a un petit parc proper. El circuit, mesurat amb el Google Earth, feia exactament 500 metres. Un trosset pla, un trosset curt i costerudet, un altre trosset de pujadeta més suau, i la llarga baixada final. I, apa, tornem-hi, anar fent voltes. Només calia comptar quantes n’havia fet per saber la distància que havia corregut. 4000, 5000, 6000 metres, li vaig anar agafant el gust a això de córrer. Bé, també m’ajudava el GPS del mòbil. Una amiga em va regalar un llibre (Canvia de vida, posa’t a córrer, d’Eva Ferrer Vidal-Barraquer, d’Angle Editorial) que em va anar molt i molt bé i que aconsello a tothom. Em va donar pautes sobre moltes coses que desconeixia i que em vaig adaptar a la meva mida. No em pensava mai que sortiria del meu circuit (el llibre ja m’avençava que tard o d’hora em cansaria d’anar sempre pel mateix lloc, però jo no m’ho creia), el cas és que, a partir d’un cert moment, vaig anar descobrint llocs nous. 7000 metres. Barcelona començava a ser divertida! A l’octubre vaig arribar als 8000. Ara, ja, fer menys de 6 o 7 kilòmetres em semblava fer realment poc. Qui m’ho hauria dit, només tres mesos després de començar! A començament de novembre em van operar l’hèrnia, i això em va tenir gairebé un mes aturat. Em pensava que havia perdut tot el fons que havia guanyat, que hauria de tornar a començar des de zero. Però sembla que el cos ja se m’havia acostumat i necessitava fer kilòmetres. Em va costar ben poc tornar al nivell on era. A mitjan desembre vaig fer, per primera vegada, els 10000 metres. Tota una satisfacció.
Els Reis em van portar un rellotge GPS cardiòmetre i, des d’aleshores, corro vigilant el pols. A partir de febrer canvio de zona de córrer, ara menys urbana i, de vegades, molt més costeruda. Des de Sant Just Desvern faig sovint incursions per Collserola, que no és un lloc pla precisament o, quan no tinc ganes d’enfilar-me, me’n vaig cap al riu, cap al Llobregat, que sí que és força pla. M’he estabilitzat en això de les distàncies. Les sortides normals són de 8 a 13 km. Algunes vegades, si tinc temps, especialment els caps de setmana, en faig 15 o 16. I un sol cop en vaig fer 22. El que diu el promig de Garmin Connect, des que hi sóc apuntat, és que faig una sortida d’uns 10.000 metres cada tres dies.
Marques de crono? Cap ni una. No corro per superar ningú, ni a mi mateix. De pressa, no hi vaig gaire, però arribo. Trac-trac-trac-trac, ritme pausat i constant (Old diesel truck running mode, que em vaig inventar un dia), no m’he d’aturar per respirar, a menys que sigui una pujada de les que en dic “impossibles” i que he d’acabar de fer caminant. D’aquestes n’hi ha poques, però n’hi ha. Corro per passar-m’ho bé i per estar en forma, per gaudir dels llocs per on passo. No tinc cap ganes d’anar més de pressa, de batre cap rècord. Objectiu? Fer aquests 8, 10 o 12 km i, quan arribi a casa, poder fer l’activitat del dia amb normalitat, sigui quina sigui, sense ser presoner del cansament. I quan m’avença algú a grans gambades, deixant-me enrere en un tres i no res, ric per dins i penso «no té cap mèrit, xaval (o xavala), acabes d’avençar el runner més lent de la ciutat». I continuo al meu pas. Old diesel truck running mode.
De bon començament
Vaig començar, com tothom, en cap de setmana. De bon matí, a Camprodon, amb la intenció de menjar-me el món. I el cert és que el primer dia el món se’m va menjar a mi. Ni escalfar, ni punyetes, vaig començar a córrer bon punt vaig trepitjar el carrer i encara no dos-cents metres més enllà ja estava treient el fetge per la boca i pensant que em moria. D’acord, feia una mica –una mica!– de pujadeta, però no era, ni de bon tros, res de l’altre món. El que era de l’altre món era jo.
No em pregunteu com és que no ho vaig engegar a dida. Segurament era més gran la por al ridícul en la prova d’esforç que el patiment que pugués sentir ara que començava a córrer. Vaig canviar d’estratègia. I em va sortir bé. Vaig decidir que primer caminaria una estona a bon pas. De fet, a molt bon pas. I que, quan em sentís a punt, correria una mica. I que després, tornaria a caminar, i després correria, i després… I així ho vaig fer. Primer escalfava uns deu minuts caminant de pressa. Després, tres tongades alternatives d’un minut de córrer, un minut de caminar, un minut de córrer, un minut de caminar… Recordo que, de bon començament, els minuts, quan corria, no s’acabaven mai i, en canvi, quan caminava, eren minuts rapidíssims. Com podia alterar tant la percepció del temps?
Això ho vaig fer aquells caps de setmana de juliol. Entre setmana, cada dia una bona caminada per Barcelona, sempre ràpida, em mantenia en forma. El primer cap de setmana d’agost ja em vaig atrevir a córrer més seguit. Vaig continuar fent la caminada prèvia per escalfar i les tres tongadetes alternatives de rigor, com havia fet fins aleshores, però al darrere hi vaig afegir el córrer “de debò”. El cos, semblava mentida, s’havia anat acostumant i ja em sentia capaç de fer-ho. I vaig obrir un full de càlcul on em vaig apuntar què feia cada dia.
Un full de càlcul amb anotacions que ara, un any després, em semblen força naïf. A l’apartat d’observacions, per exemple, vaig escriure:
En la gran majoria de dies a Camprodon aquestes vacances, cal afegir pràcticament el mateix caminant i amb tres tongadetes d’1 minut corrent, per escalfar. No ho compto aquí, però ho vaig fer.
Tendre, oi? Doncs aquí n’hi ha una de més innocent encara:
Només compta distància corrent, independentment que n’hagi fet més caminant.
Al full de càlcul es pot veure l’evolució de les meves curses. 1500 metres el 3 d’agost, 500 el dia 4, 1500 el dia 10, 2400 el dia 11 i, finalment, 3100 el dia 12!!! L’objectiu que m’havia fixat per al 31 d’agost, de ser capaç de córrer 3 km, vaig assolir-lo el dia 12. Puc dir que el mateix dia del meu aniversari em vaig regalar els 3000 metres. I amb quina satisfacció! Recordo que vaig arribar al final amb un somriure d’orella a orella i una enorme sensació de victòria.
Ara calia consolidar. El dia següent, el 13, va ser un mal dia, només 1500 metres i encara repartits en quatre tongades. Però, des d’aleshores, ja no vaig abaixar. El dia 26 ja vaig ser capaç de córrer 4000 metres. Feia poc més d’un mes que corria. No m’ho hauria imaginat mai.
Ja no faria el ridícul en la prova d’esforç.
Acollonit
La cosa no va quedar amb això del sucre, no senyor. Un diabètic!, van cridar les alarmes. I es van posar en marxa tots els protocols. Si no volia senyors de bata blanca a prop meu, en vaig tenir per donar i per vendre. Fot-li, que no ha estat res! Em van mirar per tot arreu, analitzat, mesurat i controlat com si fos… Sabeu com me sentia? Com si fos un fórmula 1! Mirat, revisat i parametritzat al detall. L’endocrí em va posar un règim que, després dels terribles càstigs i sofriments que m’esperava, encara em va semblar força benigne. En essència es tractava de ser lògic amb el menjar, d’incloure fruita i verdura a la dieta diària, peix al vespre, pa en la mesura adequada al llarg de tot el dia, eliminar temporalment els aliments més greixosos (adéu-siau, fuets i embotits de tota mena, formatges potents i carn de porc en general). I, sobretot, adéu-siau a les menges amb alt contingut de sucre. I per beure, aigua clara.
Dies després de començar la dieta vaig llegir que les accions de Nesquik havien davallat en picat perquè es va detectar una important baixada del consum. Jo solet vaig estar a punt d’enfonsar l’empresa. Les cerveseres també ho van notar. I les envasadores de sucs. Com que han deixat de vendre’m els seus tetrabrics, ara els fan servir de totxos per a la construcció.
La veritat és que no em va costar tant. No vaig passar gana. Gens. Sí que és cert que, sobretot al començament, vaig passar vici. Ja no podia picar entre hores i ja no feia la cerveseta amb els amics (i vaig descobrir que l’aigua pot ser una beguda igual de social). A canvi, la bàscula em regalava bones notícies gairebé cada cop que m’hi enfilava.
Però… què té a veure això amb córrer? Molt. Amb això del sucre em van aconsellar exercici regular. Caminar una horeta, o horeta i mitja, o dues, cada dia, a bon pas, semblava una bona mesura, aprovada tant per l’endocrí com pel cardiòleg. Caminar sempre m’ha agradat, no em resultava un esforç extraordinari. Senzillament, es tractava d’anar a peu allà on fins ara anava amb transport públic.
Però…, ai! He parlat del cardiòleg. Tant mirat i miradíssim, la primera obvietat va ser que tenia la pressió alta. I això, barrejat amb obesitat, podia ser una bomba. El senyor em va voler mirar encara una mica més: “Al setembre et faré una prova d’esforç”, em va dir. Em van venir al cap les imatges dels telenotícies, aquelles de quan es fitxa un futbolista. Una prova d’esforç és allò de la cinta de córrer, amb tot de cables enganxats al cos? Però com he de fer una prova d’esforç si no sóc capaç de córrer ni per agafar l’autobús!? Acollonit! Acollonit és poc, acollonidíssim! Una veu dins meu em va dir: “no t’has de deixar fer el ridícul, el 31 d’agost has de ser capaç de córrer 3 km”.
I així va començar tot. Eren (anava a dir “corrien”) els primers dies de juliol.
El runner més lent de la ciutat 