Tagged: pantalons

Runner tunejat (1a part)

Fa un temps, parlant amb un nebot, em va preguntar si jo corria tunejat. Tunejat, què vols dir? Sí, tio, que jo corro amb una samarreta i uns pantalons curts normals, però veus la gent que es pensen que molen molt, que van tots tunejats. Va fer un posat de mig xuleta, imitant-los, i jo no vaig poder evitar riure. Després vaig pensar que potser ell tenia raó, que, al final, tots acabem corrent tunejats.

I no és per xuleria.

Comences amb allò que tens per casa, uns pantalons curts, una samareta de cotó, les primeres bambes que trobes (o les bambes que, senzillament, tens) i fot-li que fa fort. En el meu cas, vaig començar a córrer amb unes bambes estranyes comprades temps abans al Lidl, o amb unes botes baixes de muntanya (bambabotes, en dic jo) els dies que havia plogut. I, per Barcelona, fins i tot, quatre dies (només quatre dies, per sort) amb el calçat esportiu menys esportiu que existeix: unes VamCats!. Molt boniques, sí, bones per caminar per la ciutat, però pràcticament inútils a l’hora de córrer, amb la seva sola prima i gens esmorteïda. Vaja, com per lesionar-me només començar! Vaig tenir sort i no em va passar res.

A començament de setembre ja em vaig comprar les Mizuno (ostres, ara que hi penso, ja n’he dit tres, semblo un catàleg de marques, haha, però com que no em paga ningú, puc posar el que vulgui, oi?). Va costar triar. Te’n proves unes quantes i acabes triant aquelles que, pel preu que estàs disposat a pagar, això sí, t’acaricien més amorosament els peus. Vaja, que és una qüestió de sensacions. Primer busco comoditat i un bon esmorteïment, bàsicament al taló. Ja no m’importa tant si són una mica més o menys lleugeres: no competint, no crec que la cosa em vingui de 15 grams de més a cada peu. I al final, vé allò de l’estètica, et sembla que “aquella cosa”, les bambes, vull dir, a les quals encara no els has agafat carinyo, aquella cosa, deia, té uns colors o uns dibuixos una mica cridaners. O molt cridaners. I penses que no seràs capaç de portar-les. I tornes a pensar que coi, que estan bé de preu, que són comodíssimes, que l’esmorteïment et sembla bo, que et mimen els peus… I fas un esforç i penses que no són tan lletges, que n’hi ha de pitjors. I compres.

El primer dia que vaig sortir al carrer amb les meves Mizuno vermell i plata em pensava que duia focus als peus i que tothom em mirava. Crec que no em va mirar absolutament ningú. I ara em plantejo que les pròximes poden ser de tantes coloraines com vulguin. Deu ser que ja m’he convertit en un runner tunejat.