Tagged: torre baró

Incendi, sí. Però al final, un somriure

Avui he sortit a córrer com tantes altres vegades. Vaja, des de fa un temps, sovint barrejo córrer i caminar. De vegades faig vuit, deu o dotze quilòmetres corrent (no sempre tots seguits) i quatre, cinc o sis caminant. Avui, menys: uns sis corrent i uns deu caminant. No tinc cap ruta fixa, vaig cap a on em porten els peus. Avui he fet un clàssic. Un clàssic meu. Funicular fins a Valvidrera Superior i, d’allà, he tornat a casa, a la Sagrera. Vaig per la carretera fins a Vista Rica, passo pel costat del Turó de Sant Cebrià i agafo el Passeig de les Aigües (l’antiga “Carretera de les Aigües” que, per cert… per què té el mateix nom que la part que va des del Pla dels Maduixers fins a la Plaça Mireia, a Esplugues, si no hi ha continuïtat entre una part i altra?). Portell de Valldaura, Forat del Vent, Coll de la Ventosa, Torre Baró… i cap a casa per la Carretera Alta de Roquetes. Amb diverses variacions, aquesta és una ruta que ha esdevingut clàssica per a mi. I m’agrada.
Avui, però ha estat diferent. Reconec que, tot i que normalment no tinc sentiments diguem-ne morbosos (no sóc dels que s’aturen a fer el tafaner en un accident, posem per cas: si m’he aturat alguns cops ha estat per ajudar realment), avui se m’ha despertat un no sé què. Merda! He sortit del funi deixant que em portessin els peus, i m’han dut a veure de lluny la zona cremada en l’incendi d’aquest migdia, a sobre del barri de Canyelles. Podia haver anat cap a l’altra banda, cap a Esplugues, o Sant Just, o Sarrià. Però no, he anat a veure com estava l’incendi. I Déu n’hi do! Des del Tibidabo es veia un bon trosset del Turó Blau cremat, matolls bàsicament. He fet un càlcul a ull, tot i que la distància em feia difícil prendre mides. Tres, quatre hectàrees com a molt, he pensat. He vist que el foc havia arribat a dalt del turó, a l’antena, però que no havia baixat per l’altra vessant. En aquell punt el Passeig de les Aigües transcorre per la vessant Nord. Perfecte. He continuat el meu camí cap allà. Ja m’aturaran si no he de passar, he pensat (per coses d’aquestes sóc mooolt obedient).
Durant bona part del trajecte n’he perdut la perspectiva i gairebé me n’he oblidat. En un punt proper al Portell de Valldaura hi ha restes d’un petit incendi, segurament de fa uns mesos o, potser, de l’any passat, que m’han posat al dia mentalment. Arribant al Coll de la Ventosa ja ho he vist de prop. Encara fumejava. Pufff! Allà he començat a veure vehicles de bombers i dels ADF. Força vehicles, força gent. Tranquils, recollint, semblava. Però molts. No m’han impedit passar.
Sabeu? Fa mal rotllo quan corres per la part de darrere del Turó Blau, quan vas cap a Torre Baró, i et venen bafarades de cremat. I no de cremat de rom precisament. A la baixada he anat caminant. Tinc un genollet que em toca una mica la pera i l’he de cuidar perquè no em toqui molt la pera. Baixades i córrer, aquests dies, tururut. Quan he arribat a Torre Baró ja m’ha canviat tota la visió. Això era més gros del que em pensava. Furgonetes de la Urbana aturant el possible trànsit (escàs, s’ha de dir). Un cop a la Carretera Alta de Roquetes, la visió ha estat tota una altra. Un cotxe de la urbana aturava el pas de vehicles. “A peu sí que es pot baixar per aquí”, m’han dit. Per cert, senyor urbano, gràcies. Li ho dic ara, perquè quan he marxat m’he adonat que, en comptes de dir-li-ho de paraula, un senzill “gràcies”, només li he aixecat el polze i li he fet una ganyota. I jo sóc més ben educat que tot això. Vaja, que si ho llegeix, doni’s per agraït. Ah, sóc el paio que anava amb una samarreta groc llampant de la Dir-Diagonal Guàrdia Urbana (precisament), pantalons vermells, gorra negra, ulleres de sol (encara) i cueta.
Doncs, això, que he baixat per la Carretera Alta de Roquetes. Co… Llons! Del terra encara sortia fum en molts, moltíssims punts. I veure des de baix (des del mateix límit d’on havia arribat el foc) tota la muntanya, tota, socarrimada, grisa, negra, blanca de cendra a trossos, fumejant, impressiona i entristeix. I tan a prop de les primeres cases. No sé… t’omples d’un sentiment que barreja desolació, impotència i, alhora, un cert embadaliment. En un moment donat m’he descobert que ja devia fer una estona que posava cara com de fàstic. I no era fàstic. Era… era això, aquesta barreja estranya de sentiments. La part calculadora del meu cervell m’ha corregit l’estimació inicial: “quinze o vint hectàrees”, he pensat. I això és molt. Desgraciadament, gairebé l’encerto: catorze, he sentit per ràdio al vespre.
Gairebé a baix, entre els bombers que recollien n’he sentit un. Parlava amb una noia que devia ser del barri i ell en devia saber força d’aquestes coses: “Ara es faran uns espàrrecs que buafff!” El buafff era una exclamació. No sé si per grossos o per bons. O per totes dues coses. Els incendis van bé per als espàrrecs? Jo no en sé, d’això. Però sé que m’ha fet somriure.

Anuncis