Tagged: respiració

Old diesel truck running mode

Al setembre vaig començar a córrer per Barcelona. Em llevava més d’hora i me n’anava a un petit parc proper. El circuit, mesurat amb el Google Earth, feia exactament 500 metres. Un trosset pla, un trosset curt i costerudet, un altre trosset de pujadeta més suau, i la llarga baixada final. I, apa, tornem-hi, anar fent voltes. Només calia comptar quantes n’havia fet per saber la distància que havia corregut. 4000, 5000, 6000 metres, li vaig anar agafant el gust a això de córrer. Bé, també m’ajudava el GPS del mòbil. Una amiga em va regalar un llibre (Canvia de vida, posa’t a córrer, d’Eva Ferrer Vidal-Barraquer, d’Angle Editorial) que em va anar molt i molt bé i que aconsello a tothom. Em va donar pautes sobre moltes coses que desconeixia i que em vaig adaptar a la meva mida. No em pensava mai que sortiria del meu circuit (el llibre ja m’avençava que tard o d’hora em cansaria d’anar sempre pel mateix lloc, però jo no m’ho creia), el cas és que, a partir d’un cert moment, vaig anar descobrint llocs nous. 7000 metres. Barcelona començava a ser divertida! A l’octubre vaig arribar als 8000. Ara, ja, fer menys de 6 o 7 kilòmetres em semblava fer realment poc. Qui m’ho hauria dit, només tres mesos després de començar! A començament de novembre em van operar l’hèrnia, i això em va tenir gairebé un mes aturat. Em pensava que havia perdut tot el fons que havia guanyat, que hauria de tornar a començar des de zero. Però sembla que el cos ja se m’havia acostumat i necessitava fer kilòmetres. Em va costar ben poc tornar al nivell on era. A mitjan desembre vaig fer, per primera vegada, els 10000 metres. Tota una satisfacció.

Els Reis em van portar un rellotge GPS cardiòmetre i, des d’aleshores, corro vigilant el pols. A partir de febrer canvio de zona de córrer, ara menys urbana i, de vegades, molt més costeruda. Des de Sant Just Desvern faig sovint incursions per Collserola, que no és un lloc pla precisament o, quan no tinc ganes d’enfilar-me, me’n vaig cap al riu, cap al Llobregat, que sí que és força pla. M’he estabilitzat en això de les distàncies. Les sortides normals són de 8 a 13 km. Algunes vegades, si tinc temps, especialment els caps de setmana, en faig 15 o 16. I un sol cop en vaig fer 22. El que diu el promig de Garmin Connect, des que hi sóc apuntat, és que faig una sortida d’uns 10.000 metres cada tres dies.

Marques de crono? Cap ni una. No corro per superar ningú, ni a mi mateix. De pressa, no hi vaig gaire, però arribo. Trac-trac-trac-trac, ritme pausat i constant (Old diesel truck running mode, que em vaig inventar un dia), no m’he d’aturar per respirar, a menys que sigui una pujada de les que en dic “impossibles” i que he d’acabar de fer caminant. D’aquestes n’hi ha poques, però n’hi ha. Corro per passar-m’ho bé i per estar en forma, per gaudir dels llocs per on passo. No tinc cap ganes d’anar més de pressa, de batre cap rècord. Objectiu? Fer aquests 8, 10 o 12 km i, quan arribi a casa, poder fer l’activitat del dia amb normalitat, sigui quina sigui, sense ser presoner del cansament. I quan m’avença algú a grans gambades, deixant-me enrere en un tres i no res, ric per dins i penso «no té cap mèrit, xaval (o xavala), acabes d’avençar el runner més lent de la ciutat». I continuo al meu pas. Old diesel truck running mode.

Què coi hi faig jo, aquí?

Què coi hi faig jo, aquí? Qui m’ha cridat a fer el préssec d’aquesta manera? Cooooi, que sembla que no sàpiga ni respirar. I tots els músculs em fan mal. Avui anem malament. I tant! Avui no en faig ni un parell, de quilòmetres.
Això ho penso cada cop que començo a córrer.

Ullada al rellotge-gepeessa-cardiòmetre. No porto ni vuit-cents metres, el cor em va a 150 i la sensació és que avui, res de res. La temptació de llençar la tovallola hi és. Aprofito que una pedreta em torça mínimament –i tan mínimament– el peu, i que en sento la petitíssima fibladeta, per imaginar que no puc seguir. Ai, ai, ai!, em dic, ara és el moment, m’he fet mal: m’aturo i no corro més, per avui. Ai, ai!

Però sé que l’únic que busco és una excusa. Ja m’ho conec de cada dia, això. Cap al quilòmetre i mig, aproximadament, arribaran els automatismes, que en dic jo. I, sí, arriben sense adonar-me’n. Continuo corrent, distret, ara ja no penso en tots els mals. No em fa mal res? No.
M’analitzo. Tot funciona correctament, sembla. El peu? No res, el peu. Està perfecte, el peu. A quin m’he fet mal, al dret o a l’esquerre? Ja ni me’n recordo. I, guaita, ara que no hi penso, sembla que respiro compassat. I el cor? Des que he començat a córrer que fa pujada i, amb tanta estona da-li que da-li cap amunt, ja el dec tenir a 160. Una altra mirada al rellotge i, ostres (somric), el cor s’ha estabilitzat en 140-145.

Noto una mica de pessigolleig a la cara. Una gota que baixa. Suor. Ja suo. Ara m’agrada! Somric. Gaudeixo de la cursa. I molt. Mai no hauria pensat que corrent m’ho podria passar tan bé. Fa un any em mirava la gent que corria i en veu ben baixeta, perquè no em sentissin, els cridava: Colla de bojos! I em miro ara: ara formo part d’aquesta colla! De la colla de bojos. I ben satisfet.