Tagged: ritme
La cursa d’El Corte Inglés
Fa molt que no escrivia en aquest bloc. Pobret, que el tinc mig abandonadet! Des de l’últim post he tingut alguna aturada per lesionetes (ara corro amb plantilles), per falta real de temps o, pitjor (i em confesso), en alguns moments, per mandra. L’última cursa oficial que havia fet va ser la del barri de Sant Antoni. I avui, la d’El Corte Inglés. Em vaig inscriure sense xip, com altres vegades, perquè així puc sortir amb amics que no corren normalment i que també s’hi han inscrit. Al capdavall, més que una cursa, és una festa.
Ahir, fent el burro, vaig deixar tocat el genoll i vaig arribar a pensar que no podria sortir. Després em vaig dir “surt, tira fins on puguis, i camina la resta”. I, la veritat, és que se m’ha portat força bé i l’he poguda fer tota corrent. He sortit de darrere, amb unes amigues del grup de tai-txí (un dia parlaré de com comparo la qüestió mental entre tai-txí i córrer) que tenien la intenció de fer-la caminant. 
És una cursa molt difícil. Massificada. Gent que se’t creua, canvis constants de ritme, frenades en sec, canvis de direcció… Tota aquella mena de coses que li senten d’allò més bé a un genoll tocat. Però només he notat un parell o tres de punxadetes. Lleus. He anat corrent sol, al meu aire, trotant més que corrent, fins que, poc abans del primer avituallament, m’han tustat l’esquena. El Xavi! Un amic amb el que hem fet algunes curses. Es veu que ha sortit encara de més enrere i ha anat fent. És una persona de gambada poderosa, molt alt, de quaranta-cincs i cinquantes quan jo sóc d’hora i poc. Evidentment no tenia cap intenció de batre cap rècord. I hem fet la resta de la cursa junts.
Pensaments mentre corria? Algun de divertit, sí. Com el del gos (un de tants gossos) que he vist. El duia la mestressa lligat, i el gos anava per davant, ben normal. I m’he fixat que el dorsal el duia el gos, no ella. M’he imaginat que a l’arribada la desqualificarien per fer trampes: penjar el dorsal al gos davant implica que, a l’arribada, la màquina llegeixi el xip abans que la corredora hagi passat de debò. És o no és fer trampes? I com el de la samarreta amb una ona de so dibuixada. Sí, un noi amb una samarreta blanca amb publi de no recordo què, que a la part de darrere, a baix, portava impresa la representació gràfica d’un so, primer ascendent i després descendent. M’ha fet riure: tenint en compte a quina part del cos queia el dibuix, semblava la representació gràfica d’un pet amb alts i baixos. Digueu-me escatològic.
Comentari que no m’ha agradat? Una parelleta jove, davant del Poble Espanyol aproximadament. I ell esbroncant la noia, amb un to força desagradable, dient-li “és clar que pots més, però com que ja fa estona que vas dient que no podràs, t’has convençut que no podràs i ara no pots!” Ja dic, un to molt desagradable. Nooooi, que aquesta cursa és una festa, que no paga la pena posar-se de mal humor! Ell feia de tot menys animar, no m’ha semblat que servís de gaire ajuda. Vaja, que a mi algú m’ho hagués dit així i l’hagués engegat a pastar fang. No sé si ella ho ha fet.
I com sempre, m’encanta el pas per dintre de l’estadi. Té un no sé què de màgia. Probablement és motiu suficient, per córrer aquesta cursa. Malgrat que el patrocinador no em cau especialment bé. Ho havia de dir.
La cursa de La Maquinista
L’altre dia vaig córrer la Cursa de La Maquinista. Per primera vegada, després d’una progressió en positiu dels temps, vaig fer una regressió. Ja tocava, suposo. Després d’haver baixat de l’hora a la Cursa DIR-Diagonal-Guàrdia Urbana, on tot era pla i baixada, ara tornava a un traçat més “normal”. Vaja, amb una mica de pujadeta i baixadeta. Tampoc tanta, ja ho sé. Pujada és, per exemple, la carretera del Carmel o Doctor Andreu per enfilar el Tibidabo. O alguns caminets costeruts de la Serra de Collserola que he d’acabar pujant caminant, perquè no estic per fer-los corrent. Això són pujades de debò. El que hi havia a la Cursa de La Maquinista, xorradetes de pa sucat amb oli.
Però les xorradetes em van fer perdre força temps, sembla. Vaig fer 1:02:34. De fet, cap al quilòmetre cinc ja vaig veure que no baixava de l’hora ni de lluny i vaig decidir que tampoc m’hi anava a matar gaire més, que volia gaudir de la cursa i prou. Vaig fer la segona part a un ritme molt similar a la primera, tot i que hi havia més tendència a la baixada. Malgrat que era d’hora, al matí, la calda es notava molt i era divertit veure com gairebé tots anàvem buscant els trossos més ombrejats dels carrers. Penso que aquest factor, la calor, va ser –més que les pujadetes i baixadetes– el causant de que no m’hagués trobat realment còmode en cap moment. La calor cansa. I molt.
Que no sigui, també, que el dia abans vaig estar fent la cabreta per la Serralada de Marina i potser vaig acusar-ne el cansament. Per cert, tot un descobriment, la Serralada de Marina. Ja en parlaré en un altre post.
Pròxima cursa: Vila Olímpica. No volies calor? Dues tasses!!
Plorant com un nen
Torno a córrer! I torno a fer curses! I torno a escriure! Després d’una temporadeta corrent poc per raons ics, m’hi he tornat a posar. Últims temps, 1:02:26 als 10Km RACC; 1:01:23 a la Cursa dels Nassos i 1:00:48 a la Cursa de Sant Antoni. I, des de llavors, res, cap cursa més. Fins avui, la 3a Cursa Diagonal DIR-Guàrdia Urbana. Gran cursa, gran dia.
Tot i que està considerada la cursa més ràpida de Barcelona (pràcticament tot és baixada), no tenia les millors expectatives. A tot el temps que feia que no corria (sí, havia entrenat les dues o tres setmanes anteriors, però mai a un ritme “alt”), s’hi afegia que, a mitja setmana, vaig tenir problemes gàstrics que em van fer témer que no podria córrer (beneïdes camamilles). Ahir ja tenia la panxa bé, però, patam, em va tornar a emprenyar una vella amiga, una lesioneta d’espatlla que, de tant en tant, em deixa ben adolorit i amb poca mobilitat del braç. I, per acabar-ho d’adobar, festa futbolera fins tard, i dormir poc. Vaja, que si el dolor de l’espatlla em deixava arribar, no comptava amb fer-ho en menys d’una hora i cinc.
Voltaren, cremeta directament a l’espatlla, dits creuats, i a córrer. Al transbord del metro a Espanya ja érem un exèrcit blau. Una noieta m’ha preguntat “Veniu de córrer?”. Jo li he dit que no, que anàvem a córrer. I he afegit “Encara no fem pudor de suor”. Ella ha rigut, “És clar, amb tanta gent, es notaria”.
Probablement la zona de Palau Reial és la més bonica de les que he viscut com a punt de sortida. El dia, el solet, acompanyava. La sortida –des dels calaixos de darrere, és clar– ha estat molt ordenada i, des del primer moment he tingut espai per anar al meu ritme sense aturades importants per aglomeració. La Diagonal és ampla, i es nota. En aquestes curses sempre m’encurioseixen aquells corredors que t’avancen a velocitat realment elevada. Mig quilòmetre més endavant, els avances tu perquè ells ja caminen. I passada una estona, tornem-hi. I així anar fent. Reconec que a i m’agrada més intentar portar un ritme tan constant com pugui. Ritme. Anava mirant el crono i veia que allò anava bé. El pas pels 5 km m’han confirmat que, si l’espatlla em deixava fer, potser podria rebaixar temps i apropar-me a l’hora justa. Com m’agradaria!!
M’he sentit bé. Veia que sovint baixava dels 6 min/km. Ja no era cosa d’apropar-me a l’hora… Era rebaixar-la!! A l’últim quilòmetre, el cervell lluitava contra les ganes, “tens temps de coll, sigues intel·ligent, vigila el càrdio, no apretis més del compte, només faltaria cagar-la ara”. Imagineu, el cos demanant guerra, demanant rebaixar encara més i el cap posant-me la brida morrió per aturar-me. “Ho fas per passar-ho bé i per salut”. Els últims cent-cinquanta metres sí que he fet l’accelerada com si m’hi anés la vida. Sé que he entrat somrient i il·lusionat com si fós una victòria olímpica. La meva victòria. Calculava que havia baixat uns deu o dotze segons de l’hora.
Somrient, emocionat, he entrat dedicant-li la victòria a l’àngel. A l’àngel que fa un temps em va salvar –probablement– la vida i que, d’alguna manera, em va posar en el camí d’això de córrer i el camí de la salut. I m’han saltat les llàgrimes i m’he posat a plorar com un nen. Allà, enmig de l’arribada, no podia aturar les llàgrimes. Feliç. Plorant. Per tu àngel!! Tinc ben clar que sé que m’he de cuidar i que em cuidaré. T’ho prometo, àngel. Les estupideses es van acabar fa temps.
Per cert, temps oficial: 00:59:45! Viscaaaaaa!
Suat i molt feliç a l’arribada
Correbarri
Avui m’apuntaré al Correbarri (http://www.correbarri.com/). És una cursa de 10 km amb un recorregut molt planer que es corre el 12 d’octubre per la façana marítima de Barcelona. Es tracta d’una prova individual, com totes aquestes curses populars, però amb una vessant d’equip, perquè quan t’hi apuntes has de triar un dels districtes de Barcelona i corres amb el seu color (la samarreta va amb el preu de la inscripció). Després de 52 anys visquent a Barcelona, ara que visc al Baix Llobregat hauré de triar. Tinc motius per apuntar-me per diversos districtes, llocs on he viscut, amics, família, feina… Ja us diré per qui corro, no ho tinc gens clar encara. Tot serà que, al final, acabi decidint un districte… pel color de la samarreta!
El districte que suma menys punts és el que guanya. Com més tard arribes, més punts dónes al districte en qüestió. Fins que arribes tan enrere que ja no dónes punts, que és el que compto fer jo. Pobres, només faltaria que haguessin de carregar amb el meu enorme sac de punts!
Ui! He llegit que llebres de Corredors.cat marcaran sis ritmes diferents per aquella gent que vulgui buscar la seva pròpia marca personal en una cursa de 10 km. La llebre més lenta anirà al ritme de 60′. Caram, caram, caram, el runner més lent de la ciutat seguirà el ritme d’alguna llebre? I tant! I tant que no, vull dir. Aneu passant, que jo ja arribaré, com si diguéssim. No em calen llebres, a mi. A mi, el que em cal, són tortugues. Ja us ho explicaré.
P.S. Ja m’hi he apuntat. Prepara’t, Horta-Guinardó, que viiiiinc!
Cursa de la Mercè 2014
Eufòria! Començo a escriure el post tornant cap a casa després d’haver acabat la cursa. Pensava fer entre 1:06 i 1:08, i més, després de la sortida, absolutament digna de cursa popular, gent per davant i per darrere que no t’acaben de permetre agafar cap ritme. De fet, en el primer quilòmetre i mig, he calculat que duia un ritme per fer 1:10 o més. I, diguem-ne, ja m’hi he conformat. He pensat “gaudeix de la cursa, que has vingut a això, i oblida-te’n del temps, que per alguna cosa ets el runner més lent de la ciutat”. I he gaudit la cursa. Molt. I resulta que, a falta dels temps oficials, que encara no he vist, segons el meu crono he fet 1:04:58. Ni en somnis!
Tenen la seva gràcia, les curses populars. Saps que allà al davant, a anys llum, hi ha el cap de cursa que corre el doble que tu. Per a aquests de davant, la paraula és, realment, “cursa”. Al darrere, una pila de gent de totes les edats i de tots els sexes haguts i per haver, es disputen un trosset d’asfalt que els permeti fer la gambada següent. No hi ha cops de colze: l’ésser humà és molt més educat del que sembla a primer cop d’ull. Per tots aquests de darrere, la paraula és “popular” (amb l’accepció real de la paraula, no la versió política del mot).
Primera constatació: la gent que corre acostuma a ser neta i polida, i surt dutxada de casa. Vaja, que corres enmig de grups de gent suada (veus samarretes molt molles a partir del quilòmetre quatre) i no se senten (o jo no he sentit) fortors de roquefort resclosit. També pot ser, és clar, que jo mateix tingui el nas tapat.
Segona constatació: les malles guanyen. Es veuen més pantalonets ben arrapats als glutis que no pas pantalons curts pengim-penjam com els que porto jo. En això, ja se sap, els homes som menys atrevits. Les malles guanyen entre les senyores (Puc fer un comentari masclista? Per gaudi dels nostres ulls) (Puc fer un comentari estètic? No tots els casos són per gaudi. Algú hauria de saber que uns pengim-penjam li quedarien millor). Detall d’humor: he arribat a veure una noia amb un tutú de ballet per damunt del pantaló: visca el bon humor!
Més coses: on punyetes hem de dur el dorsal? La majoria el portem davant, al pit o a la panxa. Altres, darrere, a l’esquena o, fins i tot, al cul. Segons el reglament de la cursa, “és obligatori córrer la cursa amb el dorsal col·locat a la samarreta de manera que sigui visible”, sense donar més pistes. Com a mínim a la d’El Corte Inglés, et diu que te’l posis davant. És clar que, tenint en compte la tendència a dur-lo davant, per què nassos en diem “dorsal”. Proposo a l’IEC que substitueixi aquesta paraula per una de més adequada, com ara “panxal”. Ah, jo portava el panxal 16684.
El realisme s’imposa
El realisme s’imposa. Faré la Cursa de la Mercè en més temps del que volia. Volia rondar l’hora, però no baixo de l’hora i sis minuts (vaja, el millor dia vaig fer 1:05:52). I no puc escurçar més el temps perquè, com dic sempre, no vull fer-me malbé. Repeteixo, corro per passar-m’ho bé i per sentir-me en forma, no per destrossar-me. Per fer aquests temps vaig molta estona a la franja dels 150 bpm i em queda poc límit per dalt per pujar de velocitat. No es pot anar tota l’estona al màxim! Faig alguns canvis de ritme més ràpids (o a mi m’ho sembla:), però a la que arribo als 167 (línia vermella), he de tornar a afluixar. El 167, per qui no ho recordi, és el resultat de restar la meva edat a 220. I en tinc 53, per si no vau anar a l’escola el dia que ensenyaven les restes. Aquesta és la fórmula senzilla per saber quina és la freqüència cardiaca màxima. Com més grans, menys esforços se’ns permeten, sembla. Fa vint anys hauria pogut arribar als 187 bpm, o sigui que hauria pogut córrer més. Però fa vint anys jo era un paio grassonet que, ni corria, ni pensava que en algun moment de la vida m’agafaria aquesta mena de bogeria. Benvinguda bogeria! Això sí, estic ben encuriosit per veure com respon la medicina esportiva d’aquí a un temps, quan hi hagi éssers humans de 220 anys: la freqüència cardiaca màxima serà de… zero!!! Impressionant, eh?
El realisme s’imposa, deia. Faré la Cursa de la Mercè i ja hi estic inscrit. Tinc ganes que arribi el dia de recollir el dorsal, a veure si em toca un número que m’agrada. Faré la Cursa de la Mercè i ja he calculat la posició d’arribada… si no falla res. Tampoc no és tan difícil. Mirant les classificacions de l’any passat, amb els temps que estic fent, hauria arribat entre els 11400 i els 11500 primers. No està gens malament. Que em guardin un raconet al podi.
Runner tunejat (2a part)
Tornem-hi amb el tunning. De bon començament, quan un s’inicia en això de córrer, no ho fa amb tota la parafernàlia. O potser sí, és clar, segur que hi ha qui es vesteix de cap a peus com si anés a la final del Mundial d’Atletisme, quan encara no és capaç de fer trenta passes seguides sense esbufegar com una vella locomotora de vapor. Però vaja, la majoria de la gent comença amb allò que té, i va incorporant peces al seu tunning personal a mesura que en sent la necessitat.
Què us he de dir? Com a urgent-urgent, crec que són imprescindibles unes bambes bones. Qualsevol altra cosa, ja arribarà, però les bambes són la peça més important del corredor (ostres, acabo de dir “el corredor” i no “el runner“!; que em perdoni qui s’hagi sentit ofès amb aquest terrible anacronisme lingüístic que he comès). Les bambes són les que reben l’impacte de les nostres passes contra el terra i, per molt que us imagineu que cada cop és un impacte amb la força del vostre pes, que fóra força lògic imaginar-ho i que ja déu n’hi dó, es veu que no. Segons diu la gent que en sap d’aquestes coses, quan correm, impactem contra el terra amb una força entre una vegada i mitja i el doble del nostre pes. Suposo, això no ho he llegit però no és gaire difícil de deduir, que com més ràpides les curses i més llargues les gambades, més potent és l’impacte. Per tant, ull viu.
Imagineu-me a mi, doncs, fa un any, amb unes bambes amb esmorteïment zero o gairebé. Pesava 90 quilos, quan vaig començar a córrer. Sí, d’acord, a velocitat lenta i, per tant, ho multiplicaré només per 1,5. Cada passa que feia era un cop de 135 quilos (90+45) contra l’asfalt. Sense esmorteïr, directe a peus i genolls. Com per haver-me destrossat d’entrada! Quan les vaig comprar i vaig començar a córrer amb elles, jo les vaig trobar comodíssimes i molt protegit de peus i cames, però les pobres Mizuno devien pensar que els havia tocat la grossa. I, sí, de fet els va tocar el gros. Ara, un any després, ens tenim carinyo mutu, però ja he d’anar pensant a jubilar-les, freguen el miler de quilòmetres, i tot i que encara els funciona bé l’esmorteïment qualsevol dia d’aquests deixarà de fer-ho. Suposo que la rebaixada de pes (ara en faig 76, mantinguts des de fa molt) i el fet que jo no sigui el runner més ràpid de la ciutat han permès que em durin més del que era previsible. Sí, de reserva tinc unes Kalenji que, què voleu que us digui?, córrer, puc córrer, però no em saben transmetre les sensacions que em transmeten les meves estimades Mizuno vermell i plata. I, de debò, ara que hi sóc posat, falta tan poquet que em faria molta ràbia haver de córrer la Cursa de la Mercè sense elles perquè haguessin fet figa abans. Aguanteu un meset més, si us plau!
Eeeeiiii, 1:05:40 per fer 10km! Ja m’acosto a l’hora!!!
Ostres, sí que tinc objectius!
Caram, mira per on, no m’ho podia ni imaginar. Ara resulta que, tot i que hagi pogut dir el contrari (i ho deia ben convençut), es veu que sí que tinc objectius. De fet, quan vaig començar, fa un any, ja n’hi havia un, d’objectiu, ser capaç de córrer 3 km (per no sentir-me ridícul en una prova d’esforç, recordeu?). Després, sense adonar-me’n, l’objectiu va ser la consolidació, el fet de sortir a córrer de manera regular. Vaig trobar la distància que m’agradava i em feia sentir bé. Això ja ho tinc i això és el que no vull deixar.
I ara va i se’m fica a ceba participar en la Cursa de la Mercè. I em faria molta il·lusió fer-la en un temps força més decent que el que vaig fer en la d’El Corte Inglés. Jo, ara, estic trotant, més que corrent. I ja em va bé. Amb 53 tacos no em vull destrossar. En rutes planes, en aquest moment faig els 10 km en 1 hora 15′ aproximadament. En rutes planes, perquè a la que començo a enfilar-me cap a Collserola, el temps es dispara, depenent molt del desnivell i del tipus de pujades. Però, mira per on, el runner més lent de la ciutat, ara va i es mira el crono!
La ceba és la ceba i quan s’hi fica alguna cosa… M’agradaria molt fer els 10 km de la Mercè en un temps que rondi l’hora. Crec que ho puc fer sense destrossar-me, que és del que es tracta. I avui he començat un pla per aconseguir-ho. D’entrada, mantindré curses a ritme constant “amb automatismes”, sobretot per la muntanya. I les alternaré amb curses com la que he fet avui, pel Llobregat, amb un ritme general un pelet més alegre, amb el cap obligant tota l’estona el cos a ser menys “automàtic”, i amb canvis de ritme, cap amunt, en distàncies programades. Hauré de vigilar més el càrdio, és clar. Tinc molt clar que no puc passar dels 167 bpm i que gaire estona a més enllà dels 160 tampoc no és bo. Ja us explicaré com em va. De moment, avui, sensació total de victòria. Per començar, gens malament, he fet els 10 km en 1 hora 06′. M’he premiat amb un somriure. Amb un gran somriure.
Old diesel truck running mode
Al setembre vaig començar a córrer per Barcelona. Em llevava més d’hora i me n’anava a un petit parc proper. El circuit, mesurat amb el Google Earth, feia exactament 500 metres. Un trosset pla, un trosset curt i costerudet, un altre trosset de pujadeta més suau, i la llarga baixada final. I, apa, tornem-hi, anar fent voltes. Només calia comptar quantes n’havia fet per saber la distància que havia corregut. 4000, 5000, 6000 metres, li vaig anar agafant el gust a això de córrer. Bé, també m’ajudava el GPS del mòbil. Una amiga em va regalar un llibre (Canvia de vida, posa’t a córrer, d’Eva Ferrer Vidal-Barraquer, d’Angle Editorial) que em va anar molt i molt bé i que aconsello a tothom. Em va donar pautes sobre moltes coses que desconeixia i que em vaig adaptar a la meva mida. No em pensava mai que sortiria del meu circuit (el llibre ja m’avençava que tard o d’hora em cansaria d’anar sempre pel mateix lloc, però jo no m’ho creia), el cas és que, a partir d’un cert moment, vaig anar descobrint llocs nous. 7000 metres. Barcelona començava a ser divertida! A l’octubre vaig arribar als 8000. Ara, ja, fer menys de 6 o 7 kilòmetres em semblava fer realment poc. Qui m’ho hauria dit, només tres mesos després de començar! A començament de novembre em van operar l’hèrnia, i això em va tenir gairebé un mes aturat. Em pensava que havia perdut tot el fons que havia guanyat, que hauria de tornar a començar des de zero. Però sembla que el cos ja se m’havia acostumat i necessitava fer kilòmetres. Em va costar ben poc tornar al nivell on era. A mitjan desembre vaig fer, per primera vegada, els 10000 metres. Tota una satisfacció.
Els Reis em van portar un rellotge GPS cardiòmetre i, des d’aleshores, corro vigilant el pols. A partir de febrer canvio de zona de córrer, ara menys urbana i, de vegades, molt més costeruda. Des de Sant Just Desvern faig sovint incursions per Collserola, que no és un lloc pla precisament o, quan no tinc ganes d’enfilar-me, me’n vaig cap al riu, cap al Llobregat, que sí que és força pla. M’he estabilitzat en això de les distàncies. Les sortides normals són de 8 a 13 km. Algunes vegades, si tinc temps, especialment els caps de setmana, en faig 15 o 16. I un sol cop en vaig fer 22. El que diu el promig de Garmin Connect, des que hi sóc apuntat, és que faig una sortida d’uns 10.000 metres cada tres dies.
Marques de crono? Cap ni una. No corro per superar ningú, ni a mi mateix. De pressa, no hi vaig gaire, però arribo. Trac-trac-trac-trac, ritme pausat i constant (Old diesel truck running mode, que em vaig inventar un dia), no m’he d’aturar per respirar, a menys que sigui una pujada de les que en dic “impossibles” i que he d’acabar de fer caminant. D’aquestes n’hi ha poques, però n’hi ha. Corro per passar-m’ho bé i per estar en forma, per gaudir dels llocs per on passo. No tinc cap ganes d’anar més de pressa, de batre cap rècord. Objectiu? Fer aquests 8, 10 o 12 km i, quan arribi a casa, poder fer l’activitat del dia amb normalitat, sigui quina sigui, sense ser presoner del cansament. I quan m’avença algú a grans gambades, deixant-me enrere en un tres i no res, ric per dins i penso «no té cap mèrit, xaval (o xavala), acabes d’avençar el runner més lent de la ciutat». I continuo al meu pas. Old diesel truck running mode.
El runner més lent de la ciutat 