Tagged: patir

Què coi hi faig jo, aquí?

Què coi hi faig jo, aquí? Qui m’ha cridat a fer el préssec d’aquesta manera? Cooooi, que sembla que no sàpiga ni respirar. I tots els músculs em fan mal. Avui anem malament. I tant! Avui no en faig ni un parell, de quilòmetres.
Això ho penso cada cop que començo a córrer.

Ullada al rellotge-gepeessa-cardiòmetre. No porto ni vuit-cents metres, el cor em va a 150 i la sensació és que avui, res de res. La temptació de llençar la tovallola hi és. Aprofito que una pedreta em torça mínimament –i tan mínimament– el peu, i que en sento la petitíssima fibladeta, per imaginar que no puc seguir. Ai, ai, ai!, em dic, ara és el moment, m’he fet mal: m’aturo i no corro més, per avui. Ai, ai!

Però sé que l’únic que busco és una excusa. Ja m’ho conec de cada dia, això. Cap al quilòmetre i mig, aproximadament, arribaran els automatismes, que en dic jo. I, sí, arriben sense adonar-me’n. Continuo corrent, distret, ara ja no penso en tots els mals. No em fa mal res? No.
M’analitzo. Tot funciona correctament, sembla. El peu? No res, el peu. Està perfecte, el peu. A quin m’he fet mal, al dret o a l’esquerre? Ja ni me’n recordo. I, guaita, ara que no hi penso, sembla que respiro compassat. I el cor? Des que he començat a córrer que fa pujada i, amb tanta estona da-li que da-li cap amunt, ja el dec tenir a 160. Una altra mirada al rellotge i, ostres (somric), el cor s’ha estabilitzat en 140-145.

Noto una mica de pessigolleig a la cara. Una gota que baixa. Suor. Ja suo. Ara m’agrada! Somric. Gaudeixo de la cursa. I molt. Mai no hauria pensat que corrent m’ho podria passar tan bé. Fa un any em mirava la gent que corria i en veu ben baixeta, perquè no em sentissin, els cridava: Colla de bojos! I em miro ara: ara formo part d’aquesta colla! De la colla de bojos. I ben satisfet.