Tagged: pes

Runner tunejat (2a part)

Tornem-hi amb el tunning. De bon començament, quan un s’inicia en això de córrer, no ho fa amb tota la parafernàlia. O potser sí, és clar, segur que hi ha qui es vesteix de cap a peus com si anés a la final del Mundial d’Atletisme, quan encara no és capaç de fer trenta passes seguides sense esbufegar com una vella locomotora de vapor. Però vaja, la majoria de la gent comença amb allò que té, i va incorporant peces al seu tunning personal a mesura que en sent la necessitat.

Què us he de dir? Com a urgent-urgent, crec que són imprescindibles unes bambes bones. Qualsevol altra cosa, ja arribarà, però les bambes són la peça més important del corredor (ostres, acabo de dir “el corredor” i no “el runner“!; que em perdoni qui s’hagi sentit ofès amb aquest terrible anacronisme lingüístic que he comès). Les bambes són les que reben l’impacte de les nostres passes contra el terra i, per molt que us imagineu que cada cop és un impacte amb la força del vostre pes, que fóra força lògic imaginar-ho i que ja déu n’hi dó, es veu que no. Segons diu la gent que en sap d’aquestes coses, quan correm, impactem contra el terra amb una força entre una vegada i mitja i el doble del nostre pes. Suposo, això no ho he llegit però no és gaire difícil de deduir, que com més ràpides les curses i més llargues les gambades, més potent és l’impacte. Per tant, ull viu.

Imagineu-me a mi, doncs, fa un any, amb unes bambes amb esmorteïment zero o gairebé. Pesava 90 quilos, quan vaig començar a córrer. Sí, d’acord, a velocitat lenta i, per tant, ho multiplicaré només per 1,5. Cada passa que feia era un cop de 135 quilos (90+45) contra l’asfalt. Sense esmorteïr, directe a peus i genolls. Com per haver-me destrossat d’entrada! Quan les vaig comprar i vaig començar a córrer amb elles, jo les vaig trobar comodíssimes i molt protegit de peus i cames, però les pobres Mizuno devien pensar que els havia tocat la grossa. I, sí, de fet els va tocar el gros. Ara, un any després, ens tenim carinyo mutu, però ja he d’anar pensant a jubilar-les, freguen el miler de quilòmetres, i tot i que encara els funciona bé l’esmorteïment qualsevol dia d’aquests deixarà de fer-ho. Suposo que la rebaixada de pes (ara en faig 76, mantinguts des de fa molt) i el fet que jo no sigui el runner més ràpid de la ciutat han permès que em durin més del que era previsible. Sí, de reserva tinc unes Kalenji que, què voleu que us digui?, córrer, puc córrer, però no em saben transmetre les sensacions que em transmeten les meves estimades Mizuno vermell i plata. I, de debò, ara que hi sóc posat, falta tan poquet que em faria molta ràbia haver de córrer la Cursa de la Mercè sense elles perquè haguessin fet figa abans. Aguanteu un meset més, si us plau!

Eeeeiiii, 1:05:40 per fer 10km! Ja m’acosto a l’hora!!!

Acollonit

La cosa no va quedar amb això del sucre, no senyor. Un diabètic!, van cridar les alarmes. I es van posar en marxa tots els protocols. Si no volia senyors de bata blanca a prop meu, en vaig tenir per donar i per vendre. Fot-li, que no ha estat res! Em van mirar per tot arreu, analitzat, mesurat i controlat com si fos… Sabeu com me sentia? Com si fos un fórmula 1! Mirat, revisat i parametritzat al detall. L’endocrí em va posar un règim que, després dels terribles càstigs i sofriments que m’esperava, encara em va semblar força benigne. En essència es tractava de ser lògic amb el menjar, d’incloure fruita i verdura a la dieta diària, peix al vespre, pa en la mesura adequada al llarg de tot el dia, eliminar temporalment els aliments més greixosos (adéu-siau, fuets i embotits de tota mena, formatges potents i carn de porc en general). I, sobretot, adéu-siau a les menges amb alt contingut de sucre. I per beure, aigua clara.

Dies després de començar la dieta vaig llegir que les accions de Nesquik havien davallat en picat perquè es va detectar una important baixada del consum. Jo solet vaig estar a punt d’enfonsar l’empresa. Les cerveseres també ho van notar. I les envasadores de sucs. Com que han deixat de vendre’m els seus tetrabrics, ara els fan servir de totxos per a la construcció.

La veritat és que no em va costar tant. No vaig passar gana. Gens. Sí que és cert que, sobretot al començament, vaig passar vici. Ja no podia picar entre hores i ja no feia la cerveseta amb els amics (i vaig descobrir que l’aigua pot ser una beguda igual de social). A canvi, la bàscula em regalava bones notícies gairebé cada cop que m’hi enfilava.

Però… què té a veure això amb córrer? Molt. Amb això del sucre em van aconsellar exercici regular. Caminar una horeta, o horeta i mitja, o dues, cada dia, a bon pas, semblava una bona mesura, aprovada tant per l’endocrí com pel cardiòleg. Caminar sempre m’ha agradat, no em resultava un esforç extraordinari. Senzillament, es tractava d’anar a peu allà on fins ara anava amb transport públic.

Però…, ai! He parlat del cardiòleg. Tant mirat i miradíssim, la primera obvietat va ser que tenia la pressió alta. I això, barrejat amb obesitat, podia ser una bomba. El senyor em va voler mirar encara una mica més: “Al setembre et faré una prova d’esforç”, em va dir. Em van venir al cap les imatges dels telenotícies, aquelles de quan es fitxa un futbolista. Una prova d’esforç és allò de la cinta de córrer, amb tot de cables enganxats al cos? Però com he de fer una prova d’esforç si no sóc capaç de córrer ni per agafar l’autobús!? Acollonit! Acollonit és poc, acollonidíssim! Una veu dins meu em va dir: “no t’has de deixar fer el ridícul, el 31 d’agost has de ser capaç de córrer 3 km”.

I així va començar tot. Eren (anava a dir “corrien”) els primers dies de juliol.

Un autèntic cràpula!

Córrer? Salut? Jo em pensava que tot això, ni anava amb mi, ni em feia cap falta que hi anés. Encara no fa un any i mig jo pesava gairebé 100 quilos, que, per una alçada d’1,72, representaven un sobrepès més que important. Però l’arrossegava tan panxo. O tan panxa, si em permeteu el joc de paraules.

En ma vida no m’havia fet cap revisió mèdica, ni ganes. Intuïa que, a la que un senyor amb bata blanca em mirés una miqueta a fons, em trobaria de tot. I no em venia gens de gust. Ja m’estava bé anar-me destrossant dia a dia a base de ser exageradament exagerat en tot. Podia ingerir litres i més litres de tota mena de líquids. Un litre de cervesa en un àpat no era una quantitat estranya. He dit en un àpat, no al dia. Per esmorzar queia, amb tota la naturalitat del món, una tassa grossa-grossa de llet, amb sis (sis!!) cullerades de Nesquik. I, pràcticament cada dia, com que ho trobaba molt bo, repetia. A la nit, abans d’anar a dormir, una altra. Divuit cullerades de Nesquik cada dia! Algun cop, fins i tot en berenava. No parlem del litre i mig o dos litres de sucs de fruita envasats (convenientment ensucrats de fàbrica) o de les coca-coles que podien caure. Poquíssima verdura, menys fruita i, sí, croisantets, pastes, patates fregides, fruits secs, i coses d’aquestes, les que vulgueu imaginar. Era un autèntic cràpula! I d’exercici, més aviat poc, si de cas, caminar de tant en tant per la muntanya, però tampoc grans ascensions ni grans travesses, no aneu a pensar. Havia entrat en un grau notable de deixadesa.

Podeu pensar que estava fent una bestiesa. De fet, allò eren un munt de bestieses una al costat de l’altra. Però no sabeu encara l’animalada més bèstia de totes. Per si no arriscava prou la salut, des de feia anys (anys!!) arrossegava una hèrnia umbilical que, en general, no em feia mal, però que dibuixava un bony a la panxa que déu n’hi dó. I jo, per no acostar-me als metges, allà, fent el burro i jugant-me una estrangulació, que hauria pogut tenir resultats funestos de cop i volta. Vaja, tot un exemple sanitari. Semenfotisme.

Diguem que em va aparèixer un àngel el dia que se’m va encendre el llumet, “què tal si no fas tant el burro amb això de l’hèrnia?”. A tothom li pot aparèixer l’àngel, tots fem coses sense ni saber ben bé per què. El cas és que vaig anar al metge. Això cal operar-ho, és clar, em va dir. I, apa, analítica preoperatòria. I allà es va acabar la operació. Vaja, que no va ni començar. Primer calia estabilitzar-me: tenia el sucre pels núvols!! No va ser una sorpresa, precisament. Va ser una tocada de nassos i prou. Vaig descobrir que el semenfotisme havia existit mentre no tenia la constatació dels números, però ara, amb els resultats a la mà, era tota una altra cosa. Potser havia arribat l’hora d’anar fent bondat.