Tagged: operació

Old diesel truck running mode

Al setembre vaig començar a córrer per Barcelona. Em llevava més d’hora i me n’anava a un petit parc proper. El circuit, mesurat amb el Google Earth, feia exactament 500 metres. Un trosset pla, un trosset curt i costerudet, un altre trosset de pujadeta més suau, i la llarga baixada final. I, apa, tornem-hi, anar fent voltes. Només calia comptar quantes n’havia fet per saber la distància que havia corregut. 4000, 5000, 6000 metres, li vaig anar agafant el gust a això de córrer. Bé, també m’ajudava el GPS del mòbil. Una amiga em va regalar un llibre (Canvia de vida, posa’t a córrer, d’Eva Ferrer Vidal-Barraquer, d’Angle Editorial) que em va anar molt i molt bé i que aconsello a tothom. Em va donar pautes sobre moltes coses que desconeixia i que em vaig adaptar a la meva mida. No em pensava mai que sortiria del meu circuit (el llibre ja m’avençava que tard o d’hora em cansaria d’anar sempre pel mateix lloc, però jo no m’ho creia), el cas és que, a partir d’un cert moment, vaig anar descobrint llocs nous. 7000 metres. Barcelona començava a ser divertida! A l’octubre vaig arribar als 8000. Ara, ja, fer menys de 6 o 7 kilòmetres em semblava fer realment poc. Qui m’ho hauria dit, només tres mesos després de començar! A començament de novembre em van operar l’hèrnia, i això em va tenir gairebé un mes aturat. Em pensava que havia perdut tot el fons que havia guanyat, que hauria de tornar a començar des de zero. Però sembla que el cos ja se m’havia acostumat i necessitava fer kilòmetres. Em va costar ben poc tornar al nivell on era. A mitjan desembre vaig fer, per primera vegada, els 10000 metres. Tota una satisfacció.

Els Reis em van portar un rellotge GPS cardiòmetre i, des d’aleshores, corro vigilant el pols. A partir de febrer canvio de zona de córrer, ara menys urbana i, de vegades, molt més costeruda. Des de Sant Just Desvern faig sovint incursions per Collserola, que no és un lloc pla precisament o, quan no tinc ganes d’enfilar-me, me’n vaig cap al riu, cap al Llobregat, que sí que és força pla. M’he estabilitzat en això de les distàncies. Les sortides normals són de 8 a 13 km. Algunes vegades, si tinc temps, especialment els caps de setmana, en faig 15 o 16. I un sol cop en vaig fer 22. El que diu el promig de Garmin Connect, des que hi sóc apuntat, és que faig una sortida d’uns 10.000 metres cada tres dies.

Marques de crono? Cap ni una. No corro per superar ningú, ni a mi mateix. De pressa, no hi vaig gaire, però arribo. Trac-trac-trac-trac, ritme pausat i constant (Old diesel truck running mode, que em vaig inventar un dia), no m’he d’aturar per respirar, a menys que sigui una pujada de les que en dic “impossibles” i que he d’acabar de fer caminant. D’aquestes n’hi ha poques, però n’hi ha. Corro per passar-m’ho bé i per estar en forma, per gaudir dels llocs per on passo. No tinc cap ganes d’anar més de pressa, de batre cap rècord. Objectiu? Fer aquests 8, 10 o 12 km i, quan arribi a casa, poder fer l’activitat del dia amb normalitat, sigui quina sigui, sense ser presoner del cansament. I quan m’avença algú a grans gambades, deixant-me enrere en un tres i no res, ric per dins i penso «no té cap mèrit, xaval (o xavala), acabes d’avençar el runner més lent de la ciutat». I continuo al meu pas. Old diesel truck running mode.

Un autèntic cràpula!

Córrer? Salut? Jo em pensava que tot això, ni anava amb mi, ni em feia cap falta que hi anés. Encara no fa un any i mig jo pesava gairebé 100 quilos, que, per una alçada d’1,72, representaven un sobrepès més que important. Però l’arrossegava tan panxo. O tan panxa, si em permeteu el joc de paraules.

En ma vida no m’havia fet cap revisió mèdica, ni ganes. Intuïa que, a la que un senyor amb bata blanca em mirés una miqueta a fons, em trobaria de tot. I no em venia gens de gust. Ja m’estava bé anar-me destrossant dia a dia a base de ser exageradament exagerat en tot. Podia ingerir litres i més litres de tota mena de líquids. Un litre de cervesa en un àpat no era una quantitat estranya. He dit en un àpat, no al dia. Per esmorzar queia, amb tota la naturalitat del món, una tassa grossa-grossa de llet, amb sis (sis!!) cullerades de Nesquik. I, pràcticament cada dia, com que ho trobaba molt bo, repetia. A la nit, abans d’anar a dormir, una altra. Divuit cullerades de Nesquik cada dia! Algun cop, fins i tot en berenava. No parlem del litre i mig o dos litres de sucs de fruita envasats (convenientment ensucrats de fàbrica) o de les coca-coles que podien caure. Poquíssima verdura, menys fruita i, sí, croisantets, pastes, patates fregides, fruits secs, i coses d’aquestes, les que vulgueu imaginar. Era un autèntic cràpula! I d’exercici, més aviat poc, si de cas, caminar de tant en tant per la muntanya, però tampoc grans ascensions ni grans travesses, no aneu a pensar. Havia entrat en un grau notable de deixadesa.

Podeu pensar que estava fent una bestiesa. De fet, allò eren un munt de bestieses una al costat de l’altra. Però no sabeu encara l’animalada més bèstia de totes. Per si no arriscava prou la salut, des de feia anys (anys!!) arrossegava una hèrnia umbilical que, en general, no em feia mal, però que dibuixava un bony a la panxa que déu n’hi dó. I jo, per no acostar-me als metges, allà, fent el burro i jugant-me una estrangulació, que hauria pogut tenir resultats funestos de cop i volta. Vaja, tot un exemple sanitari. Semenfotisme.

Diguem que em va aparèixer un àngel el dia que se’m va encendre el llumet, “què tal si no fas tant el burro amb això de l’hèrnia?”. A tothom li pot aparèixer l’àngel, tots fem coses sense ni saber ben bé per què. El cas és que vaig anar al metge. Això cal operar-ho, és clar, em va dir. I, apa, analítica preoperatòria. I allà es va acabar la operació. Vaja, que no va ni començar. Primer calia estabilitzar-me: tenia el sucre pels núvols!! No va ser una sorpresa, precisament. Va ser una tocada de nassos i prou. Vaig descobrir que el semenfotisme havia existit mentre no tenia la constatació dels números, però ara, amb els resultats a la mà, era tota una altra cosa. Potser havia arribat l’hora d’anar fent bondat.